Fonamentalment humans (VII)

Ve de: Fonamentalment humans (VI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Al sortir el Sol va començar la marxa cap el nord-oest, seguint el riu cap amunt.

Obrien camí uns portadors amb una espècie de tabernacle amb una figura que representava a Nergal, que els artesans del poble havien fet a corre-cuita. Ereshkigal al darrere i, encara més enrere, Alulim, líder de la tribu dels Sumeris, precedint a la resta de la gent. Nergal no anava amb ells.

Gràcies al seu bio-vestit, Nergal podia anar més ràpid que els demés sense cansar-se. Podia escollir entre córrer o levitar. Va decidir inspeccionar el terreny des de l’aire. El territori era espectacular. El cabalós riu donava vida a banda i banda de les seves vores, qualsevol lloc era bo per començar una civilització. Els recursos a l’abast eren més que suficients per a moltes generacions d’humans, i, a més, semblava que la zona estava escassament poblada. Al cap d’una bona estona va observar que el riu es dividia en dos, fent encara més ample la zona fèrtil a banda i banda. Li cridà l’atenció una elevació a l’oest del riu més occidental, molt a prop de la bifurcació fluvial.

Va observar la zona i va comprovar la posició sobre el planeta. Es va adonar que s’havia estat desplaçant molt ràpid i que els Sumeris estaven a unes quinze jornades de distància d’aquell lloc. Va decidir que aquell lloc seria l’emplaçament de la capital del imperi dels Sumeris. Es diria Eridu. Va marcar el punt central amb un túmul de pedres ben visible i va tornar a buscar al poble. Havia d’explicar-li a Ereshkigal cap a on havien d’anar. De tornada va descobrir un lloc on els humans podrien creuar el riu amb seguretat. Va arribar al campament tot just quan el sol es ponia. El poble al veure’l baixar del cel el va rebre postrant-se amb humilitat. Era una cosa que no li agradava, però formava part del paper que havia de jugar. Va observar el campament, va fer un senyal a Ereshkigal i es va dirigir levitant cap a un turó.

Al cap de deu minuts va arribar Ereshkigal.

- Com ha anat el primer dia de viatge? -, va preguntar Nergal.

- Molt bé. Aquesta terra és rica, per on trepitges trobes menjar i aigua, i quan el Sol molesta hi ha arbres sota els que descansar.-, respongué la sacerdotessa. – On has estat tot el dia? -, li va preguntar a Nergal.

- M’he allunyat una mica de vosaltres. Estava inspeccionant el terreny. -, va contestar. – A unes catorze jornades d’aquí he trobat el lloc ideal per construir un nou assentament, que espero que aviat es converteixi en una ciutat, fins i tot l’he posat nom: Eridu es dirà. -, va explicar Nergal. Ereshkigal escoltava atentament. - Anant cap el nord el riu es divideix en dos abans d’arribar he trobat un lloc on la gent podrà creuar el riu sense gaires problemes.- Li va explicar amb tot detall la ruta del viatge.

- Així ens allunyarem del lloc de caiguda de la nau. Què faràs? Vindràs amb nosaltres?-, va preguntar Ereshkigal.

- No. Vetllaré per vosaltres però em quedaré per la zona d’Eridu. Vull saber-ho tot del lloc i els seus voltants abans de que arribeu.-, va dir Nergal.

Ereshkigal li va fer una abraçada. – Et trobaré a faltar. Ens veiem a Eridu, doncs.-, va dir la sacerdotessa.

Es van separar. Nergal es va enlairar i va desaparèixer entre les ombres del capvespre.

(Continua)