Fonamentalment humans (V)

Ve de: Fonamentalment humans (IV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Era evident que aquella gent s’havia confós. Era evident també per Nergal que aquells primitius el consideressin un Déu, al cap i a la fi li havien vist fer coses extraordinàries. Era evident també que Ereshkigal, que se suposava que seguia els dictats d’Aurora, no abandonaria al seu poble. També era conscient que en 50 dies arribarien els Orions a buscar-los i, el que havia fet, per molt justificat que ho hagués trobat mirant als ulls d’Ereshkigal, no rebria la aprovació de l’Alt Consell. I l’Alt Consell un error el permetia, però amb aquest ja en portava dos.

Tots aquests pensaments li venien al cap, amb la gent encara postrada als seus peus, Ereshkigal li va fer veure que havia de fer alguna cosa al respecte. Va ajustar mentalment el bio-vestit perquè les seves paraules poguessin ser enteses.

- Sumeris! – La seva veu va sonar com un tro., - Jo sóc Nergal. Podeu alçar-vos. -, ordenà.

Els habitants de l’assentament es van alçar i van començar a murmurar entre ells. El recentment escollit cap del poble, un home jove però molt astut, es va dirigir a Nergal.

- Poderós senyor, sóc Alulim, cap del poble. La gent es pregunta si esteu amb nosaltres o contra nosaltres. Heu destruït als Nim com només un Déu ho podia haver fet. Us reconeixem com a tal i us demanem la vostra protecció. -, va dir Alulim amb una cuidada actitud cerimoniosa.

Nergal, no s’esperava aquesta petició. Pensava que li donarien les gràcies, li oferirien un banquet i potser escollir entre les noies del poble i prou. Va mirar cap a Ereshkigal i la va interrogar sobre el que calia fer usant telepatia. Ereshkigal li va respondre que Aurora tenia un pla i li va demanar que li deixés parlar a ella en nom seu. Nergal va accedir.

- Alulim! -, va cridar enfadada al cap del poble. – Com goses dirigir-te al totpoderós Nergal! Qui et penses que ets! Dona gràcies que Nergal és misericordiós perquè et mereixeries el mateix destí dels Nim!. -, va bramar assegurant-se que tothom la sentia. Alulim va empal·lidir. La noia va continuar: - Sóc Ereshkigal. I el Déu Nergal m’ha transformat. Jo havia mort a la platja i m’ha ressuscitat. M’ha pres com a esposa i ara sóc la seva sacerdotessa. No goseu parlar amb ell si no us pregunta directament. -, va mirar cap a Nergal i, malgrat no veure-ho gaire clar, va confiar amb la sabiduria subjacent d’Aurora i va assentir de forma que el poble el veiés. Alulim començà a tremolar i va caure sobre els seus genolls implorant perdó.

- Alulim! Alçat! Nergal t’ha perdonat. -, va dir-li al líder del poble. – Poble de Sumer. Aquestes terres no son segures. Recolliu tot el que posseïu i marxarem demà cap el nord. Nergal ens guiarà a terres millors, on podrem establir-nos i prosperar. -, va dir Ereshkigal.

Alulim es dirigí cap el poble. – Ja ho heu sentit. Estem sota la protecció de Nergal. Marxem cap el nord!. -, i es va allunyar amb el poble a preparar-ho tot.

- Ara em diràs quin és el pla? –, va preguntar Nergal a la seva nova esposa i sacerdotessa.

- El pla és sortir d’aquí. El rastre d’energia de la nau quan s’ha destruït ha impregnat aquesta zona. Si viatgem deu dies cap el nord no ens podran seguir.-, contestà Ereshkigal.

- I perquè no haurien de trobar-nos? -, va preguntar Nergal esperant-se la resposta.

- Per que és la segona vegada que la teva tendència a prendre partit en una disputa que ni et va ni et ve et traeix, i els Mestres d’Orió no donen una tercera oportunitat.-, va respondre la sacerdotessa.

Nergal assentí. Realment, aquella joveneta tenia raó, estava en un bon embolic.

(Continua)