Fonamentalment humans (XI)

Ve de: Fonamentalment humans (X)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal es va despertar. Es sentia molt bé i descansada. Va obrir els ulls i es va trobar en un lloc estrany. Semblava que estava dins d’una cova amb un forat a la paret per on entrava la llum de fora. També la superfície on jeia era estranya, era tova i tot feia molt bona olor. Es va incorporar i va veure que la superfície on havia dormit estava elevada sobre el nivell del terra. Va pensar que havia tingut sort de no caure. Va baixar i es va dirigir cap el forat de la paret per sortir a fora, però es va trobar que hi havia un material sòlid, transparent, que l’impedia sortir. Va observar que hi havia un altre forat a la paret a l’altre banda de l’habitació que anava del terra cap amunt. Es va dirigir cap allà i va provar primer. Realment era un forat. Va sortir i va entrar en una altre estança.

- Bon dia Ereshkigal. -, va saludar Nergal.

- On soc? -, va preguntar la noia.

- A casa.-, va respondre Nergal. Ereshkigal semblava confosa. Nergal va continuar: - Estem al que serà el centre d’Eridu, en una construcció feta per ordre meva i que té algunes de les comoditats que en el teu món encara no existeixen.-, explicà mentre col·locava un plat amb menjar a la taula. – Abans de tot t’hauries de banyar, t’anirà bé.- La va acompanyar cap una estança on hi havia un forat a terra ple d’aigua calenta. – Amb aquesta tela et pots assecar i aquí tens un vestit. Per si no t’has adonat, vas despullada. Quan acabis torna on estàvem i menjaràs una mica. Després parlem.-, va dir Nergal abandonat l’estança.

Ereshkigal, que no havia dit res es va ficar dins de la banyera i es fregà el cos a consciència amb una crema que va trobar. Quan va acabar, es va assecar i es va vestir. Feia una olor tant bona!. Quan va entrar a la sala on es trobava Nergal, va fer com ell, es va asseure al seu costat i, en silenci, va començar a menjar. Tenia molta gana i en pocs minuts va acabar amb tot es que se li havia ofert.

Només llavors Nergal va parlar: - No podem permetre que torni a passar el que va passar ahir.-, va afirmar categòricament. – Si no hagués estat a prop, ara no estaries aquí. He decidit que necessites un bio-vestit com el meu. D’aquesta manera seràs invulnerable a qualsevol atac que et pugui fer. -, va explicar.

- Això em convertirà a ulls dels meus en una Deessa, com tu.-, va observar Ereshkigal.

- Sigui així, doncs. No puc permetre que et facin mal.-. Nergal va acostar-se a la noia asseguda pel darrere, del puny de la mà dreta li va sortir una agulla i se la va clavar al coll. – Et farà una mica de mal, però serà un moment.-, va dir Nergal.

I tenia raó. Les nanomàquines van començar a actuar i allò era dolorós. En un minut, però, el procés estava complet.

- Nergal!.-, va exclamar Ereshkigal. – No tenia ni idea que aquest bio-vestit pogués fer tot això, Aurora no m’ho havia explicat.-. Un pensament va ennuvolar la seva cara. – El poble! Estan sols des d’ahir a la nit. Hem de tornar.-

Nergal i Ereshkigal van sortir de la casa i es van enlairar direcció al lloc on havien deixat als Sumeris.

(Continua)