L'espasa del poder (II)

Ve de: L'espasa del poder (I)

Va sortir del forat i es va dirigir al cotxe. Va agafar una llanterna de la guantera del cotxe va tornar al forat i es va introduir en el passadís.

El passadís estava recobert de pedra tallada, amb petits esglaons i en bon estat, semblava que ho havien construït a consciència. Després d'uns 20 metres va trobar una sòlida porta. - Fins aquí hem arribat -, va pensar, les portes estan per a guardar el que hi ha dins... i no tenia la clau d'aquesta. Instintivament la va espentar per a provar la seva solidesa i, per a la seva sorpresa, la porta va cedir amb un sonor cruixit.

Va entrar. Era un espai immens que s'introduïa en l'interior de la terra a través d'una escala que, a diferència de la del passadís, era més basta i baixava abruptament cap a les profunditats. Una sensació de paüra li va envaïr. Va pensar a tornar a l'exterior i explorar en un altre moment i acompanyat, però la curiositat va poder més que l'incipient por i va començar el descens. Va tardar tres llargs minuts a arribar al seu destí. Una gran sala plena d'objectes antics. Amb la llanterna va enfocar armadures, escuts, armes de qualsevol tipus, allò semblava un arsenal de l'edat mitjana. De sobte, va observar que quelcom reflectia la llum de la llanterna. Es va estranyar.

Tot el que havia observat en la sala estava oxidat, florit, no havia vist res que poguera generar un reflex tan pur, tan brillant com aquell. Es va acostar amb atenció, l'ambient no era precisament agradable i començava a notar que la por començava a apoderar-se d'ell. Ho va superar i va continuar avant.

Es va sorprendre del que es presentava davant d'ell. El que havia brillat era una espasa. Bé, més aviat mitja espasa; la meitat del tall estava enfonsat en una pedra sobre un altar del mateix material.

A la llum de la llanterna, de prop, l'espasa semblava nova, no tènia res a veure amb el que es guardava al seu voltant. Semblava que l'acabaven de polir i de posar allí. Impossible. A més la pedra en què estava acanada i l'altar havien acumulat pols durant segles, inclús la ranura on estava fes el tall de l'espasa. Va fer un salt cap arrere. No podia ser. El tall que sobreeixia de l'espasa reflectia la llum de la llanterna com si fóra un líquid.

No , no podia ser. Va sentir un desig irrefrenable de tocar el tall. Acostà els dits. Ho va tocar. El tall de l'espasa semblava un estany al què hagueren tirat una pedra en el lloc on va posar el dit. El va retirar. Es va emportar amb ell una gota d'espasa que es va desprendre del seu dit quan s'havia allunyat un centímetre. I no obstant això al tacte li havia semblat una espasa sòlida. Allò era al·lucinant.

Va tindre la sensació que l'espasa el cridava, desitjava que l'agafaren, que la tragueren de la seva presó de pedra, que l'empunyaren, que la brandaren. I ell estava allí, i podia fer-ho si volia. Al cap i a la fi era la seva propietat, havia comprat la casa que reposava en la superfície i tot el que contenia era seu. Ja no sentia por.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 27 d'octubre del 2006

Si vols llegir la versió original, en castellà fes clic aquí

L'espasa del poder (I)

Feia calor, això estava clar. A quasi mil metres d'altura en el mes d'agost en el Pirineu, fa calor. El 4x4 avançava lentament entre un núvol de pols, feia prou que no plovia. Passat el poble d'Oix es trobava el Casal dels Baturell, hereus dels senyors de Bestracà, un llinatge que fia ja temps que s'havia extingit i que havia posseït un castell en la cima de la muntanya del Bestracà, un niu d'àguiles que s'elevava imponent a quasi dos mil metres d'altura. D'aquell castell a penes quedaven quatre pedres, però era una mostra de fins que punt va ser dura la vida a l'edat mitjana en el Pirineu. La zona, entre muntanyes i de bells paratges boscosos, feia ja temps que havia cridat la seva atenció.

Estava lluny de tot i, al mateix temps, prop de tot, gràcies a la nova carretera que arribava des de la costa passant per la zona nord de la comarca de La Garrotxa, al costat de l'antiga frontera amb França i, a través d'aquesta via de comunicació, a l'abast de la resta del món.

Havia comprat el Casal dels Baturell feia poc i, a pesar del seu bon estat i que l'anterior propietari l'havia restaurat, volia fer unes reformes per a deixar-lo tot al seu gust. La reforma estrella era la piscina, que estaria coberta durant l'hivern; li encantava nadar i no estava disposat a renunciar a això pel fet d'haver-se mudat a un poble de muntanya.

La situació del Casal sobre el poble era privilegiada, elevada sobre ell i amb unes vistes fantàstiques, tant sobre el poble d'Oix com cap al Bestracà i les muntanyes que la rodejaven.

Va creuar el pont de pedra i va arribar a l'esplanada del Casal. Les obres estaven en marxa. Va baixar del vehicle i va observar que els operaris ja havien excavat un forat important enfront de la casa. No hi havia ningú treballant. Va descarregar les maletes i va entrar a la casa. El saló de l'entrada era imponent, amb dos nivells. Va deixar les maletes al costat de l'entrada. Es va dirigir a la cuina i va beure aigua. Mentre buidava el got va mirar per la finestra i es va fixar en el forat de la piscina. Va deixar el got sobre el marbre i va sortir de la casa. La incipient piscina formava un pla inclinat en direcció a la vivenda. Va decidir baixar per a inspeccionar l'obra. La terra tènia un color rogenc, excepte... Va cridar la seua atenció el fons del cantó més pròxim a la casa. La terra era d'un color diferent. Va excavar una mica amb les mans i va anar descobrint un tros de terra que, efectivament, no era d'allí, algú l'havia posat. Va furgar un poc més i va topar amb el que semblava una pedra. La va colpejar i, de sobte, el sòl va cedir...

Va caure i va quedar atordit un moment. Es va alçar. Va veure que havia caigut un parell de metres i que havia cedit una llosa que havia davall de la terra que estava removent. Estava molt brut i lleugerament magolat. Es va netejar la pols i va observar que, en direcció a la casa hi havia un passadís que baixava.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 27 d'octubre del 2006

Si vols llegir la versió original, en castellà fes clic aquí

El portal de l'eternitat (III)

Ve de: El portal de l’eternitat (II)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Era difícil de creure. Tenia un vehicle capaç de viatjar per l'espai i el temps, i que, a més, podia pilotar tot sol si li demanaven. Les possibilitats que se li acudien eren tantes i tan variades que va sentir un vertigen.

- Bé. Portal, anem cap a casa, a la Terra. - Ordenà mentre es posava còmode. - I porta tu el control de navegació, no vull més ensurts. -, puntualitzà.

En un obrir i tancar d'ulls tingué davant La Terra. No l'havia vist mai tant blava, tant cristal·lina. Pensà que un mes i mig fora li havia despertat l’enyorança.

De sobte, començaren a sonar les alarmes, estaven caient. - Què passa ara ! - , cridà - Portal! No tens el control tu ? - El Portal respongué. - No tinc prou energia, m'has de donar de menjar. No puc mantenir-me despert. -

Vaig omplir els dipòsits abans de sortir, i les lectures de nivell mostren que no n'has gastat gairebé res!-, respongué.

- Sóc el Portal de l'eternitat. No sóc una màquina, sóc un ésser viu. Necessito menjar. El sac, dóna’m al que hi ha al sac de la bodega. Ràpid o caurem -

Corregué donant cops contra les parets de la nau cap a la bodega. En un racó trobà un sac, com li havia dit el portal. No recordava haver-lo posat allà. Li anava a preguntar com li donava quan, darrera seu es va obrir un vòrtex. - Llença el que hi ha al sac aquí dins. Ràpid, no tinc forces, estem caient. -

Obrí el sac. Va donar un bot cap enrera horroritzat. Era el mecànic que li havia regalat el Portal. Semblava adormit però no respirava.

- Dóna’m de menjar! - Ordenà el Portal.

- Però sembla que està en estasi. Com vols menjar-te un humà viu. Em nego a donar-te'l! Quina classe de monstre ets! -

- Sóc el Portal de l'eternitat. Et puc convertir en un Déu o et puc destruir. Jo et serveixo i tu em serveixes, aquest és el tracte. Necessito consumir vida intel·ligent per estar despert, una vida cada dos viatges. Estem caient. Si caiem moriràs i ell també. Jo sobreviuré adormit fins que trobi menjar. Si me'l dones viuràs. Et puc donar el que vulguis, jo només vull menjar... i servir-te... -

- Però això que em demanés... No pot ser! Està viu encara! -, va gemegar.

- Dintre d'un minut no ho estarà, ni tu tampoc. Donem-el, no n'has de fer res, quan em va donar a tu ja estava condemnat, el vaig fer viure durant milers d'anys, el vaig servir i ara ens servirà a nosaltres. No entens el perquè et va fer aquest regal? Estava cansat de viure, per que havia viscut molt. Et va oferir la eternitat que ell ja no volia. Fes-ho, o moriràs d'aquí 30 segons. -, va concloure el Portal.

Horroritzat agafà el cos del mecànic i el llençà al vòrtex. La nau s'estabilitzà. Va caure sobre els seus genolls i va començar a sanglotar.

Potser no. El regal no era tant bo com es pensava.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 26 de febrer 2007

El meu gat

El meu gat és petaner. La seva mare, siamesa de pura raça, se'n va anar a l'aventura i va trobar un gat de carrer, de pedigrí no pas únic si no múltiple. Al cap d'un temps van néixer quatre gatets, un blanquet, dos de ratlles i un negret.

Era l'any 1999 i estrenava casa. Vaig pensar que seria un bon moment per estrenar gat també. Em vaig assabentar de que uns veïns volien donar uns gatets i vaig anar a fer un cop d'ull.

Els tenien al pati. Estaven tots jugant, mare i fills, i em van ignorar. Tots llevat d'un gatet negre, que estava apartat i, quan va notar que arribàvem, corregué a amagar-se.

Em van ensenyar els gats que s'havien quedat allà. El blanc i els ratllats. Però a mi m’havia fet gràcia aquell gatet negre. Em van comentar que aquell gat no se'l quedaria ningú per que el color els hi feia feredat. Suposo que aquella afirmació va fer que em decidís. I el vaig portar cap a casa.

La primera nit vaig estar a punt de tornar-lo. Estava provant de dormir i vaig sentir al gatet que miolava per que volia pujar i no podia. El vaig deixar. I com a gat, tossut, va aconseguir pujar. M'era ben igual, un esquitx com aquell no em molestaria... Fins que em va començar a mossegar els peus... D'un cop el vaig llençar fora del llit. Semblava que ho havia entès per que va tardar una bona estona en tornar a pujar. Un cop a dalt es va quedar assegut als peus del llit, per la llum que entrava per la finestra que tenia sobre el llit vaig poder veure la seva petita silueta immòbil, i als seus ulls mirant-me fixament. De sobte va arrencar a córrer; un llit és petit, però un gatet d'aquesta mida tarda en recorre’l un temps. Jo estava panxa amunt. Es va plantar sobre el meu pit davant la meva cara. Em va mirar. Va aixecar la urpa dreta i ... em va esgarrapar el nas! Sabent el que havia fet va saltar ràpidament del llit i anà a amagar-se. Em vaig posar a riure. Havia adoptat un gat venjatiu! Vaig pensar en tornar-lo.

Al dia següent, quan em vaig despertar. El gatet estava arrupit al costat de la meva cara. Dormint, tot indefens, amb l'aspecte del que no ha trencat un plat, o esgarrapat ningú, en la seva curta vida. Vaig pensar en l'incident de la nit. I vaig decidir que, si havia de tenir un gat, millor que tingués personalitat. Me'l vaig quedar i ell em va acceptar, i ja fa més de set anys. Pels curiosos diré que continua tenint una marcada personalitat, malgrat que ara està malalt i no hi veu, i que cal tractar-lo amb consideració, doncs... continua recordant-se de tot i actuant en conseqüència. Així doncs, si voleu adoptar un gat tingueu en compte la seva personalitat, no sigui que us doni alguna sorpresa amb forma de marca al nas...

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 31 d'agost de 2006

Si vols llegir la versió en castellà fes clic aquí

El portal de l'eternitat (II)

Ve de: El portal de l'eternitat (I)

Res, no va passar res. La seva cara enrogí de ràbia. Va pensar que l'havien estafat, però va recordar que no li havien cobrat. No obstant ell no aguantava aquella classe de bromes pesades. Aquell mecànic sabria qui és quan el veiés.

En fi. La única estació espacial de la zona era aquella, així que havia de tornar. No li feia cap gràcia que aquell mecànic burleta se'n fes càrrec de la reparació, però ja havia perdut prou temps.

Enfilà cap a l'estació. Res. Res? L'estació no apareixia per enlloc. S'havia esfumat. Els controls de vol marcaven que estava en la mateixa posició, però res de res, l'estació no hi era. Ni tant sols l'asteroide que l'albergava. Es desesperà, aquella broma potser passava de mida.

- Bé, no perdem els nervis, procediment estàndard -. Va engegar la balisa. El comunicador funcionava, així que podria contactar per radio. Ajustà el canal. Res. Només soroll. Pensà que potser s'havia espatllat. Però com? Havia tingut contacte feia no res amb l'estació de trànsit. Encara quedava la balisa, amb el senyal que emetia el trobarien, ara s'havia de concentrar en fer inventari del que hi havia a la nau.

Al cap d'una estona ja havia acabat. Racions de menjar per un mes, aigua per un mes, un llibre... Un llibre?

Feia temps que no n'havia vist un, els lectors portàtils els havien substituït feia uns segles i els llibres que quedaven a La Terra estaven ben guardats en els museus.

Se'l mirà. Semblava força nou. Llegí el títol: "Portal de l'eternitat. Manual d'us". Recordà d'una pel·lícula com s'usava un llibre, l'obrí. A la primera plana hi havia un esquema que li resultava familiar. El nou panell de control de la nau. Continuà llegint, i quan més llegia més fascinat estava. Unes hores després va acabar. Estava tranquil. Sabia que no estava perdut. Sabia on estava. Només quedava saber... Quan estava!

Ja no va veure al mecànic com un bromista si no com un follet que li havia fet un regal extraordinari, el que no entenia és perquè li havia regalat aquella màquina meravellosa, podent-la tenir tota per a ell.

Es posà davant dels controls. Començar a identificar cada un dels visualitzadors, controls de desplaçament, control temporal, era allò. Estava gairebé un miler d'anys per darrere de la seva època.

Va voler provar el control de desplaçament. Va provar d'anar a Tità. Posició inicial. Posició final, en òrbita sobre el satèl·lit. Va prémer l'arrencada. No va passar res. Res?

La superfície de Tità va omplir les finestres frontals de la pantalla. Les alarmes es van encendre i van començar a udolar. Estava en caiguda lliure. - Control inercial subespacial connectat - Digué una veu desconeguda. La nau s'aturà de cop. Estable, en òrbita al voltant del satèl·lit de Saturn.

Un cop superat l'ensurt inicial, preguntà a la veu desconeguda. - Qui hi ha aquí? - La veu contestà: - Sóc el Portal de l'eternitat, caldria que aprenguessis a pilotar abans d'usar-me -. respongué la veu. Semblava que havia adquirit alguna cosa més que un simple motor...

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 24 de febrer de 2007

El portal de l’eternitat (I)

Cambrer! Una hamburguesa completa, patates fregides! i un suc de taronja! Natural si pot ser! - Tant natural com fer créixer taronges en l'hortet d'un asteroide amb una gravetat tant baixa , va pensar. L'estació espacial era prou completa pel que fa als serveis, però allò potser era demanar massa.

El transport dintre del mateix sistema solar era una cosa rutinària, però lenta. Es tardava dos mesos en anar de La Terra a Mart, i 6 mesos fins arribar a Saturn en transport públic.

Havia trobat una feina de controlador de sistemes a les collidores de Tità, com que el necessitaven el més aviat possible, la empresa li havia deixat una nau individual molt ràpida que faria el viatge en tres mesos. Malauradament la nau havia tingut problemes. Va tenir sort que estava a prop de les rutes més transitades i un vehicle de recollida l'havia portat a l'estació de trànsit més propera.

I allà estava. Esperant a veure si podien reparar la seva nau menjant una hamburguesa, patates fregides i bevent alguna cosa de color carabassa que li deien suc de taronja.

El mòbil va sonar. Se'l tragué de la butxaca i contestà. El mecànic el mirà amb mala cara. - Això no es pot arreglar. Els injectors estan fregits i s'hauria de canviar tot el sistema de propulsió. No tinc peces, ho sento.- Allò era l'últim que esperava escoltar. - No te peces? No té res? Necessito arribar a Tità d'aquí tres setmanes, si no perdo la feina, perdo els diners que costa aquesta nau, ho perdo tot, ho entén? No té res? Sigui el que sigui? Li pagaré generosament. - El mecànic se'l mirà fixament.- Sigui el que sigui? Potser ho podem arreglar, el truco d'aquí una hora. - Penjà el telèfon. Mirà cap a la televisió i sospirà.

Al cap d'una hora sonà de nou el telèfon. - Ja està. Pot recollir ja la nau. - D'un bot s'aixecà de la cadira, pagà el compte i es dirigí als garatges.

Allà estava la nau. Una mica diferent però. Tenia uns apèndixs tubulars a banda i banda. - Què és això? - preguntà. - El nou motor. Vostè m’ho va demanar, no? Vostè va dir sigui el que sigui, no? Doncs aquí ho té.-

S'ho va mirar més de a prop. Li era ben bé igual la forma, si funcionava ja li estava bé. - Quant és la reparació? -, preguntà. - Res de res, és de franc.-, respongué el mecànic. - Com pot ser? Encara no conec cap lloc del sistema on no es pagui per qualsevol cosa.- El mecànic s'acomiadà i li digué que ja estava bé, que no insistís en pagar o si no li trauria el motor. Va accedir feliç d'estalviar-se uns diners.

La nau per dins semblava normal, només un afegitó al panell de control substituint els controladors cremats. Començà les maniobres per allunyar-se del asteroide. Un cop separat va intentar posar en marxa el nou motor. I va passar una cosa que no s’hagués esperat mai...

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 23 de febrer de 2007

Els temps estan canviant

Últimament les coses que començaven no arribaven a bon port. La rutina, i la desídia que comportava aquesta, feia que els detalls es deixessin de banda, impossibilitant una feina realment ben feta. Sempre s'havia de corregir alguna cosa que s'havia fet malament, i, això portava la major part del temps dedicat a produir.

Les percepcions, els estats d'ànim, l'oratge, la Terra, la vida, totes aquestes coses estaven canviant i no precisament a millor. Es respirava a l'ambient una sensació de canvi de cicle, de punt i final més que de punt i a part, com si les coses que estiguessin fent ara mateix fossin totalment inútils i demà ja no haguessin de tenir cap valor, això feia més feixuc el dia a dia, la producció cada volta era menor, l'alegria era menor, tot el procés vital fluïa lentament, cansinament.

Calia doncs una gran força de voluntat i una autodisciplina fèrria per afrontar les tasques del dia a dia, sense caure en el desànim més absolut. Però no tothom tenia l'esma de sobreposar-se i anar endavant com si res no passés. I així anaven passant els dies. Un darrere l'altre, amb la convicció de que el dia següent seria l'últim, amb la fe de que l'endemà seria el dia del canvi, un canvi que tothom esperava però que ningú sabia que era ni que suposaria.

I l'esperança era la única cosa que motivava la producció, l'esperança en que aquest canvi arribaria. Un canvi considerat necessari, esperat, per necessari i que arribaria, necessàriament aviat. L’obsessió pel canvi s'estava apoderant de la humanitat. L'apocalípsi estava a prop i tothom desitjava que arribés.

Els dies passaven i el canvi no arribava. La producció avançava cada volta més a poc a poc. La vida també s'havia contagiat de l'esperança del canvi, i per a tot arreu la gent mirava amb esperança cap el futur. Tothom sabia que el canvi era inevitable, necessari i imminent. Cap altre cosa al món havia fet posar d'acord a tots els humans com aquest canvi esperat.

I un dia va arribar. Ningú podia dir que no havien avisat. Va arribar i prou. Tothom va estar d'acord que alguna cosa havia canviat. La sensació d'alleujament va ser general. La producció va començar a augmentar i la gent va semblar més feliç. Alguna cosa havia canviat realment.

Pel que semblava, les coses no van tornar a ser mai com abans. Amb el temps es van adonar que, de fet, mai havien estat com abans. Simplement un altre dia arribava i un altre dia se n'anava. El canvi esperat era que no havia de canviar res, el canvi era deixar d'esperar, i això era el pitjor que podia haver passat. Esperaven el pitjor i ja ho tenien. No esperar és el pitjor.

Continuarien doncs endavant, com els seus pares ho van fer i abans els avis, i abans... des del principi dels temps, fins el final dels temps.

---

Últimament les coses que començaven no arribaven a bon port...

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 4 de novembre de 2006

Si vols llegir la versió en castellà fes clic aquí

La espera

La nit era fresca i humida. Pensava que potser hauria d'haver agafat una jaqueta més gruixuda. La primavera ja té això: De dia fa una calor agradable i de nit tornen els rigors de l'hivern que no acaba de marxar.

Igualment havia d'esperar. Ara no es podia tirar enrere. Era una persona de paraula i si havia dit que estaria allà a les onze, ho estaria.

El lloc, però no era precisament el més acollidor per trobar-se amb algú. Estava als afores de la ciutat, allà on comença el camp i la il·luminació era força deficient. Només un pàl·lid focus per una superfície de formigó irregular.

De sobte, al fons del carrer, si se'l podia anomenar així, veié la llum dels fars d'un cotxe. Sentí també la remor del motor. Però no. No era el que esperava. El vehicle s'aturà poc després i sortí d'ell un home i un gos. Es perderen per la porta de la casa.

Eren ja les onze i un minut. No suportava la falta de puntualitat. Esperava no haver d'esperar gaire temps més. Aquell lloc fred, humit i solitari començava a atacar els seus nervis.

De sobte una ombra fugissera. Un soroll. Un miol. Suposà que era un gat buscant menjar o parella o, simplement, rondant per allà. Els nervis i la sensació d'incomoditat augmentaven.

Les onze i cinc. Ningú arriba. Comença a bufar una mica de vent. El tuf de la fossa sèptica del costat del riu li arribà transportada pel vent. Era el que faltava. No hi havia prou amb el fred, la humitat, la poca il·luminació i els sorolls estranys, ara el vent per fer més dolorós el fred i la pudor del fem acumulat a la vora del riu.

Les onze i deu. Ja n'hi havia prou. Agafà el mòbil per trucar. Sense cobertura. Podia anar alguna cosa més malament? Mirà cap a la dreta, en direcció contraria a les cases, el camí s'elevava. Va pensar que, potser, no tenia cobertura per estar en un clot. Enfilà el camí cap amunt.

Les onze i quart. Arribà a dalt. L'aire era més pur i la sensació de fred s'havia esvaït, en part per l'exercici, en part per que hi havia menys humitat. Va agafar el mòbil i marcà el número. El mòbil s'apagà. La bateria s'havia esgotat. De sobte, des de dalt del turó va reconèixer el cotxe que esperava. Estava aturat davant del fanal que havia ocupat cinc minuts abans.

Del cotxe sortí algú, mirà al seu voltant buscant algú. Cridà des del turó però estava massa lluny. Va veure que mirava el que de lluny semblava un mòbil. No va intentar ni córrer per que sabia que no arribaria. Veié com tornà a entrar de seguida al vehicle. El cotxe il·luminà la carretera de formigó, es posà en marxa i desaparegué.

Ja no calia esperar. La lluna il·luminava el turó. Ja no feia fred, ja no feia vent, l'aire era net, el mòbil ja no importava i ja no calia esperar a ningú.

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva 22 de febrer de 2005

Si vols llegir la versió en castellà fes clic aquí