Fonamentalment humans (XXVII)

Ve de: Fonamentalment humans (XXVI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Nergal ja tenia preparada la nau per enlairar-se quan va arribar el primer oficial d’Oannes. Era força jove i havia ascendit molt ràpid. Tenia una visió dels problemes molt lúcida, i tàcticament era un geni. Havia però renunciat a tenir la seva pròpia nau per continuar al costat d’Oannes en aquesta missió. La confiança de Nergal en Oannes era total i estava convençut que l’oficial faria la seva feina.

- Senyor. Sóc el comandant Luzbel. El capità Oannes m’ha demanat que l’ajudi en tot el que necessiti.-, va dir l’oficial.

- Moltes gràcies, oficial. Prengui posició als comandaments de la nau i porti-la a La Terra. Jo l’indicaré on aterrarem.-, va ordenar Nergal.

Mentre obtenien els permisos per sortir de la nau, Luzbel va preguntar-li a Nergal: - Vostè és Satanael? El que ens va portar a la victòria en la gran guerra? El gran heroi que va salvar la galàxia del desastre, no?-

Nergal es va sorprendre. – Fa centenars d’anys que ningú m’anomenava d’aquesta manera. Vaig canviar el nom molt abans de que la guerra acabés.-, va mirar a Luzbel amb desconfiança.. - Qui t’ho ha dit que abans em deia així?-, va preguntar Nergal.

Luzbel va somriure. – Ho sabem tot de tu.-, va contestar.

Mentre parlaven, l’oficial continuava pilotant la nau, que ja havia posat rumb a La Terra.

- Qui ets?-, va preguntar Nergal, ara segur que aquell oficial no era qui deia.

Luzbel va posar el pilot automàtic i es va girar cap a Nergal. De sobte, al voltant del seu cos va començar a brillar un aura daurada, feble al principi però que anava guanyant intensitat fins el punt de gairebé encegar a Nergal.

- Ets un angèlic!-, va exclamar Nergal.

- Si, ho sóc. I estic aquí per ajudar-te. I també per que m’ajudis a mi.-, va dir Luzbel.

- Jo no sabia del tractat de la Terra. De fet Ea em va empènyer a civilitzar a aquells humans. Encara que si no ho hagués fet, igualment els hauria ajudat. La meva única intenció era el seu benestar i que em servissin de suport per que l’Imperi Orió recuperés la dignitat.-, es va justificar Nergal.

- Ho sabem. El que em preocupa son els plans d’Anu i els seus col·laboradors.-, va dir Luzbel.- És allà on vols aterrar, oi?-, va dir assenyalant una àrea propera a Eridu amagada entre muntanyes.

- Efectivament, és el millor lloc. Així no ens detectaran.-, va murmurar Nergal aclaparat encara per la presència de l’angèlic.

- Satanael. Vull dir..., Nergal. El que està passant al voltant d’aquest planeta és més gran del que et pots arribar a imaginar ara per ara. Com aperitiu et diré que la teva defenestració com a comandant suprem no va ser casualitat. Una part dels angèlics no volien que comandessis als Orions. Sabien que anaves a ser el proper Cap del Consell i no podien permetre-ho. No volien que sabessis res sobre aquest projecte.-, va explicar Luzbel.

-Com?-, Nergal va quedar atordit per aquella informació. Va entendre també que els angèlics, com els Orions, estaven dividits. Què passava amb La Terra perquè fos tant important?

- Ja hem aterrat.-, va dir Luzbel.- Abans d’anar a per Ereshkigal, t’explicaré perquè aquest planeta i els humans són tant importants. Escolta bé, després de saber el que et diré, hauràs d’escollir bàndol.-, va avisar Luzbel.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXVI)

Ve de: Fonamentalment humans (XXV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Oannes havia arribat a la nau almirall sense cap novetat. Va obeir les ordres d’Anu i va posar a tota la flota en prealerta. Això implicava el desplegament de les naus al voltant de La Terra i l’enviament de patrulles explorant un perímetre de dues vegades la distància de La Terra a La Lluna. Una vegada va tenir tot en ordre, va començar a aplicar el pla que havia traçat amb Nergal.

El primer que va fer va ser convocar als capitans de la Flota un per un. Havia d’assegurar-se la fidelitat d’un nombre prou elevat abans de donar qualsevol altre pas. Després, els capitans ja s’assegurarien de les seves pròpies tripulacions.

En acabar el dia, Oannes comptava amb el seixanta per cent de la flota per donar suport a qualsevol moviment que Nergal ordenés. Al igual que ell, els capitans veterans no havien oblidat al seu anterior comandant suprem i com els havia guiat cap a la victòria en la última guerra.

Oannes s’havia guanyat un descans, però abans tenia una cosa a fer. Es va dirigir cap a l’hangar on hi havia la seva nau de transport. Els tècnics estaven ocupats posant a punt les naus de combat individuals i no van donar més importància. Va entrar a la nau. I es va dirigir a la zona d’esbarjo. Va obrir la porta i va entrar a la sala completament il·luminada.

- Ja està fet?-, va preguntar Nergal deixant el que estava fent i aixecant-se de la cadira.

- Si. La flota està en alerta. He preparat tot perquè el camí cap a La Terra estigui lliure de patrulles i de control llevat del rutinari. -, va contestar Oannes.

- I de quin recolzament disposem? -, va insistir Nergal.

- Ara per ara de les vint naus capitals de la flota disposem de dotze, el seixanta per cent de la flota, a més són els comandants i les tripulacions més experimentades.-, va contestar el capità de la nau almirall.

- Massa poc...-, va observar Nergal. – Encara que aparentment comptéssim amb aquesta superioritat de tres a dos la proporció és massa igualada. La probabilitat d’enfrontament és massa alta. Podríem provocar una carnisseria, i això no ho podem permetre.-, va dir Nergal preocupat.

Oannes va meditar una estona. – Podríem fer més aclaparadora la diferència si tinguéssim més naus i fossin fidels a nosaltres. El grup del capità Pasittu està patrullant a tres dies de distància a màxima potència. Està format per quatre naus amb comandants i tripulació fidel. Això faria que la proporció fos de dos a un. Crec que això faria que es rendissin. A més dels vuit comandants que no ens donen suport hi ha tres que dubten. Això ens donaria l’avantatge definitiu.-, va comentar Oannes.

- Em sembla una idea excel·lent. Series un bon Cap Suprem de la Flota. Llàstima que la teva amistat amb mi t’hagi impedit ascendir com mereixes... de moment.-, va dir Nergal.

- Vaig a despatxar les ordres. El grup de Pasittu serà cridat com a reforç, així ningú sospitarà res. Alguna cosa més?-, va preguntar Oannes.

- Si. Vaig a buscar a Ereshkigal. Aquesta nau té tot el necessari per a una extracció?-, va preguntar Nergal.

- Si, la infermeria està perfectament preparada.-, va respondre Oannes. – No vagis sòl. El meu primer oficial t’acompanyarà. És d’absoluta confiança.-, va proposar el capità.

- D’acord. Fes-lo venir. Ens anem de seguida. Tres dies per que arribin els reforços... Ens mantindrem en contacte.-, va concloure Nergal.

Oannes se’n va anar a buscar al seu primer oficial.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXV)

Ve de: Fonamentalment humans (XXIV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

A la ciutat es desenvolupava una activitat frenètica. La gent sortia a treballar els camps tal com feia poc que els hi havia ensenyat. Altres anaven a buscar animals per tancar-los en tancats i domesticar-los, altres anaven a recollir fruits i arrels amb carretons. Altres anaven aixecant la muralla de la ciutat. Els guàrdies de la porta controlaven les entrades i les sortides. Van mirar al front i van veure un grup que no s’esperaven.

Ereshkigal anava al davant. Darrere Anu, Enki i Enlil i, formats en 4 fileres, un oficial i vint soldats Orions perfectament equipats. Un dels guàrdies va anar corrents al palau per avisar del que venia.

- Senyor. –, va dir el guàrdia. – Venen més. Ereshkigal els guia. Venen més. -, deia el guàrdia.

- Venen més què?-, va preguntar el rei nerviós.

- Més Déus. Estan a les portes de la ciutat.-, va dir el guàrdia.

Alulim va fer cridar a la seva cort, als consellers i als xamans. Allò no s’ho esperaven.

Ereshkigal i els Orions van travessar l’entrada de la ciutat sense aturar-se. Els artesans que hi treballaven al carrer van aturar la seva feina. Els nens que estaven a l’escola i els professors van sortir a veure als Déus. Van arribar al palau i van pujar les escales. Els guàrdies de la porta no van fer res per aturar-los. Van arribar a la sala del tron. Allà estava Alulim discutint amb els seus sobre com comportar-se davant d’aquells nouvinguts.

- Alulim. Rei d’Eridu. I els que esteu en aquesta Sala. Postreu-vos davant dels vostres nous Déus.-, va dir la sacerdotessa.

Alulim estava confós. Ereshkigal no semblava ella. Havia canviat l’actitud i el to de veu. Va atrevir-se a preguntar: - Sacerdotessa, on és Nergal? I qui són aquests que vesteixen com ell?.-, va preguntar.

- Oblida’t de Nergal. Ja no és ningú. Ha estat desterrat a l’infern.-, va replicar Ea. – Aquests son els vostres Déus de debò: Anu, Senyor de tot, Enki, Senyor de la Terra i Enlil, Senyor de l’aire.-

Alulim estava confós. Però sabia reconèixer les poderoses armes que portaven els soldats Orions. Es va postrar davant d’ells i la seva cort va fer el mateix. – Que podem fer per vosaltres.-, va preguntar.

- Vull interrogar a tots els que hagin tingut contacte físic amb Nergal. Començant per a tu Rei d’Eridu. Dos guàrdies es quedaran a palau. Anem al temple.-, va ordenar Anu.

De camí cap el temple Anu va demanar a Ea que retirés la guàrdia que Ereshkigal havia creat i desplegues al voltant del temple i de la ciutat als soldats Orions. Van entrar al temple la sacerdotessa, el rei d’Eridu, Anu, Enki i Enlil.

Estava tot tal com ho havia deixat Ea al anar-se’n. Anu va prendre possessió del tron de Nergal. Enki i Enlil es van seure a la dreta i a l’esquerra. Alulim estava aterrat. No sabia que podrien fer-li aquells tres Déus que havien aparegut. I Ereshkigal, havia canviat tant, no era ella, segur.

Amb un moviment de mà d’Anu, Alulim va quedar immòbil però conscient. Una espècie de casc va encaixar-se en el seu cap. Amb un altre moviment d’Anu, alguna cosa va passar. El dolor era molt intens, alguna cosa semblava que anava a explotar en el seu cap. En uns segons va perdre el mòn de vista i es va desmaiar.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXIV)

Ve de: Fonamentalment humans (XXIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal estava espantada. Podia veure, sentir, notar, de fet vivia moment a moment, però no tenia cap control sobre el seu cos. Es sentia presonera, no podia ni comunicar-se telepàticament amb Nergal com ho havia fet en un altre moment. Aurora, que resultava que es deia Ea, l’havia enganyat totalment. Estava desesperada. Va sentir la veu d’Ea que retronava en la seva consciència: - No et resisteixis, no hi ha res a fer. Estigues contenta de l’honor que et faig sent la meva closca.-. La sensació d’impotència era terrible. Però en la contrapartida era que sabria tot el que maquinava aquell monstre i, si aconseguia escapar, li podria explicar a Nergal. De moment sabia que havia contactat telepàticament amb Anu i que es trobarien al campament d’Oannes davant d’Eridu. També sabia que Nergal havia escapat i que el capità, malgrat la confidència que havia tingut amb Nergal, no estava de la seva part. Ereshkigal va intentar distreure el pensament. Allò era per parar boja.

Anu va arribar al campament d’Oannes al despuntar el matí. Va anar directament a parlar amb ell. – Capità. Li agradarà saber que he contactat amb Ea i es dirigeix cap aquí.-

- Excel·lent senyor. Sabia que havia fugit després de la discussió amb Nergal però no sabia cap a on havia anat.-, va replicar amb seguretat Oannes.

- Doni’m més informació sobre aquesta ciutat.-, va demanar el Cap del Consell.

- Els que l’habiten s’anomenen Sumeris La ciutat es diu Eridu. El seu rei és Alulim. Com pot observar des d’aquí, està encara en construcció, però ja té tots els serveis necessaris per ser considerada una ciutat civilitzada.-, va contestar Oannes.

- Ja... I tot gràcies a Nergal, no?-, va preguntar Anu.

- A Nergal i a Ereshkigal, una noia del poble que conté la força vital d’Ea. Ella és l’enllaç entre Nergal i el poble. És sacerdotessa i... l’esposa de Nergal.-, va continuar explicant Oannes.

- Va ser la humana la que volia ser l’esposa del traïdor, no jo.-, va dir Ea apareixent des de dalt.

- Benvinguda senyora.-, va dir Oannes.

- Aquest és el cos d’Ereshkigal? No t’escau gaire, massa jove per a tu Ea. Però a mi ja m’està bé.-, va comentar Anu. Es va tornar a dirigir al capità. – Així doncs, Ea és la clau per accedir amb bon peu a la ciutat. Hem d’esbrinar fins a quin punt estan contaminats. Si els hi ha implantat nanomàquines als humans, qualsevol informació que tinguem ara ja és obsoleta.-, va argumentar Anu.

En aquell moment van arribar Enki i Enlil. Van mirar cap a Ereshkigal estranyats.

- Sóc Ea. I Enlil, si estàs pensant en burlar-te del meu aspecte, pensa en que si ho fas, la meva ira caurà a sobre teu.-, va dir Ea.

Enlil es va controlar. Ja havia vist a Ea enfadada i no tenia ganes de tornar-ho a veure.

- Oannes. Tu i el teu primer oficial ja no sou necessaris aquí. Deixa als soldats, torna a la nau i espera instruccions. Posa a la flota en pre-alerta.-, va ordenar Anu,

- Esperem visita, senyor?-, va preguntar Oannes.

- Només per si de cas.-, va comentar Anu.

Oannes va obeir l’ordre. Van contactar amb la nau almirall i van anar al punt de recollida a esperar el transport.

Anu es va dirigir llavors als altres:- Anem cap a la ciutat Ea, al meu costat. Anem a presentar als Sumeris els seus nous Déus.-

(Continua)

Fonamentalment humans (XXIII)

Ve de: Fonamentalment humans (XXII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Aquesta era la pregunta. Quin era el pla? Si hagués vingut només la nau que havia de venir a buscar-los el pla era fer-se amb la nau i ja està. Ara què? Mitja flota orbitant el planeta, Anu, Enlil i Enki buscant-lo, Ereshkigal presonera d’Ea, els Angèlics podien aparèixer en qualsevol moment i, el seu instint li deia que els Pleiadans segur que acabarien apareixent. A més estava el Tractat de la Terra que havia estat trencat i, a sobre ell era el responsable. Quin era el millor pla per una situació així?

- Abans de plantejar-nos qualsevol acció hem de ser conscients de la força que tenim.-, va dir finalment Nergal. – Cal saber amb qui podem comptar i amb qui no a la flota. Hauràs de tornar i dir que m’has trobat però que he fugit. Han de creure que els ets fidel. Encara que serà difícil segons el que ha vist Ea.-, va observar Nergal.

- No us preocupeu. El fet de que torni serà suficient per demostrar que sóc fidel al Consell. A més, tinc cert prestigi per ser el capità de la nau almirall de la flota. Em posaran vigilància però podré fer el que calgui.-, va respondre Oannes.

- Molt bé. Confio en tu. Ara escolta atentament el que hauràs de fer.-. Nergal li va explicar amb detall els passos que havia de seguir, van intercanviar noms d’oficials i soldats que podien ser fidels i es van acomiadar.

- No t’oblidis que Ereshkigal és molt important. No vull perdre-la.-, va dir Nergal.

- Faré tal com m’ha dit i esperaré al moment oportú. Però... és humana. Perquè ella és tant important?.-, va preguntar Oannes.

- Per que me l’estimo, això és raó suficient. No vull que li passi res de dolent per culpa meva. Ja va estar a les portes de la mort un vegada per culpa de la meva presència, la van estar a punt de matar per culpa de la meva absència, i ara... No puc permetre que sigui la joguina d’Ea i Anu.-, va dir furiós Nergal.

- Senyor, es farà com has ordenat. Torno al campament. Marxeu de seguida que podeu.-, va recomanar el capità.

Oannes va sortir del temple i es va esmunyir ocult per la ciutat fins a sortir. Quan va arribar al campament va cridar al seu oficial: - He trobat a Nergal. Poseu-me amb contacte amb el Cap del Consell.-

En un minut la figura d’Anu va aparèixer davant de Oannes. – Quines notícies té capità?.-, va preguntar el conseller.

- He trobat a Nergal, a Ea i... una ciutat... amb un edifici central... construït amb tecnologia Orió.-, va informar Oannes.

- Vaja! Són en aquesta ciutat en Nergal i Ea?-, va preguntar Anu.

- No senyor, han discutit i han fugit. Però això no és tot.-, va respondre el capità.

- Què més hi ha.-, va preguntar el Cap del Consell.

- La ciutat té un rei al que Nergal li ha implantat nanomàquines per donar-li coneixement. També ho ha fet amb altres humans per ensenyar-los a ser civilitzats. A més, pensen que Nergal és un Déu.-, va comentar Oannes.

Se li va escapar el riure en sentir-ho, però es va sobreposar: - Molt bé. Ja veurem que fem quan arribem. Tenim les coordenades. Avisaré a l’altre patrulla i vindrem tots cap aquesta ciutat que dieu. No es mogui del lloc.-, Anu va tallar la comunicació.

Oannes va sospirar. La primera fase del pla de Nergal estava en marxa.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXII)

Ve de: Fonamentalment humans (XXI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

- Ea? Ets Ea, la consort d’Anu? On està Aurora? Ereshkigal, ho sabies?-, Nergal estava confús.

Anu havia estat el que havia sortit guanyant amb la defenestració de Nergal. Nergal no es refiava ni un pel d’ell i tampoc d’Ea. La companya d’Anu era molt ambiciosa. I era ella qui estava darrere de l’actual Cap del Consell dels Orions. Anu per ell mateix hagués estat incapaç d’arribar a obtenir aquesta distinció encara que haguessin passat cent mil anys més.

Oannes va intervenir: - No sabies que la teva acompanyant era Ea?-, va preguntar.

- No, em van dir que era Aurora. Com estava integrada a la nau no vaig poder reconèixer-la.-, va contestar Nergal mirant cap a Ereshkigal amb una penetrant mirada d’odi.

- No odiïs a Ereshkigal. Ella estava convençuda que jo era Aurora.-, va dir Ea. – Pobreta, t’estima de debò. Que innocent. I es pensava que jo l’aconsellaria, la deixaria fer i que em podria controlar. Que estúpida. Jo controlo el seu cos ara., va afegir Ea.

Nergal es dirigí cap a Ea enrabiat. Oannes el va seguir per intentar aturar-lo.

- Què em vols fer mal? Si em fas mal li faràs a Ereshkigal, no a mi.-, Ea li va llençar una mirada reptant a Nergal. Es va dirigir cap a la sortida. – Me’n vaig a trobar a Anu, estarà content de veure’m. I em sembla que aquest cos li agradarà.-, va desaparèixer a través del mur.

Nergal va intentar córrer amb l’ànim de seguir-la. Oannes el va aturar.

- Si la segueixes cauràs en les mans d’Anu, Enki i Enlil. I no podràs fer res per salvar a la noia de la possessió d’Ea. Ja hi haurà temps de lluitar amic meu.-, va dir Oannes a Nergal.

Nergal va comprendre que el veterà capità tenia raó. Es va deixar caure i va seure a les escales que portaven al tron.

- Què ha passat? Havia de ser una missió de rutina. Prendre mesures d’un ridícul planeta lluny de les rutes habituals, sense cap interès ni productiu ni estratègic. Què pinten els angèlics en tot això? Què fa aquí la plana major del Consell dels Orions? Com podré ara recuperar a Ereshkigal?.- Nergal es va portar les mans al cap.

- Senyor. No esteu sol.-, va dir-li Oannes. – Compteu amb el suport de gran part de la flota. No oblidem que ens vareu guiar amb saviesa en moments molt difícils i que ens vareu salvar la vida en més d’una ocasió. No esteu sol.-, va dir el capità.

- I la Terra? Què passa amb aquest planeta que és tant important.-, va preguntar Nergal.

- El planeta Terra és un experiment dels angèlics. I està sota la seva tutela. Cap civilització té dret a intervenir en la evolució del planeta i dels éssers que l’habiten. Això és el Tractat de la Terra.-, va contestar Oannes.

- Llavors? Què fa aquí la flota Orió i la plana major del Consell?-, va preguntar Nergal. – Perquè Aurora, vull dir, Ea no em va avisar i em va animar a intervenir?. Potser es que...-

- La teva intuïció et serveix bé. Hi ha alguna cosa en la Terra que interessa a Anu, i que l’interessa moltíssim, si no, no s’hagués arriscat portant tota la flota. Si els angèlics demanen responsabilitats, entregarà el teu cap. Però ell ja haurà tingut temps per fer el que pretén.-, va apuntar Oannes.

Nergal es va quedar pensant una estona. Es va aixecar amb un gest resolutiu.

- Oannes. Hem d’aturar a Anu i als seus abans que portin a la civilització dels Orions al desastre. M’ajudaràs. Estaràs sota el meu comandament com vas estar en el passat?-, va preguntar Nergal.

- Es clar que si senyor. Quin és el pla?.-, va contestar el capità.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXI)

Ve de: Fonamentalment humans (XX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

De camí cap a Eridu, Oannes meditava sobre les conseqüències de desobeir al Cap del Consell dels Orions. Però ho havia de fer. No només havia estat subordinat de Nergal, si no que havia estat el seu Mentor, li havia ensenyat tot el que sabia i, gràcies a ell, era el capità de la nau almirall de la flota dels Orions. Li devia lleialtat, però no la que es deu a una organització, la que es deu als amics. A més estaven els angèlics pel mig... Segur que estaven observant i apareixerien quan menys ho esperessin. Un Orió havia trencat el Tractat de la Terra i no era una cosa petita. Segur que estaven allà.

Amb aquests pensaments va arribar a la muralla d’Eridu. Usant les propietats del seu bio-vestit es va camuflar. Ara no el podien veure. Va saltar el mur i es va dirigir cap a la construcció central, poc a poc, sense presses, si corria, el seu camuflatge s’esvairia, havia de donar temps al bio-vestit a adaptar-se a l’entorn. Els carrers estaven ben il·luminats per torxes i la gent semblava satisfeta i contenta. Allò era una ciutat. No haurien d’haver ciutats a la Terra... encara.

Va arribar a prop de l’edifici. Va observar als guàrdies que el custodiaven. Avançà sigil·losament i va arribar al lloc on es suposava que hi havia la porta. Va precipitar-se contra la paret.

Es va trobar amb una sala decorada de forma basta, amb torxes. Al fons de la sala hi havia un tron i dues cadires a dreta i esquerra. En el tron estava Nergal, a la dreta, asseguda, una joveneta a la que no coneixia.

- Benvingut Oannes.-, va dir Nergal aixecant-se del tron. – Fa una estona que t’esperem, acostat.-, va demanar Nergal baixant els esglaons fins al peu del tron.

Oannes es va acostar amb pas decidit. Quan es va trobar davant de Nergal aquest el va abraçar. Ell li va tornar l’abraçada tímidament.

- No sabia que t’enviarien a tu per a rescatar-me. Havien d’enviar a un transport no a la nau almirall de la flota Orió.-, va dir Nergal. – O t’han degradat a tu també?.-, va afegir.

- Senyor. Continuo sent el capità de la nau almirall. I no he vingut sol.-, va contestar Oannes.

- Ja ho se. T’acompanyen onze homes. Tinc un perímetre de seguretat automatitzat al voltant de la ciutat, no se m’escapa res del que s’acosta.-, va contestar Nergal.

- No em refereixo a això, mestre.-, va dir el capità.

- Què vols dir?-, va preguntar Nergal.

- Abans de contestar digueu-me. Perquè heu violat el Tractat de La Terra intervenint en el desenvolupament dels humans? No sabeu que ens poseu a tots els Orions en perill, a la mercè de la ira dels angèlics?-, va dir visiblement enfadat Oannes.

Nergal es va estranyar. No havia sentit parlar d’aquest tractat. – No se de que em parles Oannes. No se res de cap tractat.-. va respondre Nergal.

- Si no ho sabeu vos, Ea, que us acompanyava a la nau ho sabia. On està?-, va preguntar el capità.

Ereshkigal es va aixecar de la cadira i va replicar. – Estic aquí Oannes.-

Nergal va mirar-la amb la confusió expressant-se en els seus ulls.

(Continua)

Fonamentalment humans (XX)

Ve de: Fonamentalment humans (XIX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Les mesures dels aparells no mentien. I per això no deixaven cap lloc per dubtar-hi. Algú havia usat tecnologia Orió per matar a aquells humans. Oannes va dubtar. No podia ser, coneixia molt bé a Nergal. Havia lluitat a les seves ordres durant la guerra. Sabia que si havia matat a aquells humans havia estat per una raó poderosa.

El soldat que l’havia informat el va interrompre dels seus pensaments.

- Senyor. Hauríem d’avisar al Cap del Consell.-, va dir el soldat.

- Per quina raó ho hauríem de fer, soldat? -, va contestar el capità.

- Doncs...-, el soldat va dubtar. – Hem trobat evidències de que un Orió ha estat aquí, i el Conseller en Cap va dir...-, el capità el va interrompre.

- El Conseller en Cap Anu va ordenar que si trobàvem a Nergal li comuniquéssim immediatament.-, va acabar la frase Oannes. – Jo no veig a Nergal per enlloc.-, va dir mirant al seu voltant.- Primer el trobarem i després ja veurem que fem.-, va sentenciar donant-li l’aparell de mesures al soldat.

Oannes va cridar al seu primer oficial.

- Preneu totes les dades possibles sobre els humans d’aquest assentament. Quan acabeu, ens posarem en marxa, hem de seguir el rastre que han deixat en la seva migració. Estic casi segur que ens portaran on està Nergal.-, va dir el capità.

- I després? Quan el trobem?- va preguntar l’oficial.

- Llavors espero que estigui bé i amb el cap ben moblat. Espero trobar-lo jo primer. No me’n refio dels consellers ni de les seves intencions. Ni ells s’acaben de refiar de mi. En aquest planeta ens hi juguem més del que ens podem arribar a imaginar... Ves amb compte amb el soldat Babum, crec que és un espia de Anu.-, va comentar-li Oannes.

- Puc respondre de set dels nostres soldats, dels altres dos... Els van assignar al sortir la expedició. Un d’ells és Babum. Aniré amb compte, senyor.-, va respondre l’oficial.

Una hora després es van posar en marxa seguint el rastre que havien deixat els sumeris.

Amb la velocitat que els hi donava els bio-vestits, van poder recórrer el que els sumeris havien tardat quinze dies en poc més d’una jornada. Era ja el capvespre quan van albirar reflexa roig intens, com el Sol ponent, del temple d’Eridu.

- Sembla que els hem trobat.-, va dir l’oficial al capità.

- Doncs si. I a Nergal també. L’arquitectura de la construcció central és Orió. Ho deu haver construït amb les nanomàquines del seu bio-vestit. Sembla que no ha perdut el temps. Amb les seves accions el Tractat de La Terra ha estat violat. I per un Orió.-, es va lamentar Oannes.

- Què és el Tractat de la Terra?-, va preguntar l’oficial.

- No tenim temps per entrar en detalls. Abans t’he dit que ens hi jugàvem molt en aquest planeta. Doncs trancant aquest tractat el nostre futur està en joc. Els angèlics no ens ho perdonaran. -, va dir el capità.

L’oficial va empal·lidir i va tragar saliva. Sabia que provocar als angèlics era molt perillós.

- Acampeu aquí. Posa de guàrdia només a soldats de confiança i que ningú es mogui d’aquí ni es comuniqui amb el conseller. Vaig a preguntar a Nergal perquè ha aterrat aquí i ens ha portat a tots al llindar del desastre.-, va ordenar el capità.

Un cop l’oficial es va retirar a complir les ordres, Oannes es va posar en camí cap a Eridu.

(Continua)

Fonamentalment humans (XIX)

Ve de: Fonamentalment humans (XVIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Estaven a mig àpat quan la porta del menjador es va obrir i el capità de la nau Orió els va interrompre: - Conseller en cap. Hem trobat traces del que podria ser la nau que busquem uns trenta graus al nord de l’equador del planeta, en la desembocadura d’un riu que més al nord es bifurca en dos.”, va informar l’oficial.

Anu es va aixecar de la cadira. – Excel·lent!. Els han trobat?-, va preguntar.

De l’aire va aparèixer una imatge de la zona. - En el que suposem que és el lloc de l’impacte, la zona on hem trobat les restes, no hi cap rastre. Cap cadàver, senyor.-, va contestar el capità.

- Doncs haurem de baixar, no?-, va dir el Conseller en Cap. – No podem permetre que el nostre ex comandant en cap i camarada estigui perdut per allà baix. I així comprovarem la evolució del planeta i dels humans de primera mà.-, va proposar.

Enlil es va sumar al grup de recerca. – Jo dirigiré un dels grups. Tinc ganes de trobar a Nergal per donar-li records de part de la meva cama.-, va dir Enlil tocant-se la extremitat dreta. – No m’oblido que anava d’observador a la nau insígnia dels Pleiadans quan la va atacar. I no m’acostumo als implants biònics.-, la seva expressió no era precisament amistosa.

- Jo t’acompanyaré.-, va dir Enki. – Només per assegurar-me que la teva cama no actuï independentment del teu cervell.-, va comentar irònicament.

- Perfecte. Capità anem a dividir-nos en tres grups. A partir del punt d’impacte, els consellers Enki i Enlil aniran cap el oest, jo aniré cap el est, cap a les muntanyes, i vostè, capità anirà cap el nord.-, va ordenar Anu. – Sortim quan tots els equips estiguin a punt.-

Van sortir del menjador i van anar a preparar-se per a l’expedició.

Al cap de dues hores estaven tots els equips de recerca preparats.

Anu els va parlar. – Segons el tractat pel desenvolupament de La Terra, tenim prohibit intervenir en el seu desenvolupament. Tenim prohibit contactar amb els humans de manera que poguéssim influir en el seu desenvolupament natural. No usarem vehicles per desplaçar-nos. Els nostres bio-vestits ja ens oferiran tot el que necessitem. Si un grup troba a Nergal que no intenti fer contacte. Transmeteu-me la vostra posició fins que jo arribi. No oblideu a qui estem buscant. Alguna pregunta? No?, doncs a les naus de transport, en trobarem a baix.-, va concloure Anu.

Les naus de transport van deixar als tres equips de recerca a la platja on havien aterrat cinquanta dies abans Nergal i Aurora. Cada un dels equips estava format per un líder i onze soldats Orions. Quan les naus de transport es van enlairar, cada equip va seguir el seu camí.

El capità Oannes comandava el grup que es dirigia cap el nord. No van tardar gaire en arribar a l’assentament on Nergal s’havia trobat amb els sumeris. L’equip va estar investigant la zona una bona estona. Un dels soldats va anar a trobar Oannes.

- Senyor. Hem trobat una fossa amb cossos d’humans morts violentament fa no més de cinquanta dies.-, va dir el soldat.

- Alguna cosa més?-, va preguntar el capità.

El soldat va respondre: - Senyor... els va matar un Orió.-

(Continua)

Fonamentalment humans (XVIII)

Ve de: Fonamentalment humans (XVII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

La porta de la sala es va obrir, es va il·luminar i varen entrar tres Orions. Es van acomodar al voltant de la taula i van començar a parlar.

- Creus que Ea haurà fet la feina que se li va encomanar.-, va preguntar Enki.

- Es clar que si. Ea és sàvia i sap el que li convé.-, va contestar Anu.

- El que no s’espera Nergal és aquest comitè de recollida.-, va dir rient-se Enlil. – S’espera un nau i li portem mitja flota.-, va continuar.

- Prou. No ens hem d’oblidar perquè estem aquí. El projecte Terra ha d’acabar, la nostra supervivència com a civilització depèn d’això. I és Nergal qui ho ha de fer, nosaltres ens hem de mantenir amb les mans netes.-, va dir Anu.

- Haurem d’anar amb molt de compte, els Angèlics ens vigilen, no sabem mai quan apareixeran i si ens descobreixen, ho passarem malament.-, va observar Enki.

- No us preocupeu pels angèlics. Tenim aliats poderosos entre ells que donen suport a la nostra causa. A més, la Terra ens pertany, la nostra llavor està sembrada allà i ens pertoca administrar-ho a nosaltres. Preocupem-nos de fer la nostra feina i tot sortirà com ens mereixem. I llavors, els Orions podrem avançar un pas més en la nostra evolució com espècie, i passarem a dominar la galàxia.-, va dir Anu.

- Sempre que els Pleiadans no s’hi fiquin pel mig.-, va dir Enlil sorneguerament.

- Enlil, algun dia, aquesta manera de dir les coses et portarà problemes. No estem en una festa i no esperem ni desitgem els teus acudits.-, va contestar-li Enki.

- Però té raó.-, va sentenciar Anu. – Els Pleiadans volen administrar aquest planeta argumentant que nosaltres ens deixarem emportar per sentimentalismes al tractar amb els humans. Alguns Angèlics donen suport a aquest raonament. Per això anirem amb compte i avisarem als Pleiadans quan sigui el moment.-, va afegir.

Un oficial de la flota Orió va entrar a la sala.

- Què vol, capità?-, va preguntar Anu.

- Informo als venerables consellers que la flota es troba en òrbita al voltant de La Terra. No hi ha rastre de la nau d’exploració en la òrbita del planeta-, va dir l’oficial amb reverència.

- Molt bé.-, digué Anu.- Busquin restes de la nau d’exploració. Farà uns cinquanta dies que va caure sobre el planeta.-, Enlil va riure per sota el nas. Anu el va mirar amb reprovació i va continuar parlant.- Vull saber on va caure la nau i on està la tripulació. Informin-me quan trobin alguna cosa.-, va ordenar Anu.

- Així es farà Conseller en Cap.-, va dir l’oficial. Es va retirar per a complir les ordres.

- Ara a esperar notícies.-, va dir Anu acomodant-se a la cadira.

- Algú te gana?-, va dir Enlil. - Jo en tinc. Anem a menjar alguna cosa?-, va proposar.

Tothom va estar d’acord. Van sortir de la sala de reunions i es van dirigir al menjador a esperar notícies de la nau de Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XVII)

Ve de: Fonamentalment humans (XVI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal, seguint les instruccions de Nergal va escollir quaranta nou homes de confiança, enlloc dels cinquanta que havia dit l’Orió. Havia decidit que ella en persona dirigiria la guàrdia . Entre ells va escollir al que li va semblar més capacitat per ser la seva mà dreta, i tres més per comandar cadascun dels esquadrons de 15 homes que compondrien cadascuna de les tres guàrdies que envoltarien el temple dia i nit.

Els va armar amb porres i fones i van començar a fer guàrdia. Dedicaven vuit hores a envoltar el temple, quatre hores a instrucció militar, que impartia el mateix Nergal i quatre hores més a patrullar pels carrers en grups de quatre guàrdies.

A Alulim no li feia gaire gràcia aquesta guàrdia entrenada pel mateix Nergal. Però era un preu petit pel que tenia ara. Havia passat de ser un cap tribal a dominar una ciutat que, ràpidament prenia forma. Reconeixia que la organització del treball que havia imposat Nergal era molt eficient i alhora poc pesada per a tothom. Havia situat a cada individu del poble just al lloc on era necessari segons les seves habilitats, les seves aptituds i, el que era més important, la seva actitud.

S’havia creat tota una indústria desconeguda fins llavors. El fang sec s’havia usat abans com a recipient, però embrutava i s’acabava desfent si li posaves aigua o qualsevol líquid. Usant el foc, va ensenyar a coure’l fent possible que durés molt més i ja no embrutés. Usant la mateixa tècnica de cocció, estaven fabricant pedres per construir ràpidament les cases de la ciutat.

Per transportar coses, va mostrar com construir una plataforma, on a sota, unides per un eix, a banda i banda hi havia una estructura circular de fusta. I els cavalls o les vaques, que també havia mostrat com domesticar-los, es lligaven davant i, amb la seva força, movien l’estructura i, amb ella, qualsevol cosa que hi hagués a sobre de la plataforma. S’havia acabat portar pes lenta i penosament. Allò va alleugerir molt la feina d’anar i venir.

També es van construir pous a la ciutat perquè no fos necessari anar al riu a buscar aigua.

Però el més impactant de tot va ser quan Nergal els va ensenyar a recollir les llavors del que recollien i a plantar-les a terra. Va prometre que en pocs mesos, aquell camp estaria ple de blat, que podrien recollir i emmagatzemar-lo per menjar-lo quan es necessités. En un any ja no caldria sortir a recollir-lo lluny.

Nergal mirava tot el que havia ajudat a construir des del cim del temple. La ciutat bullia d’activitat, les tribus del voltant ja s’havien acostat per comerciar. Tot anava com havia planejat. Ereshkigal se li va acostar:

- Pots estar orgullós. Has creat una civilització.-, va dir la sacerdotessa.

- És un començament. Ara ve la part més difícil, mantenir-se i expandir-se.-, va comentar Nergal. - ... I demà és el dia.-, va murmurar.

- Com?-, va preguntar Ereshkigal.

- Demà ve la nau Orió a buscar-nos.-, va contestar lacònicament.

(Continua)

Fonamentalment humans (XVI)

Ve de: Fonamentalment humans (XV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Alulim es va calmar i va parar atenció al que li havia d’explicar Nergal.

- Se que ets un home ambiciós. Se que el poder t’atrau. Encara no saps el que significa ser rei ni les implicacions i diferències que té aquest sistema de govern respecte al que exercies fins ara.-, va dir Nergal.

Li va explicar que la monarquia no és res més que una de la teocràcia maquillada, que el seu dret a ser rei provenia dels Déus, i en el seu cas concret, provenia d’ell mateix. Li va explicar com havia d’organitzar la societat i quin era el paper que a partir de llavors havien de jugar els consellers. Va explicar que els xamans s’haurien de reconvertir en sacerdots. Va explicar-li com formar un exercit. Alulim provava d’entendre, però Nergal es va adonar que amb paraules no hi havia prou.

Es va aixecar i es va posar darrere d’Alulim. Amb la punta del dit li va tocar la jugular. Alulim va notar una punxada, però no es va queixar. De sobte, el rei d’Eridu va començar a entendre el que Nergal li havia estat explicant durant aquella llarga estona. L’Orió li havia passat unes nanomàquines especialitzades en aprenentatge que, en pocs segons, havien reconfigurat la seva xarxa neuronal perquè pogués assimilar el coneixement concret que necessitaria per governar Eridu i als sumeris. Nergal pensava que amb això i la seva ambició hi hauria suficient per posar-lo a treballar de la manera que ell volia.

- Poderós Nergal. He estat tocat per la teva mà i ara em sento com el més savi dels homes. No oblidaré mai a qui serveixo. Podeu confiar que em posaré a fer la feina que em pertoca immediatament.-, va dir el rei.

- Això em satisfà.-, contestà Nergal. – Recorda que el teu poder està per sota meu i de la meva sacerdotessa. Amb això clar et pots retirar.-, Alulim va baixar les escales. Es va dirigir amb decisió cap a la paret per on havia entrat i es colpeja violentament contra la pedra. Del cop caigué de cul a terra.

Ereshkigal es va acostar. – Majestat, ningú pot entrar o sortir del temple a no ser que l’acompanyi jo o el Déu Nergal. Aixequeu-vos i anem. Sortiu vos primer.-, li va indicar la sacerdotessa.

Alulim no estava gaire convençut després del cop, però va avançar. La llum del Sol el va encegar momentàniament. El poble estava a fora esperant. I aclamava al seu nom. Va mirar cap a l’esquerra i va veure com s’alçava un palau al costat del temple d’on havia sortit. Va baixar les escales i els consellers i els xamans se li van acostar. Li van dir que mentre estava a dins del temple, del terra havia començat a sorgir un palau. Li van dir que era una cosa que no havien vist mai. Alulim va demanar als consellers i als xamans que el seguissin al palau, hi havia moltes coses a fer i Nergal no semblava ser gaire pacient. Si una cosa havia aprés és que no era convenient temptar a un Déu, i menys si era tant poderós com Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XV)

Ve de: Fonamentalment humans (XIV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

El matí va arribar i Ereshkigal va sortir del temple. El poble estava expectant. Va anunciar quin era el mandat de Nergal.

- Escolteu poble de Sumer. Nergal el vostre Déu m’ha parlat aquesta nit. Heu de construir una ciutat. Una ciutat com mai ha existit cap en aquestes Terres. Eridu serà la llum que tots els pobles seguiran. Però una gran ciutat, un gran poble, necessita un líder fort. Alulim! Vine davant meu i ajup el cap, perquè Nergal t’ha escollit.-, va dir la sacerdotessa.

Alulim no s’ho esperava, però era el cap i tothom se l’havia quedat mirant. Va pujar titubejant per les escales cap on estava Ereshkigal i va vinclar l’esquena.

La sacerdotessa portava a les mans una corona daurada bellament decorada: - Alulim, en nom de Nergal et proclamo Rei d’Eridu. Això et dona poder sobre la ciutat, el seu territori i llur administració. Per sobre teu només està Nergal i el seus sacerdots.-, li va posar la corona al cap.- Aixeca’t Alulim Rei d’Eridu. Rei dels Sumeris.- Ereshkigal el va presentar al poble. – Mostreu respecte pel vostre rei.-, va demanar la sacerdotessa. El poble va obeir i es va vinclar davant d’Alulim, escollit per Nergal per governar-los.

- Ara entrem al temple, Nergal vol parlar amb tu.-, va dir-li Ereshkigal.

Un calfred va recórrer l’espinada d’Alulim. – Però, no hi ha porta, com entrarem? -, va preguntar el nou rei.

- Fàcil.-, Ereshkigal el va posar al davant i el va empènyer fins travessar la paret.

El que va veure el va deixar sense alè.

Nergal havia canviat el vestíbul. La còmode estança s’havia transformat en un auster saló de pedra, il·luminat per torxes amb un imponent tron elevat a l’extrem de la cambra. En el tron estava assegut Nergal esperant a les visites.

- Alulim, acostat, el que t’ha de dir és només per el teu enteniment.-, li va dir la sacerdotessa.

Alulim es va acostar. Tenia por. No les tenia totes. No tenia clar si havia aconseguit enganyar Nergal i fer-li creure que no tenia res a veure amb l’intent d’assassinat d’Ereshkigal. Pensant això va arribar al peu dels esglaons que conduïen al tron de Nergal.

Amb un moviment de la mà esquerra va fer aparèixer una banqueta de pedra al costat del tron.

– Alulim! Vine i seu al meu costat. Hem de parlar.-, va ordenar Nergal.

Alulim va obeir. La banqueta era prou incòmode, i la situació també. Va esperar que Nergal es dirigís a ell una altre vegada.

- Vas ser tu qui va ordenar matar a Ereshkigal, veritat?.- Va dir Nergal mirant-lo directament als ulls.

Alulim va empal·lidir i va baixar el cap. Estava suant. Allò era molt cruel, l’havia elevat a la més alta posició entre el poble i ara el mataria, segur. Va caure als peus de Nergal i va començar a plorar. – Perdoneu senyor, l’enveja es va apoderar de mi, no ho faré més, el remordiment no em deixa dormir.-, va dir Alulim.

- Però no t’impedeix menjar. Ni acceptar la corona.-, li va retreure Nergal. – No m’interessa llevar la teva patètica vida. M’interessa el que pots fer per estant viu. Seu i escolta amb atenció.-, va dir Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XIV)

Ve de: Fonamentalment humans (XIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

La festa va ser intensa però no gaire llarga. Poc més d’una hora després de mitjanit ja havia acabat. El poble estava content però era conscient que l’endemà tocaria treballar.

Ereshkigal es va dirigir llavors cap el túmul en el que havia edificat el temple Nergal. Havia canviat força des de que el va visitar, semblava que les nanomàquines treballaven despresa. Realment era una construcció impressionant, tant per la seva alçada com per la forma piramidal en terrasses, com, sobretot pel recobriment cristal·lí que feia que canviés de color i reflectís l’entorn, variant l’aspecte contínuament.

No es veia cap porta, però ella sabia que estava allà. Es va dirigir cap a la paret des de fora i, en un instant, estava dins. Nergal l’esperava assegut còmodament en una butaca.

- Benvinguda Ereshkigal. Com ha anat el viatge.-, va preguntar Nergal convidant-la a seure.

- Molt millor del que hauria pogut imaginar. Tens al poble als teus peus, però no podem dir el mateix dels seus líders. Alulim, gran part del Consell i els xamans no semblen gaire satisfets amb la nova situació. Caldria fer alguna cosa al respecte.-, va respondre la sacerdotessa.

- De la part religiosa i de com l’organitzes t’encarregaràs tu. Demana-li consell a Aurora. Demà també hauríem d’organitzar els grups de treball per ajudar a construir la ciutat. Hauríem d’organitzar l’escola pels nens i els grans, organitzar grups per anar a recollir menjar, i necessito un grup de cent homes escollits per entrenar-los com a nucli d’una guàrdia del temple, que serà la teva guàrdia i la de la ciutat. Per si no ho saps, tenim veïns, i no crec que els sumeris siguin benvinguts. Alulim estarà disposat a assumir aquestes responsabilitats?.-, va comentar Nergal.

- Alulim és molt ambiciós. Crec que podria estar al darrere de l’intent d’assassinat cap a mi de l’altre dia. Serà fiable mentre anem en la mateixa direcció, a la que divergim serà complicat treballar amb ell.-, va respondre Ereshkigal.

- Bé.-, Nergal va meditar una estona. – Li donarem a Alulim una joguina perquè estigui entretingut. Posaré a treballar a les nanomàquines ara mateix. Construiré un palau per a ell, els seu Consell i els Xamans. El coronaràs Rei d’Eridu en el meu nom i que ordeni ell les tasques de construcció i manteniment. Paral·lelament recluta els homes de la guàrdia del temple entre la gent del poble que t’és fidel. I prepara també la escola. Per a nens i adults. Ensenyaré personalment als adults sumeris com bastir una civilització que serà l’enveja del planeta.-

- Què els hi ensenyaràs?-, va preguntar Ereshkigal amb curiositat.

- Els hi ensenyaré a aprofitar els metalls d’aquesta terra, coure i estany per a fabricar eines millors. Els hi ensenyaré com fer que un tros de terra doni fruit. A portar aigua d’on n'hi ha cap on fa falta, a construir amb pedres, fang i morter. A domesticar animals per criar-los i poder menjar d’ells. S’acabarà el collir i caçar. Els ensenyaré a dominar l’entorn i a estendre el domini per sobre dels altres pobles.-, va respondre Nergal. – Queden menys de trenta cinc dies perquè arribi la nau d’Orió a buscar-nos. Espero que tot estigui enllestit llavors.-

Ereshkigal es va acostar. – T’he trobat a faltar aquests cinc dies. Deixa que em quedi amb tu.-, va demanar mentre l’abraçava.

- Es clar. Descansem, demà ens espera un dia dur.-, va respondre Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XIII)

Ve de: Fonamentalment humans (XII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’episodi de la mort del conseller Sudra a mans del cap Alulim, havia estat mal rebut pel poble. Sudra era molt apreciat, en general i, en particular, era membre d’un dels clans més nombrosos dels que formaven els tres mil Sumeris que viatjaven en aquell moment cap a Eridu.

Ereshkigal no era aliena a aquests rumors. En pocs dies s’havia encarregat ja de bastir una xarxa d’informadors que l’avisaven de qualsevol rumor, qualsevol moviment dins del poble. Era conscient que Alulim era molt astut, i sospitava que alguna cosa havia tingut a veure en l’atac que havia patit dies enrere. Però no tenia cap prova, i l’únic que ho podria haver dit havia mort en mans del propi Alulim. Però no tenia pressa. Amb el bio-vestit es sentia segura, i, estava convençuda que, si la conspiració no havia mort amb Sudra, fos qui fos, tard o d’hora cometria algun error.

El que era indubtable es que el poble, sobretot el més desfavorit, estava amb ella i amb en Nergal.

Espontàniament havien construït una estàtua de fang de Nergal ja el primer dia. I ella dirigien les pregàries enlloc de als esperits del riu, com havien fet sempre. Davant de qualsevol problema de salut detectat, el primer que es feia era cridar a la sacerdotessa, la ferida de la qual havia estat curada per Nergal. Ereshkigal, llavors, usava el bio-vestit per guarir febres, ferides, qualsevol cosa, això feia augmentar la devoció del poble cap a ella i cap a Nergal. Definitivament, els xamans s’havien quedat sense feina i circumscrivien la seva tasca a Alulim i el seu entorn.

Així anaven passant els dies, s’allunyaven del riu cap el que havia de ser la seva nova llar.

Al migdia del quinzè dia de marxa, van albirar cap a l’oest una llum brillant. Semblava el reflex del riu però en posició vertical. Van preguntar a Ereshkigal què era aquell senyal.

- És el temple de Nergal. El nostre destí està davant nostre. Arribarem a Eridu aquest vespre.-, va contestar la sacerdotessa.

El poble va rebre la notícia amb crits d’alegria. Tothom estava content. O gairebé tothom. Alulim i el seu seguici es va avançar i va ordenar seguir la marxa.

Al capvespre van arribar davant del que semblaven les portes de la ciutat. Estava marcat a terra amb pedres com havia de ser la ciutat. Des de l’aire es veia tot perfectament delineat, Una ciutat preparada per encabir còmodament més de deu mil persones. I al centre, la casa del Déu, el temple.

Nergal esperava al poble damunt del sostre del temple. L’edificació adquiria una tonalitat rogenca amb la llum del Sol del capvespre. Tothom es va postrar llevat d’Ereshkigal, que només va fer una reverència. Nergal es va dirigir al poble:

- Poble de Sumer. Benvinguts a la vostra nova llar. Sou en els carrers d’Eridu. La primera ciutat del vostre imperi. Haureu de treballar dur, però la recompensa que us espera ho valdrà. Ereshkigal, la meva esposa, la meva sacerdotessa sap on ha d’acampar cada clan, cada família, cada persona. Acampeu, mengeu, beveu i descanseu, demà aixecarem Eridu!-, va concloure.

El poble es va aixecar i va cridar d’alegria. Seguint les instruccions d’Ereshkigal, tothom va anar al lloc de la ciutat que li havia estat assignat. Allà van trobar abundants provisions. Tothom donava gràcies a Nergal.

Aquella nit va haver una gran festa.

(Continua)

Fonamentalment humans (XII)

Ve de: Fonamentalment humans (XI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Van arribar al lloc on havien deixat el campament. Observant des de l’aire van constatar que havien retirat els cossos dels morts de la nit anterior i que es desenvolupava tot amb la rutina d’un dia qualsevol.

- Crec que seria millor que no veiessin que tens el bio-vestit.-, va comentar Nergal. – Llevat de l’intent d’assassinat d’ahir, sembla que el poble està còmode amb el teu paper de sacerdotessa. Baixarem darrere d’aquell turó sense que ens vegin i tornaràs sola al poble.-, va sentenciar.

Ereshkigal va estar d’acord i van baixar. Ja es separaven quan Ereshkigal es va girar. – Nergal!-, va dir acostant-se. – Encara no t’he donat les gràcies per salvar-me ni pel do que m’has concedit.-, el va abraçar amb força.

Nergal la va apartar.- No cal que em donis les gràcies per fer allò que és correcte.-, va dir. – Prou bé ho estàs fent. Quan et vaig recollir i varem decidir salvar-te, pensava que eres massa jove per aguantar la responsabilitat de guardar i aplicar la sabiduria d’Aurora, però ho estàs fent molt bé i sóc jo el que he d’estar agraït. Guia al poble a través del pas del riu que et vaig ensenyar i condueix-lo cap a Eridu. Quan arribeu, hi ha molta feina a fer.-. La va agafar del cap amb les dues mans i li va fer un petó al front. – Fins d’aquí uns dies. Si tens algun problema, usa el bio-vestit i comuniquem-ho.-, es va acomiadar i s’enlairà cap a Eridu.

Ereshkigal es dirigí cap el campament. Quan la van veure, es van meravellar del seu aspecte. Portava una túnica vaporosa i d’un blanc impecable, no tenia cap rastre de brutícia ni de cap ferida, el seu aspecte era seré i digne. El poble va començar a murmurar sobre la nit que havia passat fora amb Nergal, però amb respecte i admiració.

Va arriba a la tenda d’Alulim i el va cridar. El cap del poble va sortir, semblava que no havia descansat gaire.

- Que puc fer per tu sacerdotessa del totpoderós Nergal?-, va dir Alulim amb vehemència.

- Doncs ara que ho preguntes, preparar al poble per creuar el riu. Com es que no està tot recollit ja?-, va preguntar la noia.

Alulim va quequejar: - Em.. això.. es que... Com no hi eres... pensàvem que... No sabíem quan tornaries.-, va aconseguir dir.

- Sabies quin era el pla per avui. L’hauries d’haver seguit. Que no es torni a repetir.-, va dir Ereshkigal renyant a Alulim de forma suau. – Ara prepareu-lo tot per creuar al riu, acamparem a l’altre banda.-, va ordenar la sacerdotessa.

Alulim va assentir i va anar a disposar-ho tot.

Nergal havia indicat un lloc on el riu tenia una mica més de corrent però poca fondària. Lligats tots amb cordes, van poder transportar persones i pertinences a l’altre banda sense més problemes.

Quan es va pondre el Sol, el campament ja s’havia traslladat a l’altra banda del riu. A partir d’allà quedaven unes quatre jornades per arribar a Eridu.

(Continua)

Fonamentalment humans (XI)

Ve de: Fonamentalment humans (X)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal es va despertar. Es sentia molt bé i descansada. Va obrir els ulls i es va trobar en un lloc estrany. Semblava que estava dins d’una cova amb un forat a la paret per on entrava la llum de fora. També la superfície on jeia era estranya, era tova i tot feia molt bona olor. Es va incorporar i va veure que la superfície on havia dormit estava elevada sobre el nivell del terra. Va pensar que havia tingut sort de no caure. Va baixar i es va dirigir cap el forat de la paret per sortir a fora, però es va trobar que hi havia un material sòlid, transparent, que l’impedia sortir. Va observar que hi havia un altre forat a la paret a l’altre banda de l’habitació que anava del terra cap amunt. Es va dirigir cap allà i va provar primer. Realment era un forat. Va sortir i va entrar en una altre estança.

- Bon dia Ereshkigal. -, va saludar Nergal.

- On soc? -, va preguntar la noia.

- A casa.-, va respondre Nergal. Ereshkigal semblava confosa. Nergal va continuar: - Estem al que serà el centre d’Eridu, en una construcció feta per ordre meva i que té algunes de les comoditats que en el teu món encara no existeixen.-, explicà mentre col·locava un plat amb menjar a la taula. – Abans de tot t’hauries de banyar, t’anirà bé.- La va acompanyar cap una estança on hi havia un forat a terra ple d’aigua calenta. – Amb aquesta tela et pots assecar i aquí tens un vestit. Per si no t’has adonat, vas despullada. Quan acabis torna on estàvem i menjaràs una mica. Després parlem.-, va dir Nergal abandonat l’estança.

Ereshkigal, que no havia dit res es va ficar dins de la banyera i es fregà el cos a consciència amb una crema que va trobar. Quan va acabar, es va assecar i es va vestir. Feia una olor tant bona!. Quan va entrar a la sala on es trobava Nergal, va fer com ell, es va asseure al seu costat i, en silenci, va començar a menjar. Tenia molta gana i en pocs minuts va acabar amb tot es que se li havia ofert.

Només llavors Nergal va parlar: - No podem permetre que torni a passar el que va passar ahir.-, va afirmar categòricament. – Si no hagués estat a prop, ara no estaries aquí. He decidit que necessites un bio-vestit com el meu. D’aquesta manera seràs invulnerable a qualsevol atac que et pugui fer. -, va explicar.

- Això em convertirà a ulls dels meus en una Deessa, com tu.-, va observar Ereshkigal.

- Sigui així, doncs. No puc permetre que et facin mal.-. Nergal va acostar-se a la noia asseguda pel darrere, del puny de la mà dreta li va sortir una agulla i se la va clavar al coll. – Et farà una mica de mal, però serà un moment.-, va dir Nergal.

I tenia raó. Les nanomàquines van començar a actuar i allò era dolorós. En un minut, però, el procés estava complet.

- Nergal!.-, va exclamar Ereshkigal. – No tenia ni idea que aquest bio-vestit pogués fer tot això, Aurora no m’ho havia explicat.-. Un pensament va ennuvolar la seva cara. – El poble! Estan sols des d’ahir a la nit. Hem de tornar.-

Nergal i Ereshkigal van sortir de la casa i es van enlairar direcció al lloc on havien deixat als Sumeris.

(Continua)

Fonamentalment humans (X)

Ve de: Fonamentalment humans (IX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Al cap de mitja hora enlairats, van arribar a l’emplaçament on s’havia d’aixecar la futura ciutat d’Eridu. El túmul que marcava el centre de la ciutat havia estat substituït per una construcció d’un material indefinit que Nergal havia fet construir durant els darrers dies. Si bé el bio-vestit el protegia, es sentia més còmode a recer que a l’aire lliure.

La construcció seguia evolucionant poc a poc. Ell no havia fet cap esforç, només havia donat les instruccions a unes nanomàquines que feien tota la feina usant els materials disponibles. En la construcció hi havia habilitades una cuina, serveis, un parell d’habitacions i una saleta d’estar.

Ereshkigal s’havia quedat dormida. Amb suavitat la va deixar al llit d’una de les habitacions. Es va assegurar que la noia no tenia cap ferida. Només tenia un parell d’esgarrinxades a les cames i la roba bruta de terra. Suament, li va curar les ferides i li va treure la roba. Va pensar que el primer que hauria de fer el dia següent era donar-se un bon bany. La va tapar amb un llençol i la va deixar dormint.

Va sortir de la casa i va seure en una pedra a prop d’allà mirant el cel. Va buscar casa seva i la va trobar. Els records es van acumular en la seva ment.

La base de la societat dels Orions era la Meritocràcia. Cada un arribava on podia i volia arribar, després de molts anys d’estudi i de treball dur. Ell havia arribat al segon lloc més alt possible per un Orió, Comandant en Cap dels exercits. Segurament, en poc temps hauria acabat presidint l’Alt Consell d’Orió, però les decisions que va prendre per acabar amb la guerra el van allunyar del lloc. Fins i tot entre els civilitzats i altament evolucionats Orions hi ha lloc per l’enveja i l’error. O allò considerava ell. Estava convençut que la guerra s’havia d’acabar i que atacar als que fins llavors eren aliats era el millor. Va funcionar! Però l’Alt Consell no va aprovar el mètode.

Igualment encara que l’haguessin enviat amb una supervisora com Aurora a un oblidat i primitiu planeta, ell encara tenia suports a l’Alt Consell d’Orió. I encara que l’havien desposseït del rang militar, encara tenia partidaris al poderós exercit dels Orions. Si aconseguia crear un punt de suport a la Terra, podria ocupar el lloc pel que estava destinat i fer fora als indignes de l’Alt Consell dels Orions.

Aquests eren els seus plans. Quan orbitava la Terra prenent mesures, no ho sabia, no ho tenia previst, estava resignat a tornar i a esperar la seva oportunitat durant molt de temps. Però aquell estrany accident de la càpsula li donava la oportunitat de fer ara el que volia fer.

En menys de quaranta dies arribaria una nau a recollir-los. Amb la tecnologia d’aquella nau podria adaptar la Terra als estàndards tecnològics d’Orió, amb l’ajuda de Ereshkigal i l per ell sorprenent suport d’Aurora, educaria als humans i, en pocs anys, tindria la possibilitat de tornar victoriós al seu món natal.

Absort amb aquests pensaments, el seu pla mestre, el Sol va començar a sortir per l’horitzó.

(Continua)

Fonamentalment humans (IX)

Ve de: Fonamentalment humans (VIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’arribada de Nergal al campament va ser traumàtica. La gent fugia esporuguida. Veure a un Déu caminant entre les fogueres, amb els ull encesos de ràbia, amb l’espasa amb una mà i amb l’altre arrossegant a un home, bramant per convocar el consell, no era precisament tranquil·litzador.

El Consell es va reunir ràpidament, amb Alulim al capdavant. El cap estava nerviós, més pel fracàs del pla que per la presència de Nergal. Si es descobria tot estava mort. Si no, encara es podia salvar. Havia d’actuar ràpid. A la seva esquerra hi havia Sudra, el membre del consell que havia convençut als dos caçador per que matessin a Ereshkigal.

- El caçador encara està viu. Si em delata tu cauràs amb mi.-, va dir-li Sudra a Alulim.

Alulim va empal·lidir i va prémer els llavis de ràbia, però no li va contestar.

Nergal va parlar:

- Aquesta desferra i un altre que estan devorant els cucs ara mateix s’ha atrevit a atacar a Ereshkigal. La meva esposa! La meva sacerdotessa! La intermediària entre jo i vosaltres!. -, va cridar. La seva veu sonava amenaçadora com un tro.

- Aquesta home que ja es pot considerar mort. Però la seva mort serà ràpida si fa el que m’ha promès. M’ha dit que algú del consell havia planejat aquesta traïció. Parla. -, va ordenar Nergal.

L’home estava ple de nafres. La baixada des del turó fins el lloc del consell, passant per pedres, plantes, fogueres i, simplement, terra, l’havia deixat destrossat. Però creia fermament que si no feia cas a Nergal ho podria passar encara pitjor.

- Ha estat Sudra...-, el va assenyalar amb la ma dreta plena de sang. L’esforç el va vèncer. Va morir en aquell instant.

Tothom es quedà mirant al conseller i a apartar-se d’ell, tots llevat de Alulim. Nergal brandà l’espasa i va començar a avançar cap a ell, poc a poc.

Sudra caigué de genolls i va aixecar el cap per parlar. Volia provar d’acusar a Alulim per veure si aconseguia salvar la vida. Però no va poder.

Alulim s’ajupí, va agafar del front a Sudra i, amb un ganivet de pedra el va degollar d’esquerra a dreta.

- Aquest és el destí que espera als traïdors!-, va cridar Alulim. El líder del poble es va agenollar i va demanar clemència a l’Orió. La resta de la gent va fer el mateix.

Nergal es va quedar aturat. No sabia com reaccionar. No esperava allò. Perquè Alulim s’havia afanyat a matar a Sudra? Perquè va ser l’únic que no s’apartava quan es va acostar? Perquè era la única persona armada de tota l’assemblea?

Va guardar l’espasa va agafar a Ereshkigal ben fort de la cintura i va sortir volant cap a Eridu, deixant als Sumeris sols. Allò no tenia ni cap ni peus. Estava confós. Havia de meditar sobre el que calia fer. Havien mort tres homes aquella nit, tres homes que havien volgut matar a Ereshkigal... Afortunadament ella estava bé, i això era el que ara importava. No sentia cap llàstima pels morts, al cap i a la fi eren primitius i eren culpables. S’havia sentit com el Déu de la venjança...

(Continua)

Fonamentalment humans (VIII)

Ve de: Fonamentalment humans (VII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

El viatge va continuar cap el nord, seguint les indicacions de Nergal. La fèrtil terra de la vall donava als emigrants sumeris tot el que necessitaven. A més, la ruta que havia indicat el Mestre d’Orió estava lliure de perills i de pobladors que els haguessin pogut donar problemes. Al final de la onzena jornada de viatge van acampar a la vora del riu, en el lloc on l’havien de travessar.

Alulim feia uns quants dies que no veia clar el viatge. Havien deixat enrere terres molt més fèrtils de les que havien ocupat mai, amb caça abundant i abundants arbres i arbusts per recollir fruita. A més feia dies que Nergal no havia aparegut. Havia estat parlant amb els membres del consell que l’havien escollit i una majoria estava inquieta i molesta, no per la presència d’un Déu entre ells, si no pel lideratge que exercia Ereshkigal, que, al cap i a la fi, era no només una dona, si no que també era, pràcticament, una nena.

Alulim, a part d’astut era molt ambiciós, i li havia costat molt arribar a ser el líder del poble. No podia permetre que Ereshkigal manés sobre el poble per molt esposa i sacerdotessa de Nergal que fos. A través d’un dels seus col·laboradors més propers, va convèncer a dos caçadors perquè matessin a Ereshkigal.

Aquella nit, la sacerdotessa, com sempre, es va retirar a un turó proper al campament. Ho feia perquè Aurora l’estava instruint i estar en un campament no era la millor manera de concentrar-se. Aquella nit, però, dues ombres la seguien.

Ereshkigal va seure mirant al riu i va pensar en que estaria fent Nergal. Sabia que, si volia, es podia comunicar telepàticament amb ell, però no el volia molestar. Aurora va començar la lliçó, li va parlar de com estava organitzada la societat dels Orions. De sobte, sense que pogués reaccionar es va veure atrapada per quatre braços que semblaven de ferro.

Un dels caçadors la va agafar pel darrere tapant-li la boca amb una mà i abraçant-la amb el braç, deixant-la immobilitzada. L’altre la tenia agafada de les dues cames.

- Que et sembla si abans de matar-la ens cobrem part de la recompensa, és una pena deixar perdre una noieta tant bonica.-, va dir el que l’agafava dels peus.

No podia cridar, la mà que li tapava la boca estava ben agafada. Però va cridar, des del fons del seu pensament, va cridar.

No sabia quan de temps havia passat, semblava una eternitat. Va notar que la pressió de les cames desapareixia i que les tenia lliures. Va obrir els ulls. El caçador que la tenia agafada no tenia cap i darrera, brandant una espasa estava Nergal. Els seus ulls brillaven de fúria a la foscor. L’altre home va deixar anar a Ereshkigal i va provar de fugir aterrit. Nergal el va encalçar i el va elevar per sobre de terra agafant-lo del coll.

- Com heu gosat atacar a la meva esposa! -, va bramar Nergal. I va deixar caure de genolls al caçador.

- No volíem fer-ho. Ens ho va ordenar. Ens van prometre un lloc al consell i dones i no haver de caçar més... -, va gemegar l’home.

- Anem al campament. Em diràs qui ha estat el que et va prometre tot això davant del Consell, si no, patiràs un destí pitjor que la mort.-, sentencià Nergal.

Van baixar tots tres cap el campament.

(Continua)

Fonamentalment humans (VII)

Ve de: Fonamentalment humans (VI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Al sortir el Sol va començar la marxa cap el nord-oest, seguint el riu cap amunt.

Obrien camí uns portadors amb una espècie de tabernacle amb una figura que representava a Nergal, que els artesans del poble havien fet a corre-cuita. Ereshkigal al darrere i, encara més enrere, Alulim, líder de la tribu dels Sumeris, precedint a la resta de la gent. Nergal no anava amb ells.

Gràcies al seu bio-vestit, Nergal podia anar més ràpid que els demés sense cansar-se. Podia escollir entre córrer o levitar. Va decidir inspeccionar el terreny des de l’aire. El territori era espectacular. El cabalós riu donava vida a banda i banda de les seves vores, qualsevol lloc era bo per començar una civilització. Els recursos a l’abast eren més que suficients per a moltes generacions d’humans, i, a més, semblava que la zona estava escassament poblada. Al cap d’una bona estona va observar que el riu es dividia en dos, fent encara més ample la zona fèrtil a banda i banda. Li cridà l’atenció una elevació a l’oest del riu més occidental, molt a prop de la bifurcació fluvial.

Va observar la zona i va comprovar la posició sobre el planeta. Es va adonar que s’havia estat desplaçant molt ràpid i que els Sumeris estaven a unes quinze jornades de distància d’aquell lloc. Va decidir que aquell lloc seria l’emplaçament de la capital del imperi dels Sumeris. Es diria Eridu. Va marcar el punt central amb un túmul de pedres ben visible i va tornar a buscar al poble. Havia d’explicar-li a Ereshkigal cap a on havien d’anar. De tornada va descobrir un lloc on els humans podrien creuar el riu amb seguretat. Va arribar al campament tot just quan el sol es ponia. El poble al veure’l baixar del cel el va rebre postrant-se amb humilitat. Era una cosa que no li agradava, però formava part del paper que havia de jugar. Va observar el campament, va fer un senyal a Ereshkigal i es va dirigir levitant cap a un turó.

Al cap de deu minuts va arribar Ereshkigal.

- Com ha anat el primer dia de viatge? -, va preguntar Nergal.

- Molt bé. Aquesta terra és rica, per on trepitges trobes menjar i aigua, i quan el Sol molesta hi ha arbres sota els que descansar.-, respongué la sacerdotessa. – On has estat tot el dia? -, li va preguntar a Nergal.

- M’he allunyat una mica de vosaltres. Estava inspeccionant el terreny. -, va contestar. – A unes catorze jornades d’aquí he trobat el lloc ideal per construir un nou assentament, que espero que aviat es converteixi en una ciutat, fins i tot l’he posat nom: Eridu es dirà. -, va explicar Nergal. Ereshkigal escoltava atentament. - Anant cap el nord el riu es divideix en dos abans d’arribar he trobat un lloc on la gent podrà creuar el riu sense gaires problemes.- Li va explicar amb tot detall la ruta del viatge.

- Així ens allunyarem del lloc de caiguda de la nau. Què faràs? Vindràs amb nosaltres?-, va preguntar Ereshkigal.

- No. Vetllaré per vosaltres però em quedaré per la zona d’Eridu. Vull saber-ho tot del lloc i els seus voltants abans de que arribeu.-, va dir Nergal.

Ereshkigal li va fer una abraçada. – Et trobaré a faltar. Ens veiem a Eridu, doncs.-, va dir la sacerdotessa.

Es van separar. Nergal es va enlairar i va desaparèixer entre les ombres del capvespre.

(Continua)

Fonamentalment humans (VI)

Ve de: Fonamentalment humans (V)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’assentament bullia d’activitat tot i ser de nit. Els Sumeris, als que només els hi quedava per recollir les pells que cobrien les tendes, havien muntat una gran festa per celebrar la derrota dels depredadors Nim a mans d’un Déu que els havia escollit per anar cap al nord a una terra millor lluny del perill que suposaven els Nim.

Nergal s’ho mirava assegut des de dalt d’un turó que dominava la vall. El seu bio-vestit li proporcionava tot el que necessitava per sobreviure. Nutrients, aigua, escalfor, higiene... tot, de manera indefinida en qualsevol ambient, inclús el buit de l’espai. Ereshkigal el va anar a trobar.

- Nergal.-, el va cridar suament. – Estan fent una festa en el teu honor, no vols participar? -, va dir-li a cau d’orella.

- M’has convertit en un Déu. I els deus no s’han de barrejar amb... Com els has anomenat abans?... humans?. -, respongué Nergal irònicament.

- No t’ho prenguis malament, Nergal.-, va dir dolçament Ereshkigal. - No has desitjat mai crear la teva pròpia civilització? Ara tens la oportunitat. Pensa-ho bé. Un grup de primitius que fas progressar usant els teus coneixements adquirits durant 10.000 anys. Una civilització perfecte, construïda per la ment més brillant de entre els Orions. Pensa-hi.-, va dir-li mentre l’abraçava per la esquena.

Nergal es va aixecar i es va deixar anar suament de l’abraçada de la jove esposa i sacerdotessa. Va recordar el perquè l’havien enviat a envoltar el planeta que anomenaven Terra. Va recordar qui era ell. El poderós general dels Orions, el destructor de mons i, a la vegada el portador de la pau. Va ser ell qui va acabar amb la guerra i amb el sofriment d’incomptables éssers de més d’un miler de mons. I l’havien enviat a un planeta de primitius a prendre mesures biomètriques. L’Alt Consell havia decretat que la forma d’acabar amb la guerra havia estat errònia segons els seus patrons ètics, que ell, evidentment, no compartia. Va recordar el judici, on va exposar què l’havia empès a canviar de bàndol enmig de la batalla decisiva per considerar que els habitants de las Plèiades eren massa freds, massa tècnics, massa lògics, massa deterministes, sense compassió. En veure allò, l’aliança de mons rebels es va rendir, i de retruc també els mons de les Plèiades. Ara el control el tenien els Orions. Aparentment...

Es va girar cap a la sacerdotessa que estava esperant una resposta.

- Aquest món de primitius es mereix que algú amb experiència i saviesa els dirigeixi.-, va dir Nergal. – Ereshkigal. M’ajudaràs usant la sabiduria d’Aurora i els teus coneixements sobre el teu poble? -., demanà Nergal.

- Es clar que si! -, digué Ereshkigal llançant-se als braços de Nergal i abraçant-lo amb força.

Nergal apartà a la noia suament. – Ereshkigal. –, va dir-li mirant-la als ulls i agafant-li les mans. – Sense tu aquí em sentiria perdut. Gràcies. -.

Va deixar anar a la noia i tornà a seure mirant a les fogueres i la gent de l’assentament. Meditant sobre el futur va passar la nit assegut, mirant a la vall, amb Ereshkigal dormint sobre la seva espatlla, al seu costat.

(Continua)

Fonamentalment humans (V)

Ve de: Fonamentalment humans (IV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Era evident que aquella gent s’havia confós. Era evident també per Nergal que aquells primitius el consideressin un Déu, al cap i a la fi li havien vist fer coses extraordinàries. Era evident també que Ereshkigal, que se suposava que seguia els dictats d’Aurora, no abandonaria al seu poble. També era conscient que en 50 dies arribarien els Orions a buscar-los i, el que havia fet, per molt justificat que ho hagués trobat mirant als ulls d’Ereshkigal, no rebria la aprovació de l’Alt Consell. I l’Alt Consell un error el permetia, però amb aquest ja en portava dos.

Tots aquests pensaments li venien al cap, amb la gent encara postrada als seus peus, Ereshkigal li va fer veure que havia de fer alguna cosa al respecte. Va ajustar mentalment el bio-vestit perquè les seves paraules poguessin ser enteses.

- Sumeris! – La seva veu va sonar com un tro., - Jo sóc Nergal. Podeu alçar-vos. -, ordenà.

Els habitants de l’assentament es van alçar i van començar a murmurar entre ells. El recentment escollit cap del poble, un home jove però molt astut, es va dirigir a Nergal.

- Poderós senyor, sóc Alulim, cap del poble. La gent es pregunta si esteu amb nosaltres o contra nosaltres. Heu destruït als Nim com només un Déu ho podia haver fet. Us reconeixem com a tal i us demanem la vostra protecció. -, va dir Alulim amb una cuidada actitud cerimoniosa.

Nergal, no s’esperava aquesta petició. Pensava que li donarien les gràcies, li oferirien un banquet i potser escollir entre les noies del poble i prou. Va mirar cap a Ereshkigal i la va interrogar sobre el que calia fer usant telepatia. Ereshkigal li va respondre que Aurora tenia un pla i li va demanar que li deixés parlar a ella en nom seu. Nergal va accedir.

- Alulim! -, va cridar enfadada al cap del poble. – Com goses dirigir-te al totpoderós Nergal! Qui et penses que ets! Dona gràcies que Nergal és misericordiós perquè et mereixeries el mateix destí dels Nim!. -, va bramar assegurant-se que tothom la sentia. Alulim va empal·lidir. La noia va continuar: - Sóc Ereshkigal. I el Déu Nergal m’ha transformat. Jo havia mort a la platja i m’ha ressuscitat. M’ha pres com a esposa i ara sóc la seva sacerdotessa. No goseu parlar amb ell si no us pregunta directament. -, va mirar cap a Nergal i, malgrat no veure-ho gaire clar, va confiar amb la sabiduria subjacent d’Aurora i va assentir de forma que el poble el veiés. Alulim començà a tremolar i va caure sobre els seus genolls implorant perdó.

- Alulim! Alçat! Nergal t’ha perdonat. -, va dir-li al líder del poble. – Poble de Sumer. Aquestes terres no son segures. Recolliu tot el que posseïu i marxarem demà cap el nord. Nergal ens guiarà a terres millors, on podrem establir-nos i prosperar. -, va dir Ereshkigal.

Alulim es dirigí cap el poble. – Ja ho heu sentit. Estem sota la protecció de Nergal. Marxem cap el nord!. -, i es va allunyar amb el poble a preparar-ho tot.

- Ara em diràs quin és el pla? –, va preguntar Nergal a la seva nova esposa i sacerdotessa.

- El pla és sortir d’aquí. El rastre d’energia de la nau quan s’ha destruït ha impregnat aquesta zona. Si viatgem deu dies cap el nord no ens podran seguir.-, contestà Ereshkigal.

- I perquè no haurien de trobar-nos? -, va preguntar Nergal esperant-se la resposta.

- Per que és la segona vegada que la teva tendència a prendre partit en una disputa que ni et va ni et ve et traeix, i els Mestres d’Orió no donen una tercera oportunitat.-, va respondre la sacerdotessa.

Nergal assentí. Realment, aquella joveneta tenia raó, estava en un bon embolic.

(Continua)

Fonamentalment humans (IV)

Ve de: Fonamentalment humans (III)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Nergal es dirigí cap a la població corrents de manera que Ereshkigal el pogués seguir. Els genets de Nim s’acostaven però va calcular que encara hi havia temps. Durant el camí es va transformar usant el bio-vestit en mode de combat. Amb un exosquelet complet, cobert amb una armadura que deixava veure el cap i armat amb una espassa i amb un ceptre amb el que semblaven dos caps de lleó es preparà per a la batalla.

La gent corria per amagar-se, sense cap ordre, esporuguits. Quan van veure a l’imponent Nergal caminant amb calma seguit tranquil·lament per Ereshkigal, es van aturar obrint un camí flanquejat de gent a banda i banda. Nergal ni se’ls va mirar. Així va seguir fins a la sortida del poble, per la zona on convergien els genets. Nergal es va aturar. Els braços oberts i cap avall. Amb l’espasa daurada brillant al Sol i el ceptre apuntant cap a terra.

Els genets ja estaven a la vista i no feien esma d’aturar-se. Nergal ordenà telepàticament als cavalls que s’aturessin. Tots van obeir espantats. Els genets, amb l’aturada sobtada van caure i van rodolar per terra. La confusió es va apoderar dels rossins i dels genets. Els Sumeris que s’havien col·locat darrere de Nergal estaven palplantats uns metres darrere de Nergal i Ereshkigal observant amatents l’espectacle.

Els cavalls, incontrolats, fugien dels seus genets cap a les muntanyes, com si els perseguís el mateix diable. Els que abans anaven muntats o bé jeien a terra masegats o bé restaven de peu. Evidentment estaven en un desavantatge tàctic clar.

El cap dels Nim va donar ordres als seus homes de agrupar-se. No eren conscients que aquella figura que hi havia davant d’ells era qui els havia desmuntat. Els Sumeris tampoc tenien clar que havia passat. Després de la confusió els Nim van començar a avançar, ara a peu. Corrents i proferint uns udols que gelaven la sang.

El primer dels Nim va arribar a Nergal, que estava immòbil. Va colpejar amb el garrot a l’Orió. El garrot es va esmicolar i el Nim va caure de cul a terra. Nergal va moure el ceptre cap a ell i el que semblava un llamp va sortir de les puntes. El Nim va quedar fulminat.

En veure allò la tropa s’aturà de cop. Van començar a llençar pedres amb les fones i llances amb puntes d’estany. Nergal ni s’immutava. Va sentir un crit de dolor. Havien ferit a Ereshkigal en un braç. Enfadat, Nergal aixecà l’espasa i la deixà caure cap a terra amb força en la direcció de la formació de les tropes de Nim. Les dues primeres files d’homes van quedar tallats per la meitat. La resta, en veure allò, va fugir. Nergal els va perseguir i va acabar amb tots llevat d’un.

- Digues els teus que el poble Sumeri està ara sota la protecció de Nergal. Si torneu a atacar, la meva ira caurà sobre el vostre poble. Ara ves-te’n! ., sentencià Nergal.

Mentre tornava cap a l’assentament, en direcció a Ereshkigal, que encara estava ferida va canviar el bio-vestit de mode de combat a mode curació. Va posar les mans sobre la ferida de Ereshkigal i en segons la va curar. Va mirar doncs Nergal cap a la gent de l’assentament, que continuava dreta mirant-lo amb reverència i temor. Va aixecar el cap. Tot el poble es va postrar davant d’ell. S’havia convertit en un Déu.

(Continua)

Fonamentalment humans (III)

Ve de: Fonamentalment humans (II)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

A través d’Ereshkigal, Nergal va saber que, a menys de mitja jornada de camí, darrere les dunes del que semblava un incipient desert, hi havia un assentament dels primitius. Al costat d’un cabalós riu. Quan la va trobar venia de pescar en el mar per després vendre al mercat del poble el peix de mar que era molt més apreciat que el de riu.

Van arribar a una elevació des d’on es dominava l’assentament i una gran extensió de terreny. Una vall immensa que, al voltant del riu floria, fèrtil com poques havia vist en els planetes que havia visitat. Va preguntar a Ereshkigal com es deien a ells mateixos els habitants d’aquella vall.

- Sumeris. Som el poble de Sumer. -, va respondre la noia.

- Un nom ridícul per una civilització ridícula. -, va respondre Nergal entre dents.

- No subestimis el seu potencial Nergal. Son com tu. La única diferència es que encara no han arribat al nivell dels Orions, però no tardaran. En menys temps dels deu mil anys que portes a l’Univers, aquesta civilització ridícula superarà en molts aspectes a la teva espècie.-, va argumentar Ereshkigal.

- Parles com a filla de Sumer o com Aurora?-, va preguntar amb to descregut Nergal.

- Sóc filla de Sumer i parlo com a tal. La sabiduria d’Aurora, que hauries de respectar, és la que ha projectat aquest pensament de futur. -, va respondre Ereshkigal.

- Està bé. Perdona, no volia ofendre’t. Però es que per una banda estic a gust aquí i ansiós per la possibilitat d’interactuar amb aquests primitius, i per l’altre, estic neguitós perquè encara queden cinquanta dies per que ens vinguin a buscar.-, va lamentar-se Nergal.

Van veure molt de moviment pel poble. Del nord van veure un núvol de pols que avançava cap a l’assentament. Ereshkigal va cridar:

- Genets! Són els Nim, els habitants de les terres altes. Venen a saquejar. Hem d’anar a ajudar-los!.-, digué Ereshkigal començant a córrer cap a l’assentament.

Quan portava menys d’un minut corrents, va girar el cap. Nergal no s’havia mogut del lloc, i en la distància podia percebre que se l’estava mirant amb perplexitat. De sobte va notar una veu dins del seu cap. Era Nergal!.

- Perquè hem d’intervenir? És potser problema nostre que els primitius es matin per menjar o un tros de metall o de terra? Ets conscient del que pot passar si intervenim? -, va dir en Nergal.

- Es igual! Allà estan els meus pares, la meva família, els meus amics! Els he d’ajudar! Si no vols venir no vinguis. Però si em maten em mataran a mi i a Aurora. I tu tindràs la culpa!-, va cridar la noia, obviant el contacte telepàtic.

Es va girar i va tornar a córrer cap a l’assentament amb el cap baix. Va ensopegar amb en Nergal.

Nergal, que portava integrat en el seu cos el bio-vestit, havia recorregut sense esforç en un segon la distància que li havia costat dos minuts a Ereshkigal.

Nergal es va quedar mirant a la noia, la qual el mirava amb ulls plorosos.

- Està bé. Intervindré. -, va sentenciar. – No se perquè Aurora no m’ho desaconsella. Crec que ens penedirem d’això.-. I Nergal mirà cap el lloc d’on venien els Genets.

(Continua)

Fonamentalment humans (II)

La història comença a: Fonamentalment humans (I)

- Ha estat un aterratge gairebé perfecte Aurora, les meves felicitacions. -, va dir Nergal alleujat.

- Felicitacions també per a tu. Pensava que no ho comptàvem. -, va respondre Aurora.

Nergal estava content i satisfet. Des de que havia arribat que tenia la necessitat de baixar al planeta, observar i contactar amb la gent d’aquell món. Per altra banda els considerava primitius i, en el fons, els depreciava. Era una cosa que no podia explicar; el perquè d’aquella fascinació per aquell món. Aurora el va distreure dels seus pensaments:

- Nergal. Estem molt a prop d’un assentament. Hauries d’amagar-te, i la nau... s’hauria de destruir. No seria gens convenient que la veiessin.-, va avisar Aurora.

Nergal va dubtar. - Si destrueixo la nau, destruiré la teva consciència. No pot ser. Se que vas escollir traspassar la teva consciència a la màquina, però sense poder-te transferir a un altre lloc... em deixaràs sol. -, es va lamentar Nergal.

Tot això era observat de ben a prop per una noia. Nergal es va adonar que hi havia algú i es va girar. La noia estava aterrida, no devia tenir més de dotze anys i portava a la mà una xarxa amb peix. Nergal va intentar dir-li alguna cosa. La noia deixà anar la xarxa i començà a córrer, amb tanta mala fortuna que ensopegà i caigué de cap sobre un pedra.

Nergal va anar a auxiliar-la. La noia s’estava morint. Telepàticament es va comunicar amb ella. Es deia Ereshkigal i tenia unes 150 llunes. Nergal l’agafà en braços i la va acostar a la nau. Estava dessolat. Una nena anava a morir per culpa seva. Li va demanar a Aurora si podia fer alguna cosa.

- Puc prendre possessió del seu cos i la seva ment i sanar-la. D’aquesta manera la salvaré a ella i podré sortir de la nau. Però s’ha de fer ara, abans de que mori. -, va urgir Aurora.

- I que he de fer? -, va preguntar Nergal.

- Entra-la a la nau i fes que segui a la cadira de comandament.-, va instruir Aurora.

Nergal ho va fer com li havien dit. La noia gairebé no respirava.

Un cop la va seure, el cos de la noia es va ajustar a la cadira. La cadira començà a canviar, a adaptar-se a la forma de la noia. Una llum començà a omplir tota la cabina. En uns segons tot va tornar a la normalitat. La noia va obrir als ulls.

- Aurora? -, va preguntar Nergal.

La noia el va mirar. - Sóc Ereshkigal, Aurora forma ara part de mi, però sóc Ereshkigal. I tu ets Nergal. Ara se tot el que Aurora sap i el que és important és la missió.-, es queda parada, com si hagués dit una inconveniència. Va reaccionar. – Abans de destruir la nau posat a la cadira. Necessitaràs el bio-vestit per sobreviure en aquest entorn.-, va ordenar Ereshkigal.

Nergal va obeir. Malgrat tenir l’aspecte d’una jove humana, tenia la saviesa d’un mestre d’Orió de més de cent mil anys, com ell, i la respectava.

Un cop el bio-vestit es va integrar al seu cos, van sortir els dos de la nau. Amb un moviment del braç de Nergal, la nau es va desintegrar.

Estaven sols en terra desconeguda, Havien de passar 50 dies abans de que els vinguessin a buscar. Van deixar la platja enrere i van entrar al desert.

(Continua)

Fonamentalment humans (I)

Voltes i voltes. Al principi la feina estava bé. L’allunyava d’un passat que preferia oblidar i mantenir ben lluny i li donava temps per pensar en que faria quan tornaria. A més, la companyia era molt bona i interessant, a més de tenir una veu molt dolça i melodiosa.

La seva companya de feina li va parlar:

- Hem completat ja 100 voltes -, digué suament.

Això volia dir que, a dos voltes per dia, portaven ja 50 dies orbitant i prenent dades d’aquell planeta.

- Aurora, només queden doncs, 100 voltes més i ens vindran a recollir, no? - Va preguntar Nergal.

- Efectivament. -, va contestar la companya.

L’Alt Consell d'Orió havia donat prioritat a aquella missió, se l’havien ofert a ell després del gran fracàs i es sentia bé. Però no entenia perquè, tractant-se d’una missió "tant important", només haguessin assignat a ell i a Aurora. De fet, la única que sabia la veritable naturalesa de la missió i, per tant, l’autentica raó per estar donat voltes sense baixar al planeta i amb la prohibició de fer contacte amb els habitants que estaven observant. Es preguntava que nassos tenia d’important aquella espècie, que si bé, segons les dades a la que havia tingut accés eren com els orions, tecnològica i socialment eren clarament una espècie inferior.

Es va treure aquests pensaments del cap i va posar-se a comprovar que tots els sistemes funcionaven bé. Navegació, tot correcte... al cap i a la fi només donarem voltes, qui vol controls de navegació. Gravetat artificial, perfecte. Suport vital, funcionant. Deflectors,... desconnectats?!

- Aurora! -, va cridar. - Els deflectors estan desconnectats, que passa? -, va preguntar.

- Hi ha hagut una averia. -, contestà. - Es veu que durant els segons de regeneració, un micrometeorit ha xocat contra el generador extern i l’ha destrossat. Estarem sense deflectors un dia fins que es regeneri. Per cert, els sensors també estan fallant. -, va informar.

Allò era inaudit. I una mostra més de com la casualitat es pot convertir en qualsevol moment en fatalitat. Esperava que no fallés res més.

La petita nau va ser sacsejada i la energia va començar a fallar.

- Aurora! Estàs bé? Què ha passat? No tinc lectures.-, va dir Nergal.

- Alguna cosa ha xocat contra la nau. Jo tampoc veig res, però em sembla que els danys son greus. Hem començat a girar i ens acostem al planeta.-, va informar Aurora amb veu cansada.

- Ens hem d’estabilitzar i tornar a una òrbita estable. Com està el control de navegació? -, va preguntar.

- M’arriben dades. Operatiu en un 45%. No hi haurà prou per arribar a l’òrbita d’abans, ni per mantenir una d’estable fins que ens vinguin a recollir. A més el suport vital falla i calculo que no es regeneraria a temps. El més assenyat seria aterrar.-, va aconsellar Aurora.

- Doncs aterrem. Allà és un bon lloc. Nau estabilitzada. Entrem a l’atmosfera. Preparem-nos per l’impacte. -, anava assenyalant Nergal.

La nau va aterrar gairebé suaument rebotant en el mar fins una platja de sorra blanca.

(Continua)

Un petit retall de vida

La fresa era increïble. La terrassa del bar estava plena i les converses bullien per tot. Els cambrers i cambreres anaven amunt i avall servint i buidant taules. Feia calor, però una suau brisa agradablement sostinguda, balancejava les fulles dels oms que flanquejaven el carrer i refrescaven ostensiblement l’ambient fent-lo més còmode. Era el capvespre ideal per passar una estona a una terrasseta prenent un refresc, parlant animadament amb els amics o sopant de forma distesa a base de tapes.

El dia havia estat intens. Treballar ja té això. La veritat es que les feines poden no ser dures físicament, però poden cansar mentalment per l’esforç que pot suposar atendre diverses peticions, diverses tasques a la vegada. Però ja estava, per aquell dia ja s’havia acabat. El millor moment del dia arribava. Seure en una terrasseta amb els amics, demanar un granissat de llimona i disfrutar de la conversa que es va enfilant, de vegades interessant, de vegades intranscendent, de vegades, perquè no, avorrida i sense sentit, però conversa al cap i a la fi, on es podia participar en qualsevol moment o es podia callar i escoltar, disfrutant només de la companyia.

No només els adults disfrutaven de la terrassa. Hi havia pares entre els adults, i on hi ha pares, hi ha nens. I els nens disfruten dels jocs a qualsevol lloc, inclús, com no, en mig d’una terrassa. Corrien amunt i avall, els nens més grans jugaven amb els més petits, tots s’ho intentaven passar bé, concentrant-se en el que estaven fent, al cap i a la fi són nens i és el que han de fer.

I on hi ha adults i nens, també hi ha mascotes. Gossos grans, gossos petits, gossos mitjans, gossos tranquils, gossos cridaners, gossos peluts, gossos pelats, gossos nets, gossos no tant nets. Gossos que esperen que els seus amos s’aixequin de la cadira i els portin a passejar. Gossos que, quan es trobaven amb altres gossos feien el que s’espera que havien de fer i, de vegades els havien de separar, fet que momentàniament cridava l’atenció de tota la gent de la terrassa.

Les hores anaven passant i la gent també. Les rondes s’anaven succeint i la conversa anava fent. La terrassa es buidava i la gent s’anava anat a casa o a un altre lloc a continuar disfrutant la nit a la seva manera, o a dormir perquè a l’endemà hi havia feina.

Però sempre queda algú a la terrassa. Algú que no té res a fer, o si que té a fer, però es queda per posposar el moment d’afrontar el que acabarà no podent esquivar. La matinada refresca l’ambient i el bar, els que fa hores que serveixen la terrassa estan cansats. Recullen les taules i les cadires, i els que no se’n van, es queden aïllats fent la seva. Vist des de dalt semblaven una illa en mig del buit. Però no hi ha excuses, s’havia de tancar. Els últims clients se’n van.

És només un petit retall de vida. Una petita cosa comparada amb el que passa pel món. Però que seria de la vida sense les coses petites?

L’enemic interior

El bé i el mal, dues cares de la mateixa moneda. Dos aspectes de la mateixa personalitat. El blanc i el negre. Dualitat difusa quan parlem de moral, que va passant per totes les tonalitats del gris des de la llum a la foscor. Els humans basculem a banda i banda d’un pèndol en constant moviment que ens porta a pensar en actuar en blanc o en negre, en tonalitats de gris, bé o malament o tot el contrari.

A vegades quan el pèndol, en la seva oscil·lació eterna i continua, que només acabarà quan s’aturi i s’acabi la nostra vida, assenyala clarament el mal, ens podem quedem parats o actuar. Es preferible, encara que no és habitual, quedar-se expectants, tenint prou sang freda, prou coneixement, prou valentia i prou respecte pels demés per esperar que el pèndol retorni a una posició més bondadosa i actuar llavors en conseqüència.

Normalment però, els humans actuem dominats pel pèndol. Quan la vida, les circumstàncies, a voltes l’atzar, els situen en un punt on han de decidir, ens deixen portar. Després tot son plors i penediments: que si l’alcohol, que si se m’ha anat el cap, que si no volia... El problema, de sang freda? potser si, potser no. De coneixement? potser de manca. De valentia? Cedir a la violència és d’incompetents i de covards. De respecte cap els demés? Segurament d’una falta infinita, no només de respecte si no d’amor cap els nostres iguals. L’egoisme és una de les principals causes de la maldat humana. Afortunadament hi ha humans que el proven de desterrar i practiquen, de forma, potser de vegades massa arrauxada, i també perillosa, per que desperta recels i incomprensió, l’altruisme. L’altruisme ens transporta a una època on tothom mirava pel benestar de tothom, petits i grans, independentment dels vincles familiars. Avui en dia això està mal vist. En una societat on l’egoisme impera i es considera amb qualsevol excusa com una virtut, l’altruisme i l’amor fraternal cap els demés no és entès, sent confós, vilipendiat i condemnat.

Però això no és més que un altre aspecte de la dualitat. L’egoisme i l’altruisme, el bé i el mal, el blanc i el negre, l’amor i la ignorància (perquè l’antítesi de l’amor no és l’odi, és la ignorància)...

Podem doncs afirmar que l’enemic interior és la dualitat?

Potser aquesta mateixa dualitat és el que ens fa veure clarament, si l’enfrontem de manera clara i decidida, allò que hem de fer i allò que no hem de fer. No podem ser conscients del que és el mal si no el reconeixem dins de nosaltres mateixos, de la mateixa forma, ens seria impossible fer bé sense saber que és el que fa mal.

Dolor i pler, blanc i negre, llum i foscor, amor i ignorància, bé i mal...

Podem afirmar doncs que el nostre amic interior és la dualitat?

Potser la dualitat no és ni amic ni enemic. Simplement és part de la nostra naturalesa. Llavors potser el nostre enemic interior és també el nostre millor amic, som nosaltres mateixos.