Fonamentalment humans (XXXI)

Ve de: Fonamentalment humans (XXX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Alulim es va despertar amb un bot. El malson havia estat terrible. Respirava agitadament com si tot el que hagués somiat hagués estat real. Semblava tant real. Tenia la sensació de que tornava de entre les flames que consumien en el seu somni la seva ciutat i la seva gent. Havia vist la destrucció del seu poble, la fi d’Eridu, la fi dels Sumeris. Es va recordar que mentre vivia el somni, algú estava al seu costat explicant-li el perquè de tot allò. Va recordar el seu aspecte, era un ésser lluminós que li havia mostrat els culpables: Els falsos déus. I la veu encara parlava dins seu, insistia que s’havia de fer alguna cosa i que s’havia de fer ja. Alulim va cridar a la seva guàrdia.

Nergal havia arribat a prop del temple. No podia passar sense que algun dels guardes orions el detectés. Esperava que Luzbel fes la seva part de la feina. De sobte va començar a sentir crits. Des del palau d’Alulim, la guàrdia avançava armada cap el temple, des d’un altre punt, el poble cridava el nom de Nergal i avançava cap a l’entrada principal del temple, els guàrdies orions van dirigir-se a cobrir les dues zones. Era el moment.

Amb l’ajuda del bio-vestit, Nergal, d’un salt, es va plantar en el sostre del temple. Luzbel li havia dit a quina cambra estava Ereshkigal i havia d’actuar ràpid. Des de l’entrada del sostre fins a la cambra hi havia set portes. Una a una les va obrir. Arribant al passadís que conduïa a la setena va veure Anu sortint de la cambra acompanyat d’un soldat Orió:

- Senyor, els humans s’han revoltat. Estan cridant el nom de Nergal i volen forçar l’entrada del temple.-, va comentar el soldat.

- Estúpids!-, va exclamar Anu. - Jo els ensenyaré qui son els seus veritables senyors. No se a que esperen aquells angèlics per permetre’ns destruir la terra. On t’amagues Miquel!-, va cridar.

- Senyor?-, va preguntar el soldat confós.

- Oblida’t del que he dit. Anem a veure que fem amb aquests humans.-, va dir Anu mentre s’allunyava de l’estança i d’on s’amagava Nergal.

Nergal es va acostar a la setena porta. Era l’últim obstacle abans d’arribar on era Ereshkigal. Va preparar el somnífer. Hauria de ser ràpid. Ea era molt llesta i no es deixaria sorprendre fàcilment.

La porta va cedir de cop. Ereshkigal estava d’esquenes. Nergal va dubtar un segon. Un error. La sacerdotessa va llençar un raig d’energia sobre l’Orió que el va llençar contra la paret al costat de la porta. Va quedar estès a terra en una molt mala posició.

- Així que has vingut?-, va dir Ea mentre el cos d’Ereshkigal es cobria amb el bio-vestit de combat. - Tant t’importa aquesta humana?-

Nergal estava atordit. El bio-vestit l’havia protegit de les ferides però no del cop. A més no s’atrevia a atacar per por de ferir a Ereshkigal.

- Doncs serà amb les seves mans que et destruiré Nergal.-. De la mà d’Ea va sorgir una espasa. La va brandar cap el cel i va deixar caure el cop sobre Nergal.

(Continua)