Un petit retall de vida

La fresa era increïble. La terrassa del bar estava plena i les converses bullien per tot. Els cambrers i cambreres anaven amunt i avall servint i buidant taules. Feia calor, però una suau brisa agradablement sostinguda, balancejava les fulles dels oms que flanquejaven el carrer i refrescaven ostensiblement l’ambient fent-lo més còmode. Era el capvespre ideal per passar una estona a una terrasseta prenent un refresc, parlant animadament amb els amics o sopant de forma distesa a base de tapes.

El dia havia estat intens. Treballar ja té això. La veritat es que les feines poden no ser dures físicament, però poden cansar mentalment per l’esforç que pot suposar atendre diverses peticions, diverses tasques a la vegada. Però ja estava, per aquell dia ja s’havia acabat. El millor moment del dia arribava. Seure en una terrasseta amb els amics, demanar un granissat de llimona i disfrutar de la conversa que es va enfilant, de vegades interessant, de vegades intranscendent, de vegades, perquè no, avorrida i sense sentit, però conversa al cap i a la fi, on es podia participar en qualsevol moment o es podia callar i escoltar, disfrutant només de la companyia.

No només els adults disfrutaven de la terrassa. Hi havia pares entre els adults, i on hi ha pares, hi ha nens. I els nens disfruten dels jocs a qualsevol lloc, inclús, com no, en mig d’una terrassa. Corrien amunt i avall, els nens més grans jugaven amb els més petits, tots s’ho intentaven passar bé, concentrant-se en el que estaven fent, al cap i a la fi són nens i és el que han de fer.

I on hi ha adults i nens, també hi ha mascotes. Gossos grans, gossos petits, gossos mitjans, gossos tranquils, gossos cridaners, gossos peluts, gossos pelats, gossos nets, gossos no tant nets. Gossos que esperen que els seus amos s’aixequin de la cadira i els portin a passejar. Gossos que, quan es trobaven amb altres gossos feien el que s’espera que havien de fer i, de vegades els havien de separar, fet que momentàniament cridava l’atenció de tota la gent de la terrassa.

Les hores anaven passant i la gent també. Les rondes s’anaven succeint i la conversa anava fent. La terrassa es buidava i la gent s’anava anat a casa o a un altre lloc a continuar disfrutant la nit a la seva manera, o a dormir perquè a l’endemà hi havia feina.

Però sempre queda algú a la terrassa. Algú que no té res a fer, o si que té a fer, però es queda per posposar el moment d’afrontar el que acabarà no podent esquivar. La matinada refresca l’ambient i el bar, els que fa hores que serveixen la terrassa estan cansats. Recullen les taules i les cadires, i els que no se’n van, es queden aïllats fent la seva. Vist des de dalt semblaven una illa en mig del buit. Però no hi ha excuses, s’havia de tancar. Els últims clients se’n van.

És només un petit retall de vida. Una petita cosa comparada amb el que passa pel món. Però que seria de la vida sense les coses petites?