Fonamentalment humans (VIII)

Ve de: Fonamentalment humans (VII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

El viatge va continuar cap el nord, seguint les indicacions de Nergal. La fèrtil terra de la vall donava als emigrants sumeris tot el que necessitaven. A més, la ruta que havia indicat el Mestre d’Orió estava lliure de perills i de pobladors que els haguessin pogut donar problemes. Al final de la onzena jornada de viatge van acampar a la vora del riu, en el lloc on l’havien de travessar.

Alulim feia uns quants dies que no veia clar el viatge. Havien deixat enrere terres molt més fèrtils de les que havien ocupat mai, amb caça abundant i abundants arbres i arbusts per recollir fruita. A més feia dies que Nergal no havia aparegut. Havia estat parlant amb els membres del consell que l’havien escollit i una majoria estava inquieta i molesta, no per la presència d’un Déu entre ells, si no pel lideratge que exercia Ereshkigal, que, al cap i a la fi, era no només una dona, si no que també era, pràcticament, una nena.

Alulim, a part d’astut era molt ambiciós, i li havia costat molt arribar a ser el líder del poble. No podia permetre que Ereshkigal manés sobre el poble per molt esposa i sacerdotessa de Nergal que fos. A través d’un dels seus col·laboradors més propers, va convèncer a dos caçadors perquè matessin a Ereshkigal.

Aquella nit, la sacerdotessa, com sempre, es va retirar a un turó proper al campament. Ho feia perquè Aurora l’estava instruint i estar en un campament no era la millor manera de concentrar-se. Aquella nit, però, dues ombres la seguien.

Ereshkigal va seure mirant al riu i va pensar en que estaria fent Nergal. Sabia que, si volia, es podia comunicar telepàticament amb ell, però no el volia molestar. Aurora va començar la lliçó, li va parlar de com estava organitzada la societat dels Orions. De sobte, sense que pogués reaccionar es va veure atrapada per quatre braços que semblaven de ferro.

Un dels caçadors la va agafar pel darrere tapant-li la boca amb una mà i abraçant-la amb el braç, deixant-la immobilitzada. L’altre la tenia agafada de les dues cames.

- Que et sembla si abans de matar-la ens cobrem part de la recompensa, és una pena deixar perdre una noieta tant bonica.-, va dir el que l’agafava dels peus.

No podia cridar, la mà que li tapava la boca estava ben agafada. Però va cridar, des del fons del seu pensament, va cridar.

No sabia quan de temps havia passat, semblava una eternitat. Va notar que la pressió de les cames desapareixia i que les tenia lliures. Va obrir els ulls. El caçador que la tenia agafada no tenia cap i darrera, brandant una espasa estava Nergal. Els seus ulls brillaven de fúria a la foscor. L’altre home va deixar anar a Ereshkigal i va provar de fugir aterrit. Nergal el va encalçar i el va elevar per sobre de terra agafant-lo del coll.

- Com heu gosat atacar a la meva esposa! -, va bramar Nergal. I va deixar caure de genolls al caçador.

- No volíem fer-ho. Ens ho va ordenar. Ens van prometre un lloc al consell i dones i no haver de caçar més... -, va gemegar l’home.

- Anem al campament. Em diràs qui ha estat el que et va prometre tot això davant del Consell, si no, patiràs un destí pitjor que la mort.-, sentencià Nergal.

Van baixar tots tres cap el campament.

(Continua)