Fonamentalment humans (VI)

Ve de: Fonamentalment humans (V)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’assentament bullia d’activitat tot i ser de nit. Els Sumeris, als que només els hi quedava per recollir les pells que cobrien les tendes, havien muntat una gran festa per celebrar la derrota dels depredadors Nim a mans d’un Déu que els havia escollit per anar cap al nord a una terra millor lluny del perill que suposaven els Nim.

Nergal s’ho mirava assegut des de dalt d’un turó que dominava la vall. El seu bio-vestit li proporcionava tot el que necessitava per sobreviure. Nutrients, aigua, escalfor, higiene... tot, de manera indefinida en qualsevol ambient, inclús el buit de l’espai. Ereshkigal el va anar a trobar.

- Nergal.-, el va cridar suament. – Estan fent una festa en el teu honor, no vols participar? -, va dir-li a cau d’orella.

- M’has convertit en un Déu. I els deus no s’han de barrejar amb... Com els has anomenat abans?... humans?. -, respongué Nergal irònicament.

- No t’ho prenguis malament, Nergal.-, va dir dolçament Ereshkigal. - No has desitjat mai crear la teva pròpia civilització? Ara tens la oportunitat. Pensa-ho bé. Un grup de primitius que fas progressar usant els teus coneixements adquirits durant 10.000 anys. Una civilització perfecte, construïda per la ment més brillant de entre els Orions. Pensa-hi.-, va dir-li mentre l’abraçava per la esquena.

Nergal es va aixecar i es va deixar anar suament de l’abraçada de la jove esposa i sacerdotessa. Va recordar el perquè l’havien enviat a envoltar el planeta que anomenaven Terra. Va recordar qui era ell. El poderós general dels Orions, el destructor de mons i, a la vegada el portador de la pau. Va ser ell qui va acabar amb la guerra i amb el sofriment d’incomptables éssers de més d’un miler de mons. I l’havien enviat a un planeta de primitius a prendre mesures biomètriques. L’Alt Consell havia decretat que la forma d’acabar amb la guerra havia estat errònia segons els seus patrons ètics, que ell, evidentment, no compartia. Va recordar el judici, on va exposar què l’havia empès a canviar de bàndol enmig de la batalla decisiva per considerar que els habitants de las Plèiades eren massa freds, massa tècnics, massa lògics, massa deterministes, sense compassió. En veure allò, l’aliança de mons rebels es va rendir, i de retruc també els mons de les Plèiades. Ara el control el tenien els Orions. Aparentment...

Es va girar cap a la sacerdotessa que estava esperant una resposta.

- Aquest món de primitius es mereix que algú amb experiència i saviesa els dirigeixi.-, va dir Nergal. – Ereshkigal. M’ajudaràs usant la sabiduria d’Aurora i els teus coneixements sobre el teu poble? -., demanà Nergal.

- Es clar que si! -, digué Ereshkigal llançant-se als braços de Nergal i abraçant-lo amb força.

Nergal apartà a la noia suament. – Ereshkigal. –, va dir-li mirant-la als ulls i agafant-li les mans. – Sense tu aquí em sentiria perdut. Gràcies. -.

Va deixar anar a la noia i tornà a seure mirant a les fogueres i la gent de l’assentament. Meditant sobre el futur va passar la nit assegut, mirant a la vall, amb Ereshkigal dormint sobre la seva espatlla, al seu costat.

(Continua)