Fonamentalment humans (XV)

Ve de: Fonamentalment humans (XIV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

El matí va arribar i Ereshkigal va sortir del temple. El poble estava expectant. Va anunciar quin era el mandat de Nergal.

- Escolteu poble de Sumer. Nergal el vostre Déu m’ha parlat aquesta nit. Heu de construir una ciutat. Una ciutat com mai ha existit cap en aquestes Terres. Eridu serà la llum que tots els pobles seguiran. Però una gran ciutat, un gran poble, necessita un líder fort. Alulim! Vine davant meu i ajup el cap, perquè Nergal t’ha escollit.-, va dir la sacerdotessa.

Alulim no s’ho esperava, però era el cap i tothom se l’havia quedat mirant. Va pujar titubejant per les escales cap on estava Ereshkigal i va vinclar l’esquena.

La sacerdotessa portava a les mans una corona daurada bellament decorada: - Alulim, en nom de Nergal et proclamo Rei d’Eridu. Això et dona poder sobre la ciutat, el seu territori i llur administració. Per sobre teu només està Nergal i el seus sacerdots.-, li va posar la corona al cap.- Aixeca’t Alulim Rei d’Eridu. Rei dels Sumeris.- Ereshkigal el va presentar al poble. – Mostreu respecte pel vostre rei.-, va demanar la sacerdotessa. El poble va obeir i es va vinclar davant d’Alulim, escollit per Nergal per governar-los.

- Ara entrem al temple, Nergal vol parlar amb tu.-, va dir-li Ereshkigal.

Un calfred va recórrer l’espinada d’Alulim. – Però, no hi ha porta, com entrarem? -, va preguntar el nou rei.

- Fàcil.-, Ereshkigal el va posar al davant i el va empènyer fins travessar la paret.

El que va veure el va deixar sense alè.

Nergal havia canviat el vestíbul. La còmode estança s’havia transformat en un auster saló de pedra, il·luminat per torxes amb un imponent tron elevat a l’extrem de la cambra. En el tron estava assegut Nergal esperant a les visites.

- Alulim, acostat, el que t’ha de dir és només per el teu enteniment.-, li va dir la sacerdotessa.

Alulim es va acostar. Tenia por. No les tenia totes. No tenia clar si havia aconseguit enganyar Nergal i fer-li creure que no tenia res a veure amb l’intent d’assassinat d’Ereshkigal. Pensant això va arribar al peu dels esglaons que conduïen al tron de Nergal.

Amb un moviment de la mà esquerra va fer aparèixer una banqueta de pedra al costat del tron.

– Alulim! Vine i seu al meu costat. Hem de parlar.-, va ordenar Nergal.

Alulim va obeir. La banqueta era prou incòmode, i la situació també. Va esperar que Nergal es dirigís a ell una altre vegada.

- Vas ser tu qui va ordenar matar a Ereshkigal, veritat?.- Va dir Nergal mirant-lo directament als ulls.

Alulim va empal·lidir i va baixar el cap. Estava suant. Allò era molt cruel, l’havia elevat a la més alta posició entre el poble i ara el mataria, segur. Va caure als peus de Nergal i va començar a plorar. – Perdoneu senyor, l’enveja es va apoderar de mi, no ho faré més, el remordiment no em deixa dormir.-, va dir Alulim.

- Però no t’impedeix menjar. Ni acceptar la corona.-, li va retreure Nergal. – No m’interessa llevar la teva patètica vida. M’interessa el que pots fer per estant viu. Seu i escolta amb atenció.-, va dir Nergal.

(Continua)