Fonamentalment humans (XVI)

Ve de: Fonamentalment humans (XV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Alulim es va calmar i va parar atenció al que li havia d’explicar Nergal.

- Se que ets un home ambiciós. Se que el poder t’atrau. Encara no saps el que significa ser rei ni les implicacions i diferències que té aquest sistema de govern respecte al que exercies fins ara.-, va dir Nergal.

Li va explicar que la monarquia no és res més que una de la teocràcia maquillada, que el seu dret a ser rei provenia dels Déus, i en el seu cas concret, provenia d’ell mateix. Li va explicar com havia d’organitzar la societat i quin era el paper que a partir de llavors havien de jugar els consellers. Va explicar que els xamans s’haurien de reconvertir en sacerdots. Va explicar-li com formar un exercit. Alulim provava d’entendre, però Nergal es va adonar que amb paraules no hi havia prou.

Es va aixecar i es va posar darrere d’Alulim. Amb la punta del dit li va tocar la jugular. Alulim va notar una punxada, però no es va queixar. De sobte, el rei d’Eridu va començar a entendre el que Nergal li havia estat explicant durant aquella llarga estona. L’Orió li havia passat unes nanomàquines especialitzades en aprenentatge que, en pocs segons, havien reconfigurat la seva xarxa neuronal perquè pogués assimilar el coneixement concret que necessitaria per governar Eridu i als sumeris. Nergal pensava que amb això i la seva ambició hi hauria suficient per posar-lo a treballar de la manera que ell volia.

- Poderós Nergal. He estat tocat per la teva mà i ara em sento com el més savi dels homes. No oblidaré mai a qui serveixo. Podeu confiar que em posaré a fer la feina que em pertoca immediatament.-, va dir el rei.

- Això em satisfà.-, contestà Nergal. – Recorda que el teu poder està per sota meu i de la meva sacerdotessa. Amb això clar et pots retirar.-, Alulim va baixar les escales. Es va dirigir amb decisió cap a la paret per on havia entrat i es colpeja violentament contra la pedra. Del cop caigué de cul a terra.

Ereshkigal es va acostar. – Majestat, ningú pot entrar o sortir del temple a no ser que l’acompanyi jo o el Déu Nergal. Aixequeu-vos i anem. Sortiu vos primer.-, li va indicar la sacerdotessa.

Alulim no estava gaire convençut després del cop, però va avançar. La llum del Sol el va encegar momentàniament. El poble estava a fora esperant. I aclamava al seu nom. Va mirar cap a l’esquerra i va veure com s’alçava un palau al costat del temple d’on havia sortit. Va baixar les escales i els consellers i els xamans se li van acostar. Li van dir que mentre estava a dins del temple, del terra havia començat a sorgir un palau. Li van dir que era una cosa que no havien vist mai. Alulim va demanar als consellers i als xamans que el seguissin al palau, hi havia moltes coses a fer i Nergal no semblava ser gaire pacient. Si una cosa havia aprés és que no era convenient temptar a un Déu, i menys si era tant poderós com Nergal.

(Continua)