Fonamentalment humans (II)

La història comença a: Fonamentalment humans (I)

- Ha estat un aterratge gairebé perfecte Aurora, les meves felicitacions. -, va dir Nergal alleujat.

- Felicitacions també per a tu. Pensava que no ho comptàvem. -, va respondre Aurora.

Nergal estava content i satisfet. Des de que havia arribat que tenia la necessitat de baixar al planeta, observar i contactar amb la gent d’aquell món. Per altra banda els considerava primitius i, en el fons, els depreciava. Era una cosa que no podia explicar; el perquè d’aquella fascinació per aquell món. Aurora el va distreure dels seus pensaments:

- Nergal. Estem molt a prop d’un assentament. Hauries d’amagar-te, i la nau... s’hauria de destruir. No seria gens convenient que la veiessin.-, va avisar Aurora.

Nergal va dubtar. - Si destrueixo la nau, destruiré la teva consciència. No pot ser. Se que vas escollir traspassar la teva consciència a la màquina, però sense poder-te transferir a un altre lloc... em deixaràs sol. -, es va lamentar Nergal.

Tot això era observat de ben a prop per una noia. Nergal es va adonar que hi havia algú i es va girar. La noia estava aterrida, no devia tenir més de dotze anys i portava a la mà una xarxa amb peix. Nergal va intentar dir-li alguna cosa. La noia deixà anar la xarxa i començà a córrer, amb tanta mala fortuna que ensopegà i caigué de cap sobre un pedra.

Nergal va anar a auxiliar-la. La noia s’estava morint. Telepàticament es va comunicar amb ella. Es deia Ereshkigal i tenia unes 150 llunes. Nergal l’agafà en braços i la va acostar a la nau. Estava dessolat. Una nena anava a morir per culpa seva. Li va demanar a Aurora si podia fer alguna cosa.

- Puc prendre possessió del seu cos i la seva ment i sanar-la. D’aquesta manera la salvaré a ella i podré sortir de la nau. Però s’ha de fer ara, abans de que mori. -, va urgir Aurora.

- I que he de fer? -, va preguntar Nergal.

- Entra-la a la nau i fes que segui a la cadira de comandament.-, va instruir Aurora.

Nergal ho va fer com li havien dit. La noia gairebé no respirava.

Un cop la va seure, el cos de la noia es va ajustar a la cadira. La cadira començà a canviar, a adaptar-se a la forma de la noia. Una llum començà a omplir tota la cabina. En uns segons tot va tornar a la normalitat. La noia va obrir als ulls.

- Aurora? -, va preguntar Nergal.

La noia el va mirar. - Sóc Ereshkigal, Aurora forma ara part de mi, però sóc Ereshkigal. I tu ets Nergal. Ara se tot el que Aurora sap i el que és important és la missió.-, es queda parada, com si hagués dit una inconveniència. Va reaccionar. – Abans de destruir la nau posat a la cadira. Necessitaràs el bio-vestit per sobreviure en aquest entorn.-, va ordenar Ereshkigal.

Nergal va obeir. Malgrat tenir l’aspecte d’una jove humana, tenia la saviesa d’un mestre d’Orió de més de cent mil anys, com ell, i la respectava.

Un cop el bio-vestit es va integrar al seu cos, van sortir els dos de la nau. Amb un moviment del braç de Nergal, la nau es va desintegrar.

Estaven sols en terra desconeguda, Havien de passar 50 dies abans de que els vinguessin a buscar. Van deixar la platja enrere i van entrar al desert.

(Continua)