Històries en 500 paraules

Publicat el meu 1er llibre de narrativa - Històries inconnexes

2009-04-26T17:47:00.005+02:00

"Els llibres son com les abelles, que porten el polen d'una intel·ligència a una altre" - James Rusell Lowell

Avui he publicat el meu primer llibre de narrativa. Es titula Històries Inconnexes.

Històries Inconnexes és una col·lecció de relats curts, en català, de entre dues-centes i dues mil paraules.

Trobem en elles una temàtica diversa:

Evoquen sentiments, situacions, vivències, reflexions i, de vegades només són una ficció, una història amb alguna lliçó subjacent, o simplement, pur entreteniment.

Podeu trobar-lo a:

http://ramondcr.bubok.com/

La pluja proposa, la pluja disposa

2009-02-14T10:50:00.002+01:00

La pluja proposa.

Una gota darrere l'altre. Cau. Mansament al principi. Imperceptible a l'oïda i aliena a la vista, distreta amb altres percepcions. És l'olor la que porta el primer senyal d'aquesta pluja petita, imperceptible per a la resta dels sentits. Una olor característica de fulles molles que impregna l'ambient. La curiositat s'encén. El sòl moll reflexa la escassa llum que els núvols negres permeten passar. El vent i les petites gotes colpegen les fulles dels arbres que, amb la seva suau fressa omplen l'espai d'una remor indefinida que crida lànguidament a qui l'escolta.

Cau amb més força. La fressa augmenta. D'un xiuxiueig passa a ser una barreja de converses que pugen de to a la vegada que les gotes d'aigua, colpegen sense pietat fulles i terra. Els sentits ja no poden ignorar-la. La pluja invita que contemplem l'espectacle que ens ofereix, però, a la vegada, omplint completament els sentits, obliga a que estiguem per ella. I em quedo extasiat contemplant la meravella sense aturador de l'aigua retornant a la terra. I els meus pensaments volen enllà, d’on ve la pluja, recordant, enyorant, està plovent també dins meu, la sento al meu interior.

I la pluja em banya el rostre.

La pluja disposa.

Dedicat a aquells i aquelles que estimen i valoren les coses petites però importants de la vida

Fonamentalment humans (XXXV)

2007-09-03T12:30:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXXIV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Aquelles tres naus no eren rival per a la resta de la flota, però l’objectiu de fer una revolta incruenta havia fracassat. Allò era una batalla i hauria víctimes, ja era inevitable. S’havia d’actuar llavors com si fossin l’enemic.

Davant del foc combinat de la flota, les tres naus rebels s’havien separat per dividir-la. La maniobra era per distreure la flota i donar temps als orions que estaven a la Terra d’actuar. L’acció de les armes afectaria també als sensors, això faria més difícil localitzar ningú allà baix. Nergal ho sabia i des de la nau almirall va cursar les ordres ràpidament organitzant l’estratègia. La tecnologia dels Orions era molt avançada, i si les seves armes eren poderoses, capaces fins i tot de vaporitzar un petit planeta, les naus estaven construïdes per aguantar els atacs d’aquelles mateixes armes. El bescanvi de foc, doncs podia durar molt, però la destrucció de les naus, en aquelles condicions, era inevitable. Nergal va decidir que la millor opció era abordar les naus i prendre el control. Aquest pla, arriscat si les tripulacions de les naus rebels oferien molta resistència, provocaria clarament, en qualsevol dels casos, menys baixes que la destrucció de les tres naus o d’una de sola.

Va deixar en mans d’Oannes la operació i amb Luzbel i Ereshkigal van baixar al planeta en un transport per provar de detenir a Anu, Enlil i Enki. Els acompanyaven un centenar de soldats orions i comptaven amb l’escorta de 12 naus de combat.

Els habitants d’Eridu van veure com la imponent nau de transport aterrava a les seves portes mentre les naus d’escorta sobrevolaven el cel fent un soroll eixordador al trencar la barrera del so.

Nergal, al front d’un destacament de seixanta orions completament armats, va entrar a la ciutat per la porta principal flanquejat per Luzbel a l’esquerra i Ereshkigal a la dreta. Els habitants d’Eridu amb uns sentiments barreja de curiositat, d’admiració i temor, els observaven des de les finestres o les portes de les seves cases, els carrers estaven deserts.

Es dirigiren cap el temple on no es veia cap guàrdia. Nergal va desplegar als seus homes i es van anar acostant a l’entrada amb precaució. Sense cap dificultat van entrar dins del temple. Seguint les instruccions de Nergal va regirar-ho tot. Res, ningú. Cap rastre dels consellers orions ni dels seus guàrdies.

Nergal va sortir del temple i el va tancar perquè ningú llevat d’ell pogués entrar o sortir. Va ordenar a les naus d’escorta que recorreguessin la zona al voltant de la ciutat buscant orions. Es va dirigir cap el palau del rei d’Eridu.

Alulim estava en la sala del tron, discutint amb els seus consellers. Nergal el va cridar.

- Han fugit cap el nord.-, va cridar Alulim acomodant-se al seu tron mentre Nergal se li acostava.

Nergal es va aturar a cinc metres d’Alulim. Tot allò li venia molt gran al rei d’Eridu, no sabia com acontentar a les dues faccions i mantenir el seu estatus.

Nergal es va comunicar amb les naus d’escorta. - Patró de cerca en espiral de quatre braços a partir d’Eridu. Busqueu tecnologia no formes de vida.-, va ordenar. Sabia que si buscava formes de vida Orió, aquestes es confondrien amb les humanes, si buscava tecnologia, els bio-vestits delatarien als fugitius.

Oannes sl va comunicar: - Les naus rebels s’han rendit. La situació de la flota està controlada.-, va informar el capità.

Nergal estava satisfet: - Molt bé, començarem la recerca també des de l’espai.-, de sobte va sentir una explosió i un tall intermitent a les comunicacions.

- Informi!-, va demanar Nergal.

Oannes va contestar.- Naus Pleiadianes i d'Antares ens estan atacant! Són més d’un centenar! Sembla que han portat tota la flota!...-, el senyal es va perdre entre les interferències.

(Continuarà...)

Fonamentalment humans (XXXIV)

2007-08-09T16:42:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXXIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Nergal no les tenia totes. El capità Oannes estava coordinant des del seu comunicador les accions a prendre. Com havia suposat, Anu tenia agents a la nau almirall i havien pres posicions en els punts claus. Un a un, però, les forces lleials al capità anaven prenent el control. Però no era això el que més el preocupava. Només des del pont de comandament podia saber el que passava a l’exterior. No hi havia res que garantís que a la resta de naus no estigués passant el mateix. Havien de prendre el pont.

- Luzbel. Necessito saber que passa dins del pont i a qui hem de neutralitzar.-, va demanar Nergal.

- El que manis, Satanael.-, el cos de l’oficial Orió es va repenjar contra la paret. Un dels guardies fidels a Oannes el va subjectar.

Luzbel va entrar en el pont. Efectivament, estaven preparats per rebre’ls així que entressin. Eren pocs però ben situats. El comandament l’havia agafat el segon oficial, el seu subordinat immediat. L’angèlic va posseir el seu cos sense cap dificultat.

- Veniu aquí.-, l’oficial va cridar als que estaven en posició defensiva perquè anessin al centre del pont.

Quan van ser tots al voltant, Luzbel va abandonar el cos, l’oficial es va desmaiar i els soldats es van quedar parats sense saber que fer.

A l’entrada del pont esperaven Nergal i els altres. Luzbel va recuperar el seu cos. - El traïdor de .... era un agent d’Anu. Els que poden fer nosa estan reunits al centre del pont. Entrem ara!-., va cridar Luzbel.

Oannes va obrir la porta amb el seu codi d’accés i van entrar en el pont. Els defensors, en el centre de l’habitació, no podien fer res per defendre la posició, en un moment estaven atordits o s’havien rendit.

Oannes va ocupar el lloc de comandament.

- Comprova el desplegament de la flota. Hi ha alguna nau que s’hagi mogut de la seva posició?-, va preguntar Nergal.

Els segons es van fer eterns.

- No. Totes mantenen la posició.-, va contestar Oannes.

- Apunteu les armes cap el temple d’Eridu.-, va ordenar Nergal. - Però no dispareu si no ho dic jo.-, va afegir.

L’oficial tàctic va mirar a Oannes. Aquest va assentir amb el cap. Va obeir l’ordre.

-Obre les comunicacions a totes les naus i a totes les freqüències del sistema. Que Anu ens escolti també. Sobretot que ens escolti bé ell.- , va demanar Nergal a l’oficial de comunicacions.

Aquest també va mirar a Oannes esperant la seva aprovació abans d’executar l’ordre.

Nergal va parlar:

- Els parla Nergal des de la nau almirall de la Flota Orió. Qui no em conegui per aquest nom potser recordarà a Satanael, Comandant en Cap dels Exercits Orions durant la gran guerra.-, va fer una pausa. - La corrupció i l’ànsia de poder del Cap del Consell dels Orions, Anu i dels seus partidaris, Ea, Enlil, Enki i altres, m’han obligat a donar un pas endavant per recuperar l’honor de la nostra gloriosa civilització. Ea és presonera en aquesta nau i respondrà dels seus crims. Als traïdors de la superfície, que sàpiguen que els estem apuntant amb les armes de la nau almirall i exigim la seva immediata rendició.-, va fer una pausa esperant una resposta que sabia que no arribaria. Va continuar: - La nau almirall i la seva tripulació estan compromesos en aquesta tasca. Se que la majoria de comandants estan cansats i anhelen tornar a l’època on l’honor i la veritat eren els nostres estendards. Qui estigui amb nosaltres que mantingui la formació actual. Qui vulgui donar suport als traïdors que ara es troben a la superfície de La Terra que abandonin la formació i fugin amb ells i la seva vergonya.-, va fer una altre pausa.

- Estem rebent senyals de suport de gairebé tota la flota.-, va informar l’oficial de comunicacions.

- Tres naus han trencat la formació. Han activat els seus sistemes ofensius i s’estan situant entre nosaltres i La Terra.-, va indicar l’oficial tàctic.

Nergal va continuar. - No volem vessar sang Orió. Deposeu la vostra...-, no va poder acabar la frase. Els estaven disparant.

- Retorneu el foc-, va ordenar Oannes.

Nergal va maleir entre dents... - Això no hauria d’haver anat així...-

(Continua)

Fonamentalment humans (XXXIII)

2007-08-09T11:30:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXXII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

La nau va aterrar a l’hangar de la nau almirall Orió sense cap novetat. Oannes estava esperant-los.

- Veig que la missió ha tingut èxit.-, va dir el capità.

- Doncs si, capità. I tot gràcies al seu primer oficial. Tenia raó quan em va dir que podia confiar en ell.-, va observar Nergal.

- Així ja sap qui és? Ja sap quina és la seva naturalesa?-, va contestar Oannes.

Nergal es va sorprendre. Pensava que el capità no sabia que Luzbel era un angèlic.

- No et sorprenguis Satanael.-, va dir Luzbel, - La nostra causa necessita la col·laboració de molts éssers. Oannes és un capità excel·lent i una persona admirable. És natural que estigui de la nostra part.-, va explicar l’angèlic.

Nergal el va mirar amb un gest d’aprovació. Va mostrar un mòdul de dades: - Aquí està la consciència d’Ea. Cuideu-la bé. No ens agradaria que es perdés.-, va donar el mòdul al capità.

Oannes va remenar el mòdul entre els dits. - Hem rebut una comunicació de Anu, demanant que es registri tot el planeta buscant a Ea. -, va elevar el mòdul a l’altura dels ulls. - Li he dit que seria difícil trobar un humà entre uns deu milions .. i ... m’ha fet enviar patrulles per fer contacte amb tots els grups humans que trobem al planeta buscant a Ereshkigal.-, va explicar el capità mentre es guardava el mòdul de dades en una butxaca.

En aquell moment, Ereshkigal va sortir de la nau.

Oannes la va anar a rebre: - I tothom buscant pel planeta i està aquí. Benvinguda a la meva nau. Tu has de ser Ereshkigal. Faré que t’acompanyin a una cabina, nosaltres hem de discutir uns temes que segurament et resultarien molt avorrits.-, va comentar Oannes molt gentilment.

Nergal els va aturar.- Ereshkigal es queda amb nosaltres.-, va sentenciar.

- Però.-, va protestar dèbilment Oannes.

- Ereshkigal ha estat i és un suport per a mi. Coneix perfectament als humans i, a través meu sap dels coneixements dels Orions. Serà de gran ajuda per a nosaltres.-, va explicar Nergal. - Continuant amb el que parlàvem. A part d’enviar patrulles buscant a tots els humans del planeta, no ha fet res més Anu?-, va preguntar

- No que jo tingui constància.-, va respondre Oannes.

El semblant de Nergal va canviar. Estava realment preocupat. - Doncs estem en perill. Hem de prendre el control ara!. Anem al pont abans no sigui massa tard.-, Nergal va començar a córrer amb els demés darrere.

- Les naus del grup de Pasittu estan encara a dos dies d’aquí. És molt arriscat començar ara.-, va comentar el capità.

- No hi ha temps. Anu sap el que pretenem fer. Com es que no ho he vist abans!-, es va lamentar Nergal.

- Però com?-, va preguntar Oannes.

- No t’ha fet controlar les naus que pujaven des del planeta, veritat?-, va preguntar Nergal.

- Doncs, ara que ho preguntes, no.-, va contestar el capità mentre avançaven per la nau.

- És una trampa. Ens ha deixat arribar fins aquí. Espero que no hagi pres el control de la nau en la teva absència. Envia tropes de fidelitat provada als punts estratègics de la nau.-, va dir Nergal a Oannes.

Oannes va obeir i es va comunicar amb els oficials que considerava més lleials. Van arribar al nivell on estava el pont de comandament.

- Prepareu les armes, potser haurem de prendre el pont per força.-, va ordenar Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXXII)

2007-08-08T16:44:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXXI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

No va passar res.

Nergal, que havia tancat els ulls esperant la fi, va obrir-los i va mirar cap amunt. L’espasa estava a menys d’un polze de la seva cara, i darrera va veure el rostre d’Ereshkigal somrient. La sacerdotessa va retirar l’espasa i aquesta va desaparèixer tal com havia aparegut.

- Satanael, creus que anava a deixar que Ea matés al meu general preferit?-, va dir la veu d’Ereshkigal.

- Ets... Ets...-, Nergal va titubejar.

- Sóc Luzbel, amic meu. Ara som tres dins d’aquest cos. Però el controlo jo i es manifesta qui jo vull. Ea, per molt sàvia, poderosa i Orió que sigui no té res a fer davant d’un angèlic.-, va dir Luzbel.

- Pots fer que Ereshkigal...-, va preguntar Nergal.

Luzbel el va interrompre: - Es clar que si. Però només un moment. Hem de sortir d’aquí ràpidament. Sense la meva inspiració Alulim sembla que comença a penedir-se de la seva rebel·lió.-, va comentar l’angèlic.

- Nergal!-, la noia es va llençar en braços de l’Orió, aquest la va rebre estrenyent-la amb força.

- Ha estat terrible. M’han obligat a fer coses que no volia. M’han posat en contra del meu poble i contra tu. Treu-me a Ea de dins. Treu-me d’aquí i porta’m amb tu.-, va sanglotar la noia.

- No tornaré a permetre que ningú et faci mal Ereshkigal. Ara hem de sortir d’aquí. Luzbel és l’únic que garanteix que Ea no torni a prendre el control del teu cos. Deixa que faci i anem.-, va dir Nergal.

La noia va assentir i Luzbel va tornar a prendre possessió del seu cos.

- Anem Satanael. No tenim gaire temps.-, va urgir l’angèlic.

Van tornar a creuar les set portes i van anar a parar al sostre del temple. Des d’allà van veure com Enki i Enlil executaven a dos consellers d’Alulim. Nergal va pensar que aquell home tenia un do especial per escapar-se de les seves responsabilitats.

En pocs minuts van recollir el cos de l’oficial Orió inconscient que usava Luzbel i es van dirigir cap a la nau deixant enrere Eridu.

Van entrar a la nau. Tot estava en ordre. Ereshkigal es va estirar al costat de la consola de transferència.

- Ara traspassarem la consciència d’Ea a un mòdul d’emmagatzematge.-, va comentar Nergal.

Dit i fet. En dos minuts la transferència era completa.

L’oficial Orió es va incorporar.- Molt bé Satanael. Ja tens a la teva Ereshkigal i a Ea presonera. Anu deu estar molt enfadat. Això li farà cometre errors.-, va comentar Luzbel.

Nergal va mirar a Ereshkigal, que dormia plàcidament i va somriure. S’havia tret un pes de la consciència. Va mirar el mòdul d’emmagatzematge on estava reclosa Ea.

- Tens raó. Ara ha arribat el moment de passar al pla principal. Anem a la nau almirall. Oannes ens espera. I la flota també...-, va dir Nergal.

- Brillant. Brillant.-, va exclamar Luzbel. -Anu no sabrà que fer. Amb la flota del teu costat i amb Ea d’hostatge... ja ho puc dir: Et saludo Satanael Emperador dels Orions i Senyor de La Terra.-, l’angèlic va saludar ostensiblement.

La nau es va enlairar deixant enrere el planeta.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXXI)

2007-08-08T16:15:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Alulim es va despertar amb un bot. El malson havia estat terrible. Respirava agitadament com si tot el que hagués somiat hagués estat real. Semblava tant real. Tenia la sensació de que tornava de entre les flames que consumien en el seu somni la seva ciutat i la seva gent. Havia vist la destrucció del seu poble, la fi d’Eridu, la fi dels Sumeris. Es va recordar que mentre vivia el somni, algú estava al seu costat explicant-li el perquè de tot allò. Va recordar el seu aspecte, era un ésser lluminós que li havia mostrat els culpables: Els falsos déus. I la veu encara parlava dins seu, insistia que s’havia de fer alguna cosa i que s’havia de fer ja. Alulim va cridar a la seva guàrdia.

Nergal havia arribat a prop del temple. No podia passar sense que algun dels guardes orions el detectés. Esperava que Luzbel fes la seva part de la feina. De sobte va començar a sentir crits. Des del palau d’Alulim, la guàrdia avançava armada cap el temple, des d’un altre punt, el poble cridava el nom de Nergal i avançava cap a l’entrada principal del temple, els guàrdies orions van dirigir-se a cobrir les dues zones. Era el moment.

Amb l’ajuda del bio-vestit, Nergal, d’un salt, es va plantar en el sostre del temple. Luzbel li havia dit a quina cambra estava Ereshkigal i havia d’actuar ràpid. Des de l’entrada del sostre fins a la cambra hi havia set portes. Una a una les va obrir. Arribant al passadís que conduïa a la setena va veure Anu sortint de la cambra acompanyat d’un soldat Orió:

- Senyor, els humans s’han revoltat. Estan cridant el nom de Nergal i volen forçar l’entrada del temple.-, va comentar el soldat.

- Estúpids!-, va exclamar Anu. - Jo els ensenyaré qui son els seus veritables senyors. No se a que esperen aquells angèlics per permetre’ns destruir la terra. On t’amagues Miquel!-, va cridar.

- Senyor?-, va preguntar el soldat confós.

- Oblida’t del que he dit. Anem a veure que fem amb aquests humans.-, va dir Anu mentre s’allunyava de l’estança i d’on s’amagava Nergal.

Nergal es va acostar a la setena porta. Era l’últim obstacle abans d’arribar on era Ereshkigal. Va preparar el somnífer. Hauria de ser ràpid. Ea era molt llesta i no es deixaria sorprendre fàcilment.

La porta va cedir de cop. Ereshkigal estava d’esquenes. Nergal va dubtar un segon. Un error. La sacerdotessa va llençar un raig d’energia sobre l’Orió que el va llençar contra la paret al costat de la porta. Va quedar estès a terra en una molt mala posició.

- Així que has vingut?-, va dir Ea mentre el cos d’Ereshkigal es cobria amb el bio-vestit de combat. - Tant t’importa aquesta humana?-

Nergal estava atordit. El bio-vestit l’havia protegit de les ferides però no del cop. A més no s’atrevia a atacar per por de ferir a Ereshkigal.

- Doncs serà amb les seves mans que et destruiré Nergal.-. De la mà d’Ea va sorgir una espasa. La va brandar cap el cel i va deixar caure el cop sobre Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXX)

2007-08-04T10:36:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXIX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Luzbel, com angèlic que era, no tenia cap problema en traslladar-se d’aquí cap allà en un instant, en travessar parets, en mostrar-se i desaparèixer. Com a tots els angèlics, dominava la seva essència a la perfecció. En un instant estava a fora del temple comptant els guàrdies i buscant un lloc per on un Orió pogués entrar i sortir. Res de res, només l’entrada principal. Va comptar una desena de guàrdies Orions al voltant del temple i altres patrullant pels carrers. Perquè Nergal pogués entrar caldria una distracció. Un cop examinat el voltant del temple, hi va entrar. Realment era una obra magnífica. Les nanomàquines que Nergal havia programat havien construït una estructura força interessant. Amb múltiples habitacions i passadissos que no eren evidents. Luzbel es va preguntar si Nergal havia previst altres entrades i sortides que no fossin la principal. Va apostar que, coneixent la seva trajectòria, seria així.

Va buscar fins que va trobar a Ereshkigal. La va trobar en una habitació amb Anu. Se’ls va quedar mirant un moment. Els angèlics no feien aquelles coses. No tenien la necessitat de fer-ho. Va sentir dins del seu cap crits i una sensació d’impotència. Era Ereshkigal, el seu pensament es rebel·lava però no podia fer res, Ea dominava totalment el seu cos i, en aquell moment s’entregava a Anu. No va intervenir, però allò garantia que al cap d’una estona, Ea i Anu estarien descansant, amb la guàrdia baixa. Va tornar ràpidament cap on havia deixat a Nergal.

Nergal estava pensant quines possibilitats tenia de recuperar a Ereshkigal una vegada l’hagués alliberat. De cop, el cos de l’oficial Orió es va incorporar.

- Ja sóc aquí.-, va dir Luzbel.

- Quina és la situació-, va preguntar Nergal impacient.

- Ereshkigal està al temple. Però el perímetre està envoltat de soldats Orions. Per tant, o bé tens una manera d’entrar que no sigui per la porta principal, o bé haurem de crear una distracció perquè els soldats deixin el seu lloc.-, va recomanar Luzbel.

- Tinc una manera d’entrar i sortir del temple sense que em vegin. Quan vaig anar a la nau d’Oannes vaig sortir per allà. Però no estaria malament allunyar del temple als Orions.-, va observar Nergal.

- Alguna idea?-, va preguntar l’angèlic.

- Podríem... El que fas amb aquest cos ho pots fer amb qualsevol altre?-, va preguntar Nergal.

- Si, de fet, en essència és el mateix que fa Ea amb Ereshkigal. Puc desplaçar la personalitat del cos i prendre possessió. Però si posseeixo a un Orió, els Orions sabeu qui som els angèlics i, al compartir els pensaments, descobriria la meva tapadora.-, va respondre Luzbel.

- No havia pensat en que posseïssis a un Orió.-, va dir Nergal somrient amb malicia.

- Llavors?-, va preguntar l’angèlic estranyat.

- Eridu té un rei. Es diu Alulim. El meu pla és que es revolti contra els seus nous Déus. I que ho faci el més aviat possible. Et demano que el nivell de violència contra i entre humans sigui mínim. La resta ho deixo a la teva imaginació.-, va indicar Nergal. Li va acabar de relatar el pla que havia ideat.

- Satanael. Realment ets un geni de la estratègia.-, va dir l’angèlic inclinant-se lleument. - No m’he equivocat al escollir-te com aliat.-, va concloure.

- Anem doncs. El cos de l’oficial es quedarà aquí, no hi ha depredadors en aquesta zona i estarà segur fins que arribem amb Ereshkigal.-, va ordenar Nergal.

El cos de l’Orió va tornar a caure. Luzbel estava executant ja la seva part del pla. Nergal, després de col·locar bé el cos es va encaminar ràpidament cap a la ciutat.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXIX)

2007-08-03T11:55:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXVIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Nergal i Luzbel van sortir de la nau. Aquesta estava ben guardada entre uns turons. Estaven a mitja jornada d’Eridu i es van posar en camí. Luzbel conservava el cos de l’oficial Orió, i tots dos anaven equipats amb bio-vestits de combat.

Nergal estava trasbalsat. El que li havia explicat l’angèlic trastocava tots els seus plans de fer-se amb el control de l’Imperi Orió i retornar-lo al seu esplendorós passat. No obstant, sentia la necessitat d’ajudar als humans a millorar. Gaudia d’una empatia amb aquells éssers, era una cosa que no podia explicar però no li molestava pas. També li estranyava el vincle que sentia amb Luzbel. Era com si el conegués de sempre, però, tot i que no es refiava d’ell, de fet, no es refiava de cap angèlic, li donaria suport en aquella lluita. Els angèlics no tenien les mateixes prioritats, sentiments i necessitats que els éssers físics. I allò feia que les seves lleialtats tampoc fossin les mateixes. Tot allò, però, no el distreia del seu veritable objectiu en aquell moment. Es sentia preocupat per Ereshkigal. Ea no era precisament la persona més respectuosa i per tant, no era la millor per tenir un hoste. I Anu, bé... si tenia l’oportunitat ja se n’encarregaria d’ell, la traïció per a Nergal era imperdonable i només tenia un càstig: la destrucció.

Van arribar al capvespre a un turó des d’on es veia clarament Eridu. Nergal va observar la ciutat. Continuava creixent malgrat que ell no hi era.

- Quin és el pla?-, va preguntar l’angèlic.

- Primer saber on és Ereshkigal. Després saber quants Orions n’hi ha i on estan. Un cop sapiguem això, podré construir un pla per entrar i... evidentment per sortir sense ser detectats.-, va comentar Nergal.

- Satanael. Si et serveix d’ajuda, jo puc abandonar aquest cos temporalment i, com angèlic anar on vulgui sense que em vegin.-, es va oferir Luzbel.

- Això seria un avantatge tàctic important.-, va observar Nergal. - I t’agrairia que no em diguessis Satanael, prefereixo el meu nom actual.-, va demanar.

- Satanael és el teu nom. Sóc un angèlic, no puc mentir.-, va respondre Luzbel.

Nergal no va semblar gaire satisfet amb la resposta però ara per ara tenia altres prioritats. - Luzbel.-, va dir finalment.- Ja que t’has ofert, hauràs d’anar a explorar el terreny, en forma angèlica, perquè no et descobreixin. Pren nota de tot el que sigui rellevant i m’ho expliques. -, va demanar. - Jo aniré avançant cap a les muralles sense que em vegin.-, va afegir.

- D’acord.-, va contestar l’angèlic.- Però no podràs avançar cap a les muralles. T’hauries de quedar aquí cuidant del meu cos.-, va observar.

L’oficial Orió va caure desplomat. Era evident que l’angèlic l’havia abandonat. Va col·locar el cos inert en una posició més còmode i va seure a esperar, mirant cap a la ciutat. El temple que havia construït dies abans resplendia amb un roig intens per la llum del Sol ponent. Pensava en Ereshkigal. L’havien de salvar i havia de ser aquella nit.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXVIII)

2007-08-02T11:01:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXVII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

- T’escolto. Després del que ha passat aquests últims dies ja no em sorprèn res-, va dir Nergal.

Luzbel va començar a explicar:

- Durant milions d’anys, diverses especies han poblat l’Univers. Els angèlics, malgrat ser immortals, no hem estat des del principi de l’Univers. Varem prendre consciència de nosaltres mateixos sobre un planeta que ara no ve al cas esmentar i ens varem organitzar com a societat. Hi va haver un esclat de vida a l’Univers, però d’aquelles civilitzacions només queda el record que hem guardat. Molt de temps després, ens varem centrar en la nostra galàxia, i varem veure aparèixer i créixer les grans races de la galàxia. Primer els Orions. Després els habitants d’Antares i després els Pleiadans, a més de les altres espècies que han anat apareixent i evolucionant als planetes i que s’han integrat als diferents grans imperis.-

Nergal va interrompre: - Gairebé tot el que m’has explicat ja ho sabia. Llevat del fet que vareu aparèixer sobre un planeta i que no existiu des de sempre. Ereshkigal espera. Explica’m el que passa amb La Terra.-, va demanar Nergal..

- Molt bé.-, Luzbel va continuar. – Recordes perquè va començar la guerra? -, va preguntar.

- Es clar.-, va contestar Nergal. – Els d’Antares van envair el nostre espai i es van voler apropiar de la tecnologia de creació de mons. No varem tenir més remei que respondre.-

Luzbel va continuar.- Però saps qui va encoratjar als d’Antares perquè us desafiessin d’aquesta manera?-

Nergal va arrugar el front. No tenia constància d’allò.

- Una de les faccions dels angèlics els va convèncer que els Orions els volien destruir i controlar tota la galàxia i que eren els d’Antares els que havien de liderar la resistència als tirans... o sigui... a vosaltres.-, va desvetllar Luzbel.

Nergal estava sorprès. Va continuar escoltant.

- La divisió entre els angèlics fa molt que dura. I tot prové del mateix. La Terra i la seva humanitat. Hi ha que volen intervenir directament perquè evolucionin ràpidament. Hi ha qui els vol deixar sols per veure que passa. I hi ha que volen destruir el planeta i als seus habitants perquè els consideren un perill per el seu estatus, encara que s’excusen dient que el perill es per a tota la galàxia.-, va acabar Luzbel.

- I tu? De part de qui estàs?-, va preguntar Nergal

- De la teva part Satanael. Crec fermament que hem d’intervenir per ajudar als humans en la seva evolució. I no estic sol, hi ha molts angèlics que em segueixen.-, va dir Luzbel.

- I Anu i els altres? -, va preguntar Nergal.

- Són dels que tenen por de que amb l’evolució dels humans faci perillar la seva posició de poder.-, va contestar.

- I els Pleiadans? Tinc la impressió de que apareixeran en qualsevol moment.-, va comentar Nergal.

- Els Pleiadans tenen el caràcter feble i són covards. Els vaig proposar unir-se a la causa, però estan de part dels angèlics que volen que La Terra i els humans evolucionin per lliure. Si fos per ells, encara saltarien d’arbre en arbre.-, va dir visiblement contrariat.

- Ja havíeu intervingut abans? Veritat?-, va deduir Nergal de les paraules de l’angèlic.

- Doncs si. Però fins ara només els angèlics.-, va respondre Luzbel. – Amb la intervenció de civilitzacions com els Orions o els Pleiadans, la lluita es trasllada a un altre nivell. Per això necessito en el meu bàndol al millor general de tots. Satanael. Estàs amb mi?-, va preguntar Luzbel.

Nergal va meditar un moment i va respondre. - Ajudarem als humans. Luzbel, estic amb tu.-

(Continua)

Fonamentalment humans (XXVII)

2007-07-27T11:22:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXVI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Nergal ja tenia preparada la nau per enlairar-se quan va arribar el primer oficial d’Oannes. Era força jove i havia ascendit molt ràpid. Tenia una visió dels problemes molt lúcida, i tàcticament era un geni. Havia però renunciat a tenir la seva pròpia nau per continuar al costat d’Oannes en aquesta missió. La confiança de Nergal en Oannes era total i estava convençut que l’oficial faria la seva feina.

- Senyor. Sóc el comandant Luzbel. El capità Oannes m’ha demanat que l’ajudi en tot el que necessiti.-, va dir l’oficial.

- Moltes gràcies, oficial. Prengui posició als comandaments de la nau i porti-la a La Terra. Jo l’indicaré on aterrarem.-, va ordenar Nergal.

Mentre obtenien els permisos per sortir de la nau, Luzbel va preguntar-li a Nergal: - Vostè és Satanael? El que ens va portar a la victòria en la gran guerra? El gran heroi que va salvar la galàxia del desastre, no?-

Nergal es va sorprendre. – Fa centenars d’anys que ningú m’anomenava d’aquesta manera. Vaig canviar el nom molt abans de que la guerra acabés.-, va mirar a Luzbel amb desconfiança.. - Qui t’ho ha dit que abans em deia així?-, va preguntar Nergal.

Luzbel va somriure. – Ho sabem tot de tu.-, va contestar.

Mentre parlaven, l’oficial continuava pilotant la nau, que ja havia posat rumb a La Terra.

- Qui ets?-, va preguntar Nergal, ara segur que aquell oficial no era qui deia.

Luzbel va posar el pilot automàtic i es va girar cap a Nergal. De sobte, al voltant del seu cos va començar a brillar un aura daurada, feble al principi però que anava guanyant intensitat fins el punt de gairebé encegar a Nergal.

- Ets un angèlic!-, va exclamar Nergal.

- Si, ho sóc. I estic aquí per ajudar-te. I també per que m’ajudis a mi.-, va dir Luzbel.

- Jo no sabia del tractat de la Terra. De fet Ea em va empènyer a civilitzar a aquells humans. Encara que si no ho hagués fet, igualment els hauria ajudat. La meva única intenció era el seu benestar i que em servissin de suport per que l’Imperi Orió recuperés la dignitat.-, es va justificar Nergal.

- Ho sabem. El que em preocupa son els plans d’Anu i els seus col·laboradors.-, va dir Luzbel.- És allà on vols aterrar, oi?-, va dir assenyalant una àrea propera a Eridu amagada entre muntanyes.

- Efectivament, és el millor lloc. Així no ens detectaran.-, va murmurar Nergal aclaparat encara per la presència de l’angèlic.

- Satanael. Vull dir..., Nergal. El que està passant al voltant d’aquest planeta és més gran del que et pots arribar a imaginar ara per ara. Com aperitiu et diré que la teva defenestració com a comandant suprem no va ser casualitat. Una part dels angèlics no volien que comandessis als Orions. Sabien que anaves a ser el proper Cap del Consell i no podien permetre-ho. No volien que sabessis res sobre aquest projecte.-, va explicar Luzbel.

-Com?-, Nergal va quedar atordit per aquella informació. Va entendre també que els angèlics, com els Orions, estaven dividits. Què passava amb La Terra perquè fos tant important?

- Ja hem aterrat.-, va dir Luzbel.- Abans d’anar a per Ereshkigal, t’explicaré perquè aquest planeta i els humans són tant importants. Escolta bé, després de saber el que et diré, hauràs d’escollir bàndol.-, va avisar Luzbel.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXVI)

2007-07-26T11:57:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Oannes havia arribat a la nau almirall sense cap novetat. Va obeir les ordres d’Anu i va posar a tota la flota en prealerta. Això implicava el desplegament de les naus al voltant de La Terra i l’enviament de patrulles explorant un perímetre de dues vegades la distància de La Terra a La Lluna. Una vegada va tenir tot en ordre, va començar a aplicar el pla que havia traçat amb Nergal.

El primer que va fer va ser convocar als capitans de la Flota un per un. Havia d’assegurar-se la fidelitat d’un nombre prou elevat abans de donar qualsevol altre pas. Després, els capitans ja s’assegurarien de les seves pròpies tripulacions.

En acabar el dia, Oannes comptava amb el seixanta per cent de la flota per donar suport a qualsevol moviment que Nergal ordenés. Al igual que ell, els capitans veterans no havien oblidat al seu anterior comandant suprem i com els havia guiat cap a la victòria en la última guerra.

Oannes s’havia guanyat un descans, però abans tenia una cosa a fer. Es va dirigir cap a l’hangar on hi havia la seva nau de transport. Els tècnics estaven ocupats posant a punt les naus de combat individuals i no van donar més importància. Va entrar a la nau. I es va dirigir a la zona d’esbarjo. Va obrir la porta i va entrar a la sala completament il·luminada.

- Ja està fet?-, va preguntar Nergal deixant el que estava fent i aixecant-se de la cadira.

- Si. La flota està en alerta. He preparat tot perquè el camí cap a La Terra estigui lliure de patrulles i de control llevat del rutinari. -, va contestar Oannes.

- I de quin recolzament disposem? -, va insistir Nergal.

- Ara per ara de les vint naus capitals de la flota disposem de dotze, el seixanta per cent de la flota, a més són els comandants i les tripulacions més experimentades.-, va contestar el capità de la nau almirall.

- Massa poc...-, va observar Nergal. – Encara que aparentment comptéssim amb aquesta superioritat de tres a dos la proporció és massa igualada. La probabilitat d’enfrontament és massa alta. Podríem provocar una carnisseria, i això no ho podem permetre.-, va dir Nergal preocupat.

Oannes va meditar una estona. – Podríem fer més aclaparadora la diferència si tinguéssim més naus i fossin fidels a nosaltres. El grup del capità Pasittu està patrullant a tres dies de distància a màxima potència. Està format per quatre naus amb comandants i tripulació fidel. Això faria que la proporció fos de dos a un. Crec que això faria que es rendissin. A més dels vuit comandants que no ens donen suport hi ha tres que dubten. Això ens donaria l’avantatge definitiu.-, va comentar Oannes.

- Em sembla una idea excel·lent. Series un bon Cap Suprem de la Flota. Llàstima que la teva amistat amb mi t’hagi impedit ascendir com mereixes... de moment.-, va dir Nergal.

- Vaig a despatxar les ordres. El grup de Pasittu serà cridat com a reforç, així ningú sospitarà res. Alguna cosa més?-, va preguntar Oannes.

- Si. Vaig a buscar a Ereshkigal. Aquesta nau té tot el necessari per a una extracció?-, va preguntar Nergal.

- Si, la infermeria està perfectament preparada.-, va respondre Oannes. – No vagis sòl. El meu primer oficial t’acompanyarà. És d’absoluta confiança.-, va proposar el capità.

- D’acord. Fes-lo venir. Ens anem de seguida. Tres dies per que arribin els reforços... Ens mantindrem en contacte.-, va concloure Nergal.

Oannes se’n va anar a buscar al seu primer oficial.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXV)

2007-07-25T17:18:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXIV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

A la ciutat es desenvolupava una activitat frenètica. La gent sortia a treballar els camps tal com feia poc que els hi havia ensenyat. Altres anaven a buscar animals per tancar-los en tancats i domesticar-los, altres anaven a recollir fruits i arrels amb carretons. Altres anaven aixecant la muralla de la ciutat. Els guàrdies de la porta controlaven les entrades i les sortides. Van mirar al front i van veure un grup que no s’esperaven.

Ereshkigal anava al davant. Darrere Anu, Enki i Enlil i, formats en 4 fileres, un oficial i vint soldats Orions perfectament equipats. Un dels guàrdies va anar corrents al palau per avisar del que venia.

- Senyor. –, va dir el guàrdia. – Venen més. Ereshkigal els guia. Venen més. -, deia el guàrdia.

- Venen més què?-, va preguntar el rei nerviós.

- Més Déus. Estan a les portes de la ciutat.-, va dir el guàrdia.

Alulim va fer cridar a la seva cort, als consellers i als xamans. Allò no s’ho esperaven.

Ereshkigal i els Orions van travessar l’entrada de la ciutat sense aturar-se. Els artesans que hi treballaven al carrer van aturar la seva feina. Els nens que estaven a l’escola i els professors van sortir a veure als Déus. Van arribar al palau i van pujar les escales. Els guàrdies de la porta no van fer res per aturar-los. Van arribar a la sala del tron. Allà estava Alulim discutint amb els seus sobre com comportar-se davant d’aquells nouvinguts.

- Alulim. Rei d’Eridu. I els que esteu en aquesta Sala. Postreu-vos davant dels vostres nous Déus.-, va dir la sacerdotessa.

Alulim estava confós. Ereshkigal no semblava ella. Havia canviat l’actitud i el to de veu. Va atrevir-se a preguntar: - Sacerdotessa, on és Nergal? I qui són aquests que vesteixen com ell?.-, va preguntar.

- Oblida’t de Nergal. Ja no és ningú. Ha estat desterrat a l’infern.-, va replicar Ea. – Aquests son els vostres Déus de debò: Anu, Senyor de tot, Enki, Senyor de la Terra i Enlil, Senyor de l’aire.-

Alulim estava confós. Però sabia reconèixer les poderoses armes que portaven els soldats Orions. Es va postrar davant d’ells i la seva cort va fer el mateix. – Que podem fer per vosaltres.-, va preguntar.

- Vull interrogar a tots els que hagin tingut contacte físic amb Nergal. Començant per a tu Rei d’Eridu. Dos guàrdies es quedaran a palau. Anem al temple.-, va ordenar Anu.

De camí cap el temple Anu va demanar a Ea que retirés la guàrdia que Ereshkigal havia creat i desplegues al voltant del temple i de la ciutat als soldats Orions. Van entrar al temple la sacerdotessa, el rei d’Eridu, Anu, Enki i Enlil.

Estava tot tal com ho havia deixat Ea al anar-se’n. Anu va prendre possessió del tron de Nergal. Enki i Enlil es van seure a la dreta i a l’esquerra. Alulim estava aterrat. No sabia que podrien fer-li aquells tres Déus que havien aparegut. I Ereshkigal, havia canviat tant, no era ella, segur.

Amb un moviment de mà d’Anu, Alulim va quedar immòbil però conscient. Una espècie de casc va encaixar-se en el seu cap. Amb un altre moviment d’Anu, alguna cosa va passar. El dolor era molt intens, alguna cosa semblava que anava a explotar en el seu cap. En uns segons va perdre el mòn de vista i es va desmaiar.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXIV)

2007-07-25T10:33:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal estava espantada. Podia veure, sentir, notar, de fet vivia moment a moment, però no tenia cap control sobre el seu cos. Es sentia presonera, no podia ni comunicar-se telepàticament amb Nergal com ho havia fet en un altre moment. Aurora, que resultava que es deia Ea, l’havia enganyat totalment. Estava desesperada. Va sentir la veu d’Ea que retronava en la seva consciència: - No et resisteixis, no hi ha res a fer. Estigues contenta de l’honor que et faig sent la meva closca.-. La sensació d’impotència era terrible. Però en la contrapartida era que sabria tot el que maquinava aquell monstre i, si aconseguia escapar, li podria explicar a Nergal. De moment sabia que havia contactat telepàticament amb Anu i que es trobarien al campament d’Oannes davant d’Eridu. També sabia que Nergal havia escapat i que el capità, malgrat la confidència que havia tingut amb Nergal, no estava de la seva part. Ereshkigal va intentar distreure el pensament. Allò era per parar boja.

Anu va arribar al campament d’Oannes al despuntar el matí. Va anar directament a parlar amb ell. – Capità. Li agradarà saber que he contactat amb Ea i es dirigeix cap aquí.-

- Excel·lent senyor. Sabia que havia fugit després de la discussió amb Nergal però no sabia cap a on havia anat.-, va replicar amb seguretat Oannes.

- Doni’m més informació sobre aquesta ciutat.-, va demanar el Cap del Consell.

- Els que l’habiten s’anomenen Sumeris La ciutat es diu Eridu. El seu rei és Alulim. Com pot observar des d’aquí, està encara en construcció, però ja té tots els serveis necessaris per ser considerada una ciutat civilitzada.-, va contestar Oannes.

- Ja... I tot gràcies a Nergal, no?-, va preguntar Anu.

- A Nergal i a Ereshkigal, una noia del poble que conté la força vital d’Ea. Ella és l’enllaç entre Nergal i el poble. És sacerdotessa i... l’esposa de Nergal.-, va continuar explicant Oannes.

- Va ser la humana la que volia ser l’esposa del traïdor, no jo.-, va dir Ea apareixent des de dalt.

- Benvinguda senyora.-, va dir Oannes.

- Aquest és el cos d’Ereshkigal? No t’escau gaire, massa jove per a tu Ea. Però a mi ja m’està bé.-, va comentar Anu. Es va tornar a dirigir al capità. – Així doncs, Ea és la clau per accedir amb bon peu a la ciutat. Hem d’esbrinar fins a quin punt estan contaminats. Si els hi ha implantat nanomàquines als humans, qualsevol informació que tinguem ara ja és obsoleta.-, va argumentar Anu.

En aquell moment van arribar Enki i Enlil. Van mirar cap a Ereshkigal estranyats.

- Sóc Ea. I Enlil, si estàs pensant en burlar-te del meu aspecte, pensa en que si ho fas, la meva ira caurà a sobre teu.-, va dir Ea.

Enlil es va controlar. Ja havia vist a Ea enfadada i no tenia ganes de tornar-ho a veure.

- Oannes. Tu i el teu primer oficial ja no sou necessaris aquí. Deixa als soldats, torna a la nau i espera instruccions. Posa a la flota en pre-alerta.-, va ordenar Anu,

- Esperem visita, senyor?-, va preguntar Oannes.

- Només per si de cas.-, va comentar Anu.

Oannes va obeir l’ordre. Van contactar amb la nau almirall i van anar al punt de recollida a esperar el transport.

Anu es va dirigir llavors als altres:- Anem cap a la ciutat Ea, al meu costat. Anem a presentar als Sumeris els seus nous Déus.-

(Continua)

Fonamentalment humans (XXIII)

2007-07-24T16:46:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Aquesta era la pregunta. Quin era el pla? Si hagués vingut només la nau que havia de venir a buscar-los el pla era fer-se amb la nau i ja està. Ara què? Mitja flota orbitant el planeta, Anu, Enlil i Enki buscant-lo, Ereshkigal presonera d’Ea, els Angèlics podien aparèixer en qualsevol moment i, el seu instint li deia que els Pleiadans segur que acabarien apareixent. A més estava el Tractat de la Terra que havia estat trencat i, a sobre ell era el responsable. Quin era el millor pla per una situació així?

- Abans de plantejar-nos qualsevol acció hem de ser conscients de la força que tenim.-, va dir finalment Nergal. – Cal saber amb qui podem comptar i amb qui no a la flota. Hauràs de tornar i dir que m’has trobat però que he fugit. Han de creure que els ets fidel. Encara que serà difícil segons el que ha vist Ea.-, va observar Nergal.

- No us preocupeu. El fet de que torni serà suficient per demostrar que sóc fidel al Consell. A més, tinc cert prestigi per ser el capità de la nau almirall de la flota. Em posaran vigilància però podré fer el que calgui.-, va respondre Oannes.

- Molt bé. Confio en tu. Ara escolta atentament el que hauràs de fer.-. Nergal li va explicar amb detall els passos que havia de seguir, van intercanviar noms d’oficials i soldats que podien ser fidels i es van acomiadar.

- No t’oblidis que Ereshkigal és molt important. No vull perdre-la.-, va dir Nergal.

- Faré tal com m’ha dit i esperaré al moment oportú. Però... és humana. Perquè ella és tant important?.-, va preguntar Oannes.

- Per que me l’estimo, això és raó suficient. No vull que li passi res de dolent per culpa meva. Ja va estar a les portes de la mort un vegada per culpa de la meva presència, la van estar a punt de matar per culpa de la meva absència, i ara... No puc permetre que sigui la joguina d’Ea i Anu.-, va dir furiós Nergal.

- Senyor, es farà com has ordenat. Torno al campament. Marxeu de seguida que podeu.-, va recomanar el capità.

Oannes va sortir del temple i es va esmunyir ocult per la ciutat fins a sortir. Quan va arribar al campament va cridar al seu oficial: - He trobat a Nergal. Poseu-me amb contacte amb el Cap del Consell.-

En un minut la figura d’Anu va aparèixer davant de Oannes. – Quines notícies té capità?.-, va preguntar el conseller.

- He trobat a Nergal, a Ea i... una ciutat... amb un edifici central... construït amb tecnologia Orió.-, va informar Oannes.

- Vaja! Són en aquesta ciutat en Nergal i Ea?-, va preguntar Anu.

- No senyor, han discutit i han fugit. Però això no és tot.-, va respondre el capità.

- Què més hi ha.-, va preguntar el Cap del Consell.

- La ciutat té un rei al que Nergal li ha implantat nanomàquines per donar-li coneixement. També ho ha fet amb altres humans per ensenyar-los a ser civilitzats. A més, pensen que Nergal és un Déu.-, va comentar Oannes.

Se li va escapar el riure en sentir-ho, però es va sobreposar: - Molt bé. Ja veurem que fem quan arribem. Tenim les coordenades. Avisaré a l’altre patrulla i vindrem tots cap aquesta ciutat que dieu. No es mogui del lloc.-, Anu va tallar la comunicació.

Oannes va sospirar. La primera fase del pla de Nergal estava en marxa.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXII)

2007-07-24T10:55:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XXI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

- Ea? Ets Ea, la consort d’Anu? On està Aurora? Ereshkigal, ho sabies?-, Nergal estava confús.

Anu havia estat el que havia sortit guanyant amb la defenestració de Nergal. Nergal no es refiava ni un pel d’ell i tampoc d’Ea. La companya d’Anu era molt ambiciosa. I era ella qui estava darrere de l’actual Cap del Consell dels Orions. Anu per ell mateix hagués estat incapaç d’arribar a obtenir aquesta distinció encara que haguessin passat cent mil anys més.

Oannes va intervenir: - No sabies que la teva acompanyant era Ea?-, va preguntar.

- No, em van dir que era Aurora. Com estava integrada a la nau no vaig poder reconèixer-la.-, va contestar Nergal mirant cap a Ereshkigal amb una penetrant mirada d’odi.

- No odiïs a Ereshkigal. Ella estava convençuda que jo era Aurora.-, va dir Ea. – Pobreta, t’estima de debò. Que innocent. I es pensava que jo l’aconsellaria, la deixaria fer i que em podria controlar. Que estúpida. Jo controlo el seu cos ara., va afegir Ea.

Nergal es dirigí cap a Ea enrabiat. Oannes el va seguir per intentar aturar-lo.

- Què em vols fer mal? Si em fas mal li faràs a Ereshkigal, no a mi.-, Ea li va llençar una mirada reptant a Nergal. Es va dirigir cap a la sortida. – Me’n vaig a trobar a Anu, estarà content de veure’m. I em sembla que aquest cos li agradarà.-, va desaparèixer a través del mur.

Nergal va intentar córrer amb l’ànim de seguir-la. Oannes el va aturar.

- Si la segueixes cauràs en les mans d’Anu, Enki i Enlil. I no podràs fer res per salvar a la noia de la possessió d’Ea. Ja hi haurà temps de lluitar amic meu.-, va dir Oannes a Nergal.

Nergal va comprendre que el veterà capità tenia raó. Es va deixar caure i va seure a les escales que portaven al tron.

- Què ha passat? Havia de ser una missió de rutina. Prendre mesures d’un ridícul planeta lluny de les rutes habituals, sense cap interès ni productiu ni estratègic. Què pinten els angèlics en tot això? Què fa aquí la plana major del Consell dels Orions? Com podré ara recuperar a Ereshkigal?.- Nergal es va portar les mans al cap.

- Senyor. No esteu sol.-, va dir-li Oannes. – Compteu amb el suport de gran part de la flota. No oblidem que ens vareu guiar amb saviesa en moments molt difícils i que ens vareu salvar la vida en més d’una ocasió. No esteu sol.-, va dir el capità.

- I la Terra? Què passa amb aquest planeta que és tant important.-, va preguntar Nergal.

- El planeta Terra és un experiment dels angèlics. I està sota la seva tutela. Cap civilització té dret a intervenir en la evolució del planeta i dels éssers que l’habiten. Això és el Tractat de la Terra.-, va contestar Oannes.

- Llavors? Què fa aquí la flota Orió i la plana major del Consell?-, va preguntar Nergal. – Perquè Aurora, vull dir, Ea no em va avisar i em va animar a intervenir?. Potser es que...-

- La teva intuïció et serveix bé. Hi ha alguna cosa en la Terra que interessa a Anu, i que l’interessa moltíssim, si no, no s’hagués arriscat portant tota la flota. Si els angèlics demanen responsabilitats, entregarà el teu cap. Però ell ja haurà tingut temps per fer el que pretén.-, va apuntar Oannes.

Nergal es va quedar pensant una estona. Es va aixecar amb un gest resolutiu.

- Oannes. Hem d’aturar a Anu i als seus abans que portin a la civilització dels Orions al desastre. M’ajudaràs. Estaràs sota el meu comandament com vas estar en el passat?-, va preguntar Nergal.

- Es clar que si senyor. Quin és el pla?.-, va contestar el capità.

(Continua)

Fonamentalment humans (XXI)

2007-07-23T17:18:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

De camí cap a Eridu, Oannes meditava sobre les conseqüències de desobeir al Cap del Consell dels Orions. Però ho havia de fer. No només havia estat subordinat de Nergal, si no que havia estat el seu Mentor, li havia ensenyat tot el que sabia i, gràcies a ell, era el capità de la nau almirall de la flota dels Orions. Li devia lleialtat, però no la que es deu a una organització, la que es deu als amics. A més estaven els angèlics pel mig... Segur que estaven observant i apareixerien quan menys ho esperessin. Un Orió havia trencat el Tractat de la Terra i no era una cosa petita. Segur que estaven allà.

Amb aquests pensaments va arribar a la muralla d’Eridu. Usant les propietats del seu bio-vestit es va camuflar. Ara no el podien veure. Va saltar el mur i es va dirigir cap a la construcció central, poc a poc, sense presses, si corria, el seu camuflatge s’esvairia, havia de donar temps al bio-vestit a adaptar-se a l’entorn. Els carrers estaven ben il·luminats per torxes i la gent semblava satisfeta i contenta. Allò era una ciutat. No haurien d’haver ciutats a la Terra... encara.

Va arribar a prop de l’edifici. Va observar als guàrdies que el custodiaven. Avançà sigil·losament i va arribar al lloc on es suposava que hi havia la porta. Va precipitar-se contra la paret.

Es va trobar amb una sala decorada de forma basta, amb torxes. Al fons de la sala hi havia un tron i dues cadires a dreta i esquerra. En el tron estava Nergal, a la dreta, asseguda, una joveneta a la que no coneixia.

- Benvingut Oannes.-, va dir Nergal aixecant-se del tron. – Fa una estona que t’esperem, acostat.-, va demanar Nergal baixant els esglaons fins al peu del tron.

Oannes es va acostar amb pas decidit. Quan es va trobar davant de Nergal aquest el va abraçar. Ell li va tornar l’abraçada tímidament.

- No sabia que t’enviarien a tu per a rescatar-me. Havien d’enviar a un transport no a la nau almirall de la flota Orió.-, va dir Nergal. – O t’han degradat a tu també?.-, va afegir.

- Senyor. Continuo sent el capità de la nau almirall. I no he vingut sol.-, va contestar Oannes.

- Ja ho se. T’acompanyen onze homes. Tinc un perímetre de seguretat automatitzat al voltant de la ciutat, no se m’escapa res del que s’acosta.-, va contestar Nergal.

- No em refereixo a això, mestre.-, va dir el capità.

- Què vols dir?-, va preguntar Nergal.

- Abans de contestar digueu-me. Perquè heu violat el Tractat de La Terra intervenint en el desenvolupament dels humans? No sabeu que ens poseu a tots els Orions en perill, a la mercè de la ira dels angèlics?-, va dir visiblement enfadat Oannes.

Nergal es va estranyar. No havia sentit parlar d’aquest tractat. – No se de que em parles Oannes. No se res de cap tractat.-. va respondre Nergal.

- Si no ho sabeu vos, Ea, que us acompanyava a la nau ho sabia. On està?-, va preguntar el capità.

Ereshkigal es va aixecar de la cadira i va replicar. – Estic aquí Oannes.-

Nergal va mirar-la amb la confusió expressant-se en els seus ulls.

(Continua)

Fonamentalment humans (XX)

2007-07-23T12:13:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XIX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Les mesures dels aparells no mentien. I per això no deixaven cap lloc per dubtar-hi. Algú havia usat tecnologia Orió per matar a aquells humans. Oannes va dubtar. No podia ser, coneixia molt bé a Nergal. Havia lluitat a les seves ordres durant la guerra. Sabia que si havia matat a aquells humans havia estat per una raó poderosa.

El soldat que l’havia informat el va interrompre dels seus pensaments.

- Senyor. Hauríem d’avisar al Cap del Consell.-, va dir el soldat.

- Per quina raó ho hauríem de fer, soldat? -, va contestar el capità.

- Doncs...-, el soldat va dubtar. – Hem trobat evidències de que un Orió ha estat aquí, i el Conseller en Cap va dir...-, el capità el va interrompre.

- El Conseller en Cap Anu va ordenar que si trobàvem a Nergal li comuniquéssim immediatament.-, va acabar la frase Oannes. – Jo no veig a Nergal per enlloc.-, va dir mirant al seu voltant.- Primer el trobarem i després ja veurem que fem.-, va sentenciar donant-li l’aparell de mesures al soldat.

Oannes va cridar al seu primer oficial.

- Preneu totes les dades possibles sobre els humans d’aquest assentament. Quan acabeu, ens posarem en marxa, hem de seguir el rastre que han deixat en la seva migració. Estic casi segur que ens portaran on està Nergal.-, va dir el capità.

- I després? Quan el trobem?- va preguntar l’oficial.

- Llavors espero que estigui bé i amb el cap ben moblat. Espero trobar-lo jo primer. No me’n refio dels consellers ni de les seves intencions. Ni ells s’acaben de refiar de mi. En aquest planeta ens hi juguem més del que ens podem arribar a imaginar... Ves amb compte amb el soldat Babum, crec que és un espia de Anu.-, va comentar-li Oannes.

- Puc respondre de set dels nostres soldats, dels altres dos... Els van assignar al sortir la expedició. Un d’ells és Babum. Aniré amb compte, senyor.-, va respondre l’oficial.

Una hora després es van posar en marxa seguint el rastre que havien deixat els sumeris.

Amb la velocitat que els hi donava els bio-vestits, van poder recórrer el que els sumeris havien tardat quinze dies en poc més d’una jornada. Era ja el capvespre quan van albirar reflexa roig intens, com el Sol ponent, del temple d’Eridu.

- Sembla que els hem trobat.-, va dir l’oficial al capità.

- Doncs si. I a Nergal també. L’arquitectura de la construcció central és Orió. Ho deu haver construït amb les nanomàquines del seu bio-vestit. Sembla que no ha perdut el temps. Amb les seves accions el Tractat de La Terra ha estat violat. I per un Orió.-, es va lamentar Oannes.

- Què és el Tractat de la Terra?-, va preguntar l’oficial.

- No tenim temps per entrar en detalls. Abans t’he dit que ens hi jugàvem molt en aquest planeta. Doncs trancant aquest tractat el nostre futur està en joc. Els angèlics no ens ho perdonaran. -, va dir el capità.

L’oficial va empal·lidir i va tragar saliva. Sabia que provocar als angèlics era molt perillós.

- Acampeu aquí. Posa de guàrdia només a soldats de confiança i que ningú es mogui d’aquí ni es comuniqui amb el conseller. Vaig a preguntar a Nergal perquè ha aterrat aquí i ens ha portat a tots al llindar del desastre.-, va ordenar el capità.

Un cop l’oficial es va retirar a complir les ordres, Oannes es va posar en camí cap a Eridu.

(Continua)

Fonamentalment humans (XIX)

2007-07-23T11:31:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XVIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Estaven a mig àpat quan la porta del menjador es va obrir i el capità de la nau Orió els va interrompre: - Conseller en cap. Hem trobat traces del que podria ser la nau que busquem uns trenta graus al nord de l’equador del planeta, en la desembocadura d’un riu que més al nord es bifurca en dos.”, va informar l’oficial.

Anu es va aixecar de la cadira. – Excel·lent!. Els han trobat?-, va preguntar.

De l’aire va aparèixer una imatge de la zona. - En el que suposem que és el lloc de l’impacte, la zona on hem trobat les restes, no hi cap rastre. Cap cadàver, senyor.-, va contestar el capità.

- Doncs haurem de baixar, no?-, va dir el Conseller en Cap. – No podem permetre que el nostre ex comandant en cap i camarada estigui perdut per allà baix. I així comprovarem la evolució del planeta i dels humans de primera mà.-, va proposar.

Enlil es va sumar al grup de recerca. – Jo dirigiré un dels grups. Tinc ganes de trobar a Nergal per donar-li records de part de la meva cama.-, va dir Enlil tocant-se la extremitat dreta. – No m’oblido que anava d’observador a la nau insígnia dels Pleiadans quan la va atacar. I no m’acostumo als implants biònics.-, la seva expressió no era precisament amistosa.

- Jo t’acompanyaré.-, va dir Enki. – Només per assegurar-me que la teva cama no actuï independentment del teu cervell.-, va comentar irònicament.

- Perfecte. Capità anem a dividir-nos en tres grups. A partir del punt d’impacte, els consellers Enki i Enlil aniran cap el oest, jo aniré cap el est, cap a les muntanyes, i vostè, capità anirà cap el nord.-, va ordenar Anu. – Sortim quan tots els equips estiguin a punt.-

Van sortir del menjador i van anar a preparar-se per a l’expedició.

Al cap de dues hores estaven tots els equips de recerca preparats.

Anu els va parlar. – Segons el tractat pel desenvolupament de La Terra, tenim prohibit intervenir en el seu desenvolupament. Tenim prohibit contactar amb els humans de manera que poguéssim influir en el seu desenvolupament natural. No usarem vehicles per desplaçar-nos. Els nostres bio-vestits ja ens oferiran tot el que necessitem. Si un grup troba a Nergal que no intenti fer contacte. Transmeteu-me la vostra posició fins que jo arribi. No oblideu a qui estem buscant. Alguna pregunta? No?, doncs a les naus de transport, en trobarem a baix.-, va concloure Anu.

Les naus de transport van deixar als tres equips de recerca a la platja on havien aterrat cinquanta dies abans Nergal i Aurora. Cada un dels equips estava format per un líder i onze soldats Orions. Quan les naus de transport es van enlairar, cada equip va seguir el seu camí.

El capità Oannes comandava el grup que es dirigia cap el nord. No van tardar gaire en arribar a l’assentament on Nergal s’havia trobat amb els sumeris. L’equip va estar investigant la zona una bona estona. Un dels soldats va anar a trobar Oannes.

- Senyor. Hem trobat una fossa amb cossos d’humans morts violentament fa no més de cinquanta dies.-, va dir el soldat.

- Alguna cosa més?-, va preguntar el capità.

El soldat va respondre: - Senyor... els va matar un Orió.-

(Continua)

Fonamentalment humans (XVIII)

2007-07-20T10:55:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XVII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

La porta de la sala es va obrir, es va il·luminar i varen entrar tres Orions. Es van acomodar al voltant de la taula i van començar a parlar.

- Creus que Ea haurà fet la feina que se li va encomanar.-, va preguntar Enki.

- Es clar que si. Ea és sàvia i sap el que li convé.-, va contestar Anu.

- El que no s’espera Nergal és aquest comitè de recollida.-, va dir rient-se Enlil. – S’espera un nau i li portem mitja flota.-, va continuar.

- Prou. No ens hem d’oblidar perquè estem aquí. El projecte Terra ha d’acabar, la nostra supervivència com a civilització depèn d’això. I és Nergal qui ho ha de fer, nosaltres ens hem de mantenir amb les mans netes.-, va dir Anu.

- Haurem d’anar amb molt de compte, els Angèlics ens vigilen, no sabem mai quan apareixeran i si ens descobreixen, ho passarem malament.-, va observar Enki.

- No us preocupeu pels angèlics. Tenim aliats poderosos entre ells que donen suport a la nostra causa. A més, la Terra ens pertany, la nostra llavor està sembrada allà i ens pertoca administrar-ho a nosaltres. Preocupem-nos de fer la nostra feina i tot sortirà com ens mereixem. I llavors, els Orions podrem avançar un pas més en la nostra evolució com espècie, i passarem a dominar la galàxia.-, va dir Anu.

- Sempre que els Pleiadans no s’hi fiquin pel mig.-, va dir Enlil sorneguerament.

- Enlil, algun dia, aquesta manera de dir les coses et portarà problemes. No estem en una festa i no esperem ni desitgem els teus acudits.-, va contestar-li Enki.

- Però té raó.-, va sentenciar Anu. – Els Pleiadans volen administrar aquest planeta argumentant que nosaltres ens deixarem emportar per sentimentalismes al tractar amb els humans. Alguns Angèlics donen suport a aquest raonament. Per això anirem amb compte i avisarem als Pleiadans quan sigui el moment.-, va afegir.

Un oficial de la flota Orió va entrar a la sala.

- Què vol, capità?-, va preguntar Anu.

- Informo als venerables consellers que la flota es troba en òrbita al voltant de La Terra. No hi ha rastre de la nau d’exploració en la òrbita del planeta-, va dir l’oficial amb reverència.

- Molt bé.-, digué Anu.- Busquin restes de la nau d’exploració. Farà uns cinquanta dies que va caure sobre el planeta.-, Enlil va riure per sota el nas. Anu el va mirar amb reprovació i va continuar parlant.- Vull saber on va caure la nau i on està la tripulació. Informin-me quan trobin alguna cosa.-, va ordenar Anu.

- Així es farà Conseller en Cap.-, va dir l’oficial. Es va retirar per a complir les ordres.

- Ara a esperar notícies.-, va dir Anu acomodant-se a la cadira.

- Algú te gana?-, va dir Enlil. - Jo en tinc. Anem a menjar alguna cosa?-, va proposar.

Tothom va estar d’acord. Van sortir de la sala de reunions i es van dirigir al menjador a esperar notícies de la nau de Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XVII)

2007-07-19T11:04:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XVI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal, seguint les instruccions de Nergal va escollir quaranta nou homes de confiança, enlloc dels cinquanta que havia dit l’Orió. Havia decidit que ella en persona dirigiria la guàrdia . Entre ells va escollir al que li va semblar més capacitat per ser la seva mà dreta, i tres més per comandar cadascun dels esquadrons de 15 homes que compondrien cadascuna de les tres guàrdies que envoltarien el temple dia i nit.

Els va armar amb porres i fones i van començar a fer guàrdia. Dedicaven vuit hores a envoltar el temple, quatre hores a instrucció militar, que impartia el mateix Nergal i quatre hores més a patrullar pels carrers en grups de quatre guàrdies.

A Alulim no li feia gaire gràcia aquesta guàrdia entrenada pel mateix Nergal. Però era un preu petit pel que tenia ara. Havia passat de ser un cap tribal a dominar una ciutat que, ràpidament prenia forma. Reconeixia que la organització del treball que havia imposat Nergal era molt eficient i alhora poc pesada per a tothom. Havia situat a cada individu del poble just al lloc on era necessari segons les seves habilitats, les seves aptituds i, el que era més important, la seva actitud.

S’havia creat tota una indústria desconeguda fins llavors. El fang sec s’havia usat abans com a recipient, però embrutava i s’acabava desfent si li posaves aigua o qualsevol líquid. Usant el foc, va ensenyar a coure’l fent possible que durés molt més i ja no embrutés. Usant la mateixa tècnica de cocció, estaven fabricant pedres per construir ràpidament les cases de la ciutat.

Per transportar coses, va mostrar com construir una plataforma, on a sota, unides per un eix, a banda i banda hi havia una estructura circular de fusta. I els cavalls o les vaques, que també havia mostrat com domesticar-los, es lligaven davant i, amb la seva força, movien l’estructura i, amb ella, qualsevol cosa que hi hagués a sobre de la plataforma. S’havia acabat portar pes lenta i penosament. Allò va alleugerir molt la feina d’anar i venir.

També es van construir pous a la ciutat perquè no fos necessari anar al riu a buscar aigua.

Però el més impactant de tot va ser quan Nergal els va ensenyar a recollir les llavors del que recollien i a plantar-les a terra. Va prometre que en pocs mesos, aquell camp estaria ple de blat, que podrien recollir i emmagatzemar-lo per menjar-lo quan es necessités. En un any ja no caldria sortir a recollir-lo lluny.

Nergal mirava tot el que havia ajudat a construir des del cim del temple. La ciutat bullia d’activitat, les tribus del voltant ja s’havien acostat per comerciar. Tot anava com havia planejat. Ereshkigal se li va acostar:

- Pots estar orgullós. Has creat una civilització.-, va dir la sacerdotessa.

- És un començament. Ara ve la part més difícil, mantenir-se i expandir-se.-, va comentar Nergal. - ... I demà és el dia.-, va murmurar.

- Com?-, va preguntar Ereshkigal.

- Demà ve la nau Orió a buscar-nos.-, va contestar lacònicament.

(Continua)

Fonamentalment humans (XVI)

2007-07-17T17:05:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Alulim es va calmar i va parar atenció al que li havia d’explicar Nergal.

- Se que ets un home ambiciós. Se que el poder t’atrau. Encara no saps el que significa ser rei ni les implicacions i diferències que té aquest sistema de govern respecte al que exercies fins ara.-, va dir Nergal.

Li va explicar que la monarquia no és res més que una de la teocràcia maquillada, que el seu dret a ser rei provenia dels Déus, i en el seu cas concret, provenia d’ell mateix. Li va explicar com havia d’organitzar la societat i quin era el paper que a partir de llavors havien de jugar els consellers. Va explicar que els xamans s’haurien de reconvertir en sacerdots. Va explicar-li com formar un exercit. Alulim provava d’entendre, però Nergal es va adonar que amb paraules no hi havia prou.

Es va aixecar i es va posar darrere d’Alulim. Amb la punta del dit li va tocar la jugular. Alulim va notar una punxada, però no es va queixar. De sobte, el rei d’Eridu va començar a entendre el que Nergal li havia estat explicant durant aquella llarga estona. L’Orió li havia passat unes nanomàquines especialitzades en aprenentatge que, en pocs segons, havien reconfigurat la seva xarxa neuronal perquè pogués assimilar el coneixement concret que necessitaria per governar Eridu i als sumeris. Nergal pensava que amb això i la seva ambició hi hauria suficient per posar-lo a treballar de la manera que ell volia.

- Poderós Nergal. He estat tocat per la teva mà i ara em sento com el més savi dels homes. No oblidaré mai a qui serveixo. Podeu confiar que em posaré a fer la feina que em pertoca immediatament.-, va dir el rei.

- Això em satisfà.-, contestà Nergal. – Recorda que el teu poder està per sota meu i de la meva sacerdotessa. Amb això clar et pots retirar.-, Alulim va baixar les escales. Es va dirigir amb decisió cap a la paret per on havia entrat i es colpeja violentament contra la pedra. Del cop caigué de cul a terra.

Ereshkigal es va acostar. – Majestat, ningú pot entrar o sortir del temple a no ser que l’acompanyi jo o el Déu Nergal. Aixequeu-vos i anem. Sortiu vos primer.-, li va indicar la sacerdotessa.

Alulim no estava gaire convençut després del cop, però va avançar. La llum del Sol el va encegar momentàniament. El poble estava a fora esperant. I aclamava al seu nom. Va mirar cap a l’esquerra i va veure com s’alçava un palau al costat del temple d’on havia sortit. Va baixar les escales i els consellers i els xamans se li van acostar. Li van dir que mentre estava a dins del temple, del terra havia començat a sorgir un palau. Li van dir que era una cosa que no havien vist mai. Alulim va demanar als consellers i als xamans que el seguissin al palau, hi havia moltes coses a fer i Nergal no semblava ser gaire pacient. Si una cosa havia aprés és que no era convenient temptar a un Déu, i menys si era tant poderós com Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XV)

2007-07-17T10:27:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XIV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

El matí va arribar i Ereshkigal va sortir del temple. El poble estava expectant. Va anunciar quin era el mandat de Nergal.

- Escolteu poble de Sumer. Nergal el vostre Déu m’ha parlat aquesta nit. Heu de construir una ciutat. Una ciutat com mai ha existit cap en aquestes Terres. Eridu serà la llum que tots els pobles seguiran. Però una gran ciutat, un gran poble, necessita un líder fort. Alulim! Vine davant meu i ajup el cap, perquè Nergal t’ha escollit.-, va dir la sacerdotessa.

Alulim no s’ho esperava, però era el cap i tothom se l’havia quedat mirant. Va pujar titubejant per les escales cap on estava Ereshkigal i va vinclar l’esquena.

La sacerdotessa portava a les mans una corona daurada bellament decorada: - Alulim, en nom de Nergal et proclamo Rei d’Eridu. Això et dona poder sobre la ciutat, el seu territori i llur administració. Per sobre teu només està Nergal i el seus sacerdots.-, li va posar la corona al cap.- Aixeca’t Alulim Rei d’Eridu. Rei dels Sumeris.- Ereshkigal el va presentar al poble. – Mostreu respecte pel vostre rei.-, va demanar la sacerdotessa. El poble va obeir i es va vinclar davant d’Alulim, escollit per Nergal per governar-los.

- Ara entrem al temple, Nergal vol parlar amb tu.-, va dir-li Ereshkigal.

Un calfred va recórrer l’espinada d’Alulim. – Però, no hi ha porta, com entrarem? -, va preguntar el nou rei.

- Fàcil.-, Ereshkigal el va posar al davant i el va empènyer fins travessar la paret.

El que va veure el va deixar sense alè.

Nergal havia canviat el vestíbul. La còmode estança s’havia transformat en un auster saló de pedra, il·luminat per torxes amb un imponent tron elevat a l’extrem de la cambra. En el tron estava assegut Nergal esperant a les visites.

- Alulim, acostat, el que t’ha de dir és només per el teu enteniment.-, li va dir la sacerdotessa.

Alulim es va acostar. Tenia por. No les tenia totes. No tenia clar si havia aconseguit enganyar Nergal i fer-li creure que no tenia res a veure amb l’intent d’assassinat d’Ereshkigal. Pensant això va arribar al peu dels esglaons que conduïen al tron de Nergal.

Amb un moviment de la mà esquerra va fer aparèixer una banqueta de pedra al costat del tron.

– Alulim! Vine i seu al meu costat. Hem de parlar.-, va ordenar Nergal.

Alulim va obeir. La banqueta era prou incòmode, i la situació també. Va esperar que Nergal es dirigís a ell una altre vegada.

- Vas ser tu qui va ordenar matar a Ereshkigal, veritat?.- Va dir Nergal mirant-lo directament als ulls.

Alulim va empal·lidir i va baixar el cap. Estava suant. Allò era molt cruel, l’havia elevat a la més alta posició entre el poble i ara el mataria, segur. Va caure als peus de Nergal i va començar a plorar. – Perdoneu senyor, l’enveja es va apoderar de mi, no ho faré més, el remordiment no em deixa dormir.-, va dir Alulim.

- Però no t’impedeix menjar. Ni acceptar la corona.-, li va retreure Nergal. – No m’interessa llevar la teva patètica vida. M’interessa el que pots fer per estant viu. Seu i escolta amb atenció.-, va dir Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XIV)

2007-07-16T16:54:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

La festa va ser intensa però no gaire llarga. Poc més d’una hora després de mitjanit ja havia acabat. El poble estava content però era conscient que l’endemà tocaria treballar.

Ereshkigal es va dirigir llavors cap el túmul en el que havia edificat el temple Nergal. Havia canviat força des de que el va visitar, semblava que les nanomàquines treballaven despresa. Realment era una construcció impressionant, tant per la seva alçada com per la forma piramidal en terrasses, com, sobretot pel recobriment cristal·lí que feia que canviés de color i reflectís l’entorn, variant l’aspecte contínuament.

No es veia cap porta, però ella sabia que estava allà. Es va dirigir cap a la paret des de fora i, en un instant, estava dins. Nergal l’esperava assegut còmodament en una butaca.

- Benvinguda Ereshkigal. Com ha anat el viatge.-, va preguntar Nergal convidant-la a seure.

- Molt millor del que hauria pogut imaginar. Tens al poble als teus peus, però no podem dir el mateix dels seus líders. Alulim, gran part del Consell i els xamans no semblen gaire satisfets amb la nova situació. Caldria fer alguna cosa al respecte.-, va respondre la sacerdotessa.

- De la part religiosa i de com l’organitzes t’encarregaràs tu. Demana-li consell a Aurora. Demà també hauríem d’organitzar els grups de treball per ajudar a construir la ciutat. Hauríem d’organitzar l’escola pels nens i els grans, organitzar grups per anar a recollir menjar, i necessito un grup de cent homes escollits per entrenar-los com a nucli d’una guàrdia del temple, que serà la teva guàrdia i la de la ciutat. Per si no ho saps, tenim veïns, i no crec que els sumeris siguin benvinguts. Alulim estarà disposat a assumir aquestes responsabilitats?.-, va comentar Nergal.

- Alulim és molt ambiciós. Crec que podria estar al darrere de l’intent d’assassinat cap a mi de l’altre dia. Serà fiable mentre anem en la mateixa direcció, a la que divergim serà complicat treballar amb ell.-, va respondre Ereshkigal.

- Bé.-, Nergal va meditar una estona. – Li donarem a Alulim una joguina perquè estigui entretingut. Posaré a treballar a les nanomàquines ara mateix. Construiré un palau per a ell, els seu Consell i els Xamans. El coronaràs Rei d’Eridu en el meu nom i que ordeni ell les tasques de construcció i manteniment. Paral·lelament recluta els homes de la guàrdia del temple entre la gent del poble que t’és fidel. I prepara també la escola. Per a nens i adults. Ensenyaré personalment als adults sumeris com bastir una civilització que serà l’enveja del planeta.-

- Què els hi ensenyaràs?-, va preguntar Ereshkigal amb curiositat.

- Els hi ensenyaré a aprofitar els metalls d’aquesta terra, coure i estany per a fabricar eines millors. Els hi ensenyaré com fer que un tros de terra doni fruit. A portar aigua d’on n'hi ha cap on fa falta, a construir amb pedres, fang i morter. A domesticar animals per criar-los i poder menjar d’ells. S’acabarà el collir i caçar. Els ensenyaré a dominar l’entorn i a estendre el domini per sobre dels altres pobles.-, va respondre Nergal. – Queden menys de trenta cinc dies perquè arribi la nau d’Orió a buscar-nos. Espero que tot estigui enllestit llavors.-

Ereshkigal es va acostar. – T’he trobat a faltar aquests cinc dies. Deixa que em quedi amb tu.-, va demanar mentre l’abraçava.

- Es clar. Descansem, demà ens espera un dia dur.-, va respondre Nergal.

(Continua)

Fonamentalment humans (XIII)

2007-07-16T11:17:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’episodi de la mort del conseller Sudra a mans del cap Alulim, havia estat mal rebut pel poble. Sudra era molt apreciat, en general i, en particular, era membre d’un dels clans més nombrosos dels que formaven els tres mil Sumeris que viatjaven en aquell moment cap a Eridu.

Ereshkigal no era aliena a aquests rumors. En pocs dies s’havia encarregat ja de bastir una xarxa d’informadors que l’avisaven de qualsevol rumor, qualsevol moviment dins del poble. Era conscient que Alulim era molt astut, i sospitava que alguna cosa havia tingut a veure en l’atac que havia patit dies enrere. Però no tenia cap prova, i l’únic que ho podria haver dit havia mort en mans del propi Alulim. Però no tenia pressa. Amb el bio-vestit es sentia segura, i, estava convençuda que, si la conspiració no havia mort amb Sudra, fos qui fos, tard o d’hora cometria algun error.

El que era indubtable es que el poble, sobretot el més desfavorit, estava amb ella i amb en Nergal.

Espontàniament havien construït una estàtua de fang de Nergal ja el primer dia. I ella dirigien les pregàries enlloc de als esperits del riu, com havien fet sempre. Davant de qualsevol problema de salut detectat, el primer que es feia era cridar a la sacerdotessa, la ferida de la qual havia estat curada per Nergal. Ereshkigal, llavors, usava el bio-vestit per guarir febres, ferides, qualsevol cosa, això feia augmentar la devoció del poble cap a ella i cap a Nergal. Definitivament, els xamans s’havien quedat sense feina i circumscrivien la seva tasca a Alulim i el seu entorn.

Així anaven passant els dies, s’allunyaven del riu cap el que havia de ser la seva nova llar.

Al migdia del quinzè dia de marxa, van albirar cap a l’oest una llum brillant. Semblava el reflex del riu però en posició vertical. Van preguntar a Ereshkigal què era aquell senyal.

- És el temple de Nergal. El nostre destí està davant nostre. Arribarem a Eridu aquest vespre.-, va contestar la sacerdotessa.

El poble va rebre la notícia amb crits d’alegria. Tothom estava content. O gairebé tothom. Alulim i el seu seguici es va avançar i va ordenar seguir la marxa.

Al capvespre van arribar davant del que semblaven les portes de la ciutat. Estava marcat a terra amb pedres com havia de ser la ciutat. Des de l’aire es veia tot perfectament delineat, Una ciutat preparada per encabir còmodament més de deu mil persones. I al centre, la casa del Déu, el temple.

Nergal esperava al poble damunt del sostre del temple. L’edificació adquiria una tonalitat rogenca amb la llum del Sol del capvespre. Tothom es va postrar llevat d’Ereshkigal, que només va fer una reverència. Nergal es va dirigir al poble:

- Poble de Sumer. Benvinguts a la vostra nova llar. Sou en els carrers d’Eridu. La primera ciutat del vostre imperi. Haureu de treballar dur, però la recompensa que us espera ho valdrà. Ereshkigal, la meva esposa, la meva sacerdotessa sap on ha d’acampar cada clan, cada família, cada persona. Acampeu, mengeu, beveu i descanseu, demà aixecarem Eridu!-, va concloure.

El poble es va aixecar i va cridar d’alegria. Seguint les instruccions d’Ereshkigal, tothom va anar al lloc de la ciutat que li havia estat assignat. Allà van trobar abundants provisions. Tothom donava gràcies a Nergal.

Aquella nit va haver una gran festa.

(Continua)

Fonamentalment humans (XII)

2007-07-13T11:29:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (XI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Van arribar al lloc on havien deixat el campament. Observant des de l’aire van constatar que havien retirat els cossos dels morts de la nit anterior i que es desenvolupava tot amb la rutina d’un dia qualsevol.

- Crec que seria millor que no veiessin que tens el bio-vestit.-, va comentar Nergal. – Llevat de l’intent d’assassinat d’ahir, sembla que el poble està còmode amb el teu paper de sacerdotessa. Baixarem darrere d’aquell turó sense que ens vegin i tornaràs sola al poble.-, va sentenciar.

Ereshkigal va estar d’acord i van baixar. Ja es separaven quan Ereshkigal es va girar. – Nergal!-, va dir acostant-se. – Encara no t’he donat les gràcies per salvar-me ni pel do que m’has concedit.-, el va abraçar amb força.

Nergal la va apartar.- No cal que em donis les gràcies per fer allò que és correcte.-, va dir. – Prou bé ho estàs fent. Quan et vaig recollir i varem decidir salvar-te, pensava que eres massa jove per aguantar la responsabilitat de guardar i aplicar la sabiduria d’Aurora, però ho estàs fent molt bé i sóc jo el que he d’estar agraït. Guia al poble a través del pas del riu que et vaig ensenyar i condueix-lo cap a Eridu. Quan arribeu, hi ha molta feina a fer.-. La va agafar del cap amb les dues mans i li va fer un petó al front. – Fins d’aquí uns dies. Si tens algun problema, usa el bio-vestit i comuniquem-ho.-, es va acomiadar i s’enlairà cap a Eridu.

Ereshkigal es dirigí cap el campament. Quan la van veure, es van meravellar del seu aspecte. Portava una túnica vaporosa i d’un blanc impecable, no tenia cap rastre de brutícia ni de cap ferida, el seu aspecte era seré i digne. El poble va començar a murmurar sobre la nit que havia passat fora amb Nergal, però amb respecte i admiració.

Va arriba a la tenda d’Alulim i el va cridar. El cap del poble va sortir, semblava que no havia descansat gaire.

- Que puc fer per tu sacerdotessa del totpoderós Nergal?-, va dir Alulim amb vehemència.

- Doncs ara que ho preguntes, preparar al poble per creuar el riu. Com es que no està tot recollit ja?-, va preguntar la noia.

Alulim va quequejar: - Em.. això.. es que... Com no hi eres... pensàvem que... No sabíem quan tornaries.-, va aconseguir dir.

- Sabies quin era el pla per avui. L’hauries d’haver seguit. Que no es torni a repetir.-, va dir Ereshkigal renyant a Alulim de forma suau. – Ara prepareu-lo tot per creuar al riu, acamparem a l’altre banda.-, va ordenar la sacerdotessa.

Alulim va assentir i va anar a disposar-ho tot.

Nergal havia indicat un lloc on el riu tenia una mica més de corrent però poca fondària. Lligats tots amb cordes, van poder transportar persones i pertinences a l’altre banda sense més problemes.

Quan es va pondre el Sol, el campament ja s’havia traslladat a l’altra banda del riu. A partir d’allà quedaven unes quatre jornades per arribar a Eridu.

(Continua)

Fonamentalment humans (XI)

2007-07-12T12:27:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (X)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Ereshkigal es va despertar. Es sentia molt bé i descansada. Va obrir els ulls i es va trobar en un lloc estrany. Semblava que estava dins d’una cova amb un forat a la paret per on entrava la llum de fora. També la superfície on jeia era estranya, era tova i tot feia molt bona olor. Es va incorporar i va veure que la superfície on havia dormit estava elevada sobre el nivell del terra. Va pensar que havia tingut sort de no caure. Va baixar i es va dirigir cap el forat de la paret per sortir a fora, però es va trobar que hi havia un material sòlid, transparent, que l’impedia sortir. Va observar que hi havia un altre forat a la paret a l’altre banda de l’habitació que anava del terra cap amunt. Es va dirigir cap allà i va provar primer. Realment era un forat. Va sortir i va entrar en una altre estança.

- Bon dia Ereshkigal. -, va saludar Nergal.

- On soc? -, va preguntar la noia.

- A casa.-, va respondre Nergal. Ereshkigal semblava confosa. Nergal va continuar: - Estem al que serà el centre d’Eridu, en una construcció feta per ordre meva i que té algunes de les comoditats que en el teu món encara no existeixen.-, explicà mentre col·locava un plat amb menjar a la taula. – Abans de tot t’hauries de banyar, t’anirà bé.- La va acompanyar cap una estança on hi havia un forat a terra ple d’aigua calenta. – Amb aquesta tela et pots assecar i aquí tens un vestit. Per si no t’has adonat, vas despullada. Quan acabis torna on estàvem i menjaràs una mica. Després parlem.-, va dir Nergal abandonat l’estança.

Ereshkigal, que no havia dit res es va ficar dins de la banyera i es fregà el cos a consciència amb una crema que va trobar. Quan va acabar, es va assecar i es va vestir. Feia una olor tant bona!. Quan va entrar a la sala on es trobava Nergal, va fer com ell, es va asseure al seu costat i, en silenci, va començar a menjar. Tenia molta gana i en pocs minuts va acabar amb tot es que se li havia ofert.

Només llavors Nergal va parlar: - No podem permetre que torni a passar el que va passar ahir.-, va afirmar categòricament. – Si no hagués estat a prop, ara no estaries aquí. He decidit que necessites un bio-vestit com el meu. D’aquesta manera seràs invulnerable a qualsevol atac que et pugui fer. -, va explicar.

- Això em convertirà a ulls dels meus en una Deessa, com tu.-, va observar Ereshkigal.

- Sigui així, doncs. No puc permetre que et facin mal.-. Nergal va acostar-se a la noia asseguda pel darrere, del puny de la mà dreta li va sortir una agulla i se la va clavar al coll. – Et farà una mica de mal, però serà un moment.-, va dir Nergal.

I tenia raó. Les nanomàquines van començar a actuar i allò era dolorós. En un minut, però, el procés estava complet.

- Nergal!.-, va exclamar Ereshkigal. – No tenia ni idea que aquest bio-vestit pogués fer tot això, Aurora no m’ho havia explicat.-. Un pensament va ennuvolar la seva cara. – El poble! Estan sols des d’ahir a la nit. Hem de tornar.-

Nergal i Ereshkigal van sortir de la casa i es van enlairar direcció al lloc on havien deixat als Sumeris.

(Continua)

Fonamentalment humans (X)

2007-07-12T10:50:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (IX)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Al cap de mitja hora enlairats, van arribar a l’emplaçament on s’havia d’aixecar la futura ciutat d’Eridu. El túmul que marcava el centre de la ciutat havia estat substituït per una construcció d’un material indefinit que Nergal havia fet construir durant els darrers dies. Si bé el bio-vestit el protegia, es sentia més còmode a recer que a l’aire lliure.

La construcció seguia evolucionant poc a poc. Ell no havia fet cap esforç, només havia donat les instruccions a unes nanomàquines que feien tota la feina usant els materials disponibles. En la construcció hi havia habilitades una cuina, serveis, un parell d’habitacions i una saleta d’estar.

Ereshkigal s’havia quedat dormida. Amb suavitat la va deixar al llit d’una de les habitacions. Es va assegurar que la noia no tenia cap ferida. Només tenia un parell d’esgarrinxades a les cames i la roba bruta de terra. Suament, li va curar les ferides i li va treure la roba. Va pensar que el primer que hauria de fer el dia següent era donar-se un bon bany. La va tapar amb un llençol i la va deixar dormint.

Va sortir de la casa i va seure en una pedra a prop d’allà mirant el cel. Va buscar casa seva i la va trobar. Els records es van acumular en la seva ment.

La base de la societat dels Orions era la Meritocràcia. Cada un arribava on podia i volia arribar, després de molts anys d’estudi i de treball dur. Ell havia arribat al segon lloc més alt possible per un Orió, Comandant en Cap dels exercits. Segurament, en poc temps hauria acabat presidint l’Alt Consell d’Orió, però les decisions que va prendre per acabar amb la guerra el van allunyar del lloc. Fins i tot entre els civilitzats i altament evolucionats Orions hi ha lloc per l’enveja i l’error. O allò considerava ell. Estava convençut que la guerra s’havia d’acabar i que atacar als que fins llavors eren aliats era el millor. Va funcionar! Però l’Alt Consell no va aprovar el mètode.

Igualment encara que l’haguessin enviat amb una supervisora com Aurora a un oblidat i primitiu planeta, ell encara tenia suports a l’Alt Consell d’Orió. I encara que l’havien desposseït del rang militar, encara tenia partidaris al poderós exercit dels Orions. Si aconseguia crear un punt de suport a la Terra, podria ocupar el lloc pel que estava destinat i fer fora als indignes de l’Alt Consell dels Orions.

Aquests eren els seus plans. Quan orbitava la Terra prenent mesures, no ho sabia, no ho tenia previst, estava resignat a tornar i a esperar la seva oportunitat durant molt de temps. Però aquell estrany accident de la càpsula li donava la oportunitat de fer ara el que volia fer.

En menys de quaranta dies arribaria una nau a recollir-los. Amb la tecnologia d’aquella nau podria adaptar la Terra als estàndards tecnològics d’Orió, amb l’ajuda de Ereshkigal i l per ell sorprenent suport d’Aurora, educaria als humans i, en pocs anys, tindria la possibilitat de tornar victoriós al seu món natal.

Absort amb aquests pensaments, el seu pla mestre, el Sol va començar a sortir per l’horitzó.

(Continua)

Fonamentalment humans (IX)

2007-07-11T20:37:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (VIII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’arribada de Nergal al campament va ser traumàtica. La gent fugia esporuguida. Veure a un Déu caminant entre les fogueres, amb els ull encesos de ràbia, amb l’espasa amb una mà i amb l’altre arrossegant a un home, bramant per convocar el consell, no era precisament tranquil·litzador.

El Consell es va reunir ràpidament, amb Alulim al capdavant. El cap estava nerviós, més pel fracàs del pla que per la presència de Nergal. Si es descobria tot estava mort. Si no, encara es podia salvar. Havia d’actuar ràpid. A la seva esquerra hi havia Sudra, el membre del consell que havia convençut als dos caçador per que matessin a Ereshkigal.

- El caçador encara està viu. Si em delata tu cauràs amb mi.-, va dir-li Sudra a Alulim.

Alulim va empal·lidir i va prémer els llavis de ràbia, però no li va contestar.

Nergal va parlar:

- Aquesta desferra i un altre que estan devorant els cucs ara mateix s’ha atrevit a atacar a Ereshkigal. La meva esposa! La meva sacerdotessa! La intermediària entre jo i vosaltres!. -, va cridar. La seva veu sonava amenaçadora com un tro.

- Aquesta home que ja es pot considerar mort. Però la seva mort serà ràpida si fa el que m’ha promès. M’ha dit que algú del consell havia planejat aquesta traïció. Parla. -, va ordenar Nergal.

L’home estava ple de nafres. La baixada des del turó fins el lloc del consell, passant per pedres, plantes, fogueres i, simplement, terra, l’havia deixat destrossat. Però creia fermament que si no feia cas a Nergal ho podria passar encara pitjor.

- Ha estat Sudra...-, el va assenyalar amb la ma dreta plena de sang. L’esforç el va vèncer. Va morir en aquell instant.

Tothom es quedà mirant al conseller i a apartar-se d’ell, tots llevat de Alulim. Nergal brandà l’espasa i va començar a avançar cap a ell, poc a poc.

Sudra caigué de genolls i va aixecar el cap per parlar. Volia provar d’acusar a Alulim per veure si aconseguia salvar la vida. Però no va poder.

Alulim s’ajupí, va agafar del front a Sudra i, amb un ganivet de pedra el va degollar d’esquerra a dreta.

- Aquest és el destí que espera als traïdors!-, va cridar Alulim. El líder del poble es va agenollar i va demanar clemència a l’Orió. La resta de la gent va fer el mateix.

Nergal es va quedar aturat. No sabia com reaccionar. No esperava allò. Perquè Alulim s’havia afanyat a matar a Sudra? Perquè va ser l’únic que no s’apartava quan es va acostar? Perquè era la única persona armada de tota l’assemblea?

Va guardar l’espasa va agafar a Ereshkigal ben fort de la cintura i va sortir volant cap a Eridu, deixant als Sumeris sols. Allò no tenia ni cap ni peus. Estava confós. Havia de meditar sobre el que calia fer. Havien mort tres homes aquella nit, tres homes que havien volgut matar a Ereshkigal... Afortunadament ella estava bé, i això era el que ara importava. No sentia cap llàstima pels morts, al cap i a la fi eren primitius i eren culpables. S’havia sentit com el Déu de la venjança...

(Continua)

Fonamentalment humans (VIII)

2007-07-11T19:55:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (VII)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

El viatge va continuar cap el nord, seguint les indicacions de Nergal. La fèrtil terra de la vall donava als emigrants sumeris tot el que necessitaven. A més, la ruta que havia indicat el Mestre d’Orió estava lliure de perills i de pobladors que els haguessin pogut donar problemes. Al final de la onzena jornada de viatge van acampar a la vora del riu, en el lloc on l’havien de travessar.

Alulim feia uns quants dies que no veia clar el viatge. Havien deixat enrere terres molt més fèrtils de les que havien ocupat mai, amb caça abundant i abundants arbres i arbusts per recollir fruita. A més feia dies que Nergal no havia aparegut. Havia estat parlant amb els membres del consell que l’havien escollit i una majoria estava inquieta i molesta, no per la presència d’un Déu entre ells, si no pel lideratge que exercia Ereshkigal, que, al cap i a la fi, era no només una dona, si no que també era, pràcticament, una nena.

Alulim, a part d’astut era molt ambiciós, i li havia costat molt arribar a ser el líder del poble. No podia permetre que Ereshkigal manés sobre el poble per molt esposa i sacerdotessa de Nergal que fos. A través d’un dels seus col·laboradors més propers, va convèncer a dos caçadors perquè matessin a Ereshkigal.

Aquella nit, la sacerdotessa, com sempre, es va retirar a un turó proper al campament. Ho feia perquè Aurora l’estava instruint i estar en un campament no era la millor manera de concentrar-se. Aquella nit, però, dues ombres la seguien.

Ereshkigal va seure mirant al riu i va pensar en que estaria fent Nergal. Sabia que, si volia, es podia comunicar telepàticament amb ell, però no el volia molestar. Aurora va començar la lliçó, li va parlar de com estava organitzada la societat dels Orions. De sobte, sense que pogués reaccionar es va veure atrapada per quatre braços que semblaven de ferro.

Un dels caçadors la va agafar pel darrere tapant-li la boca amb una mà i abraçant-la amb el braç, deixant-la immobilitzada. L’altre la tenia agafada de les dues cames.

- Que et sembla si abans de matar-la ens cobrem part de la recompensa, és una pena deixar perdre una noieta tant bonica.-, va dir el que l’agafava dels peus.

No podia cridar, la mà que li tapava la boca estava ben agafada. Però va cridar, des del fons del seu pensament, va cridar.

No sabia quan de temps havia passat, semblava una eternitat. Va notar que la pressió de les cames desapareixia i que les tenia lliures. Va obrir els ulls. El caçador que la tenia agafada no tenia cap i darrera, brandant una espasa estava Nergal. Els seus ulls brillaven de fúria a la foscor. L’altre home va deixar anar a Ereshkigal i va provar de fugir aterrit. Nergal el va encalçar i el va elevar per sobre de terra agafant-lo del coll.

- Com heu gosat atacar a la meva esposa! -, va bramar Nergal. I va deixar caure de genolls al caçador.

- No volíem fer-ho. Ens ho va ordenar. Ens van prometre un lloc al consell i dones i no haver de caçar més... -, va gemegar l’home.

- Anem al campament. Em diràs qui ha estat el que et va prometre tot això davant del Consell, si no, patiràs un destí pitjor que la mort.-, sentencià Nergal.

Van baixar tots tres cap el campament.

(Continua)

Fonamentalment humans (VII)

2007-07-11T17:11:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (VI)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Al sortir el Sol va començar la marxa cap el nord-oest, seguint el riu cap amunt.

Obrien camí uns portadors amb una espècie de tabernacle amb una figura que representava a Nergal, que els artesans del poble havien fet a corre-cuita. Ereshkigal al darrere i, encara més enrere, Alulim, líder de la tribu dels Sumeris, precedint a la resta de la gent. Nergal no anava amb ells.

Gràcies al seu bio-vestit, Nergal podia anar més ràpid que els demés sense cansar-se. Podia escollir entre córrer o levitar. Va decidir inspeccionar el terreny des de l’aire. El territori era espectacular. El cabalós riu donava vida a banda i banda de les seves vores, qualsevol lloc era bo per començar una civilització. Els recursos a l’abast eren més que suficients per a moltes generacions d’humans, i, a més, semblava que la zona estava escassament poblada. Al cap d’una bona estona va observar que el riu es dividia en dos, fent encara més ample la zona fèrtil a banda i banda. Li cridà l’atenció una elevació a l’oest del riu més occidental, molt a prop de la bifurcació fluvial.

Va observar la zona i va comprovar la posició sobre el planeta. Es va adonar que s’havia estat desplaçant molt ràpid i que els Sumeris estaven a unes quinze jornades de distància d’aquell lloc. Va decidir que aquell lloc seria l’emplaçament de la capital del imperi dels Sumeris. Es diria Eridu. Va marcar el punt central amb un túmul de pedres ben visible i va tornar a buscar al poble. Havia d’explicar-li a Ereshkigal cap a on havien d’anar. De tornada va descobrir un lloc on els humans podrien creuar el riu amb seguretat. Va arribar al campament tot just quan el sol es ponia. El poble al veure’l baixar del cel el va rebre postrant-se amb humilitat. Era una cosa que no li agradava, però formava part del paper que havia de jugar. Va observar el campament, va fer un senyal a Ereshkigal i es va dirigir levitant cap a un turó.

Al cap de deu minuts va arribar Ereshkigal.

- Com ha anat el primer dia de viatge? -, va preguntar Nergal.

- Molt bé. Aquesta terra és rica, per on trepitges trobes menjar i aigua, i quan el Sol molesta hi ha arbres sota els que descansar.-, respongué la sacerdotessa. – On has estat tot el dia? -, li va preguntar a Nergal.

- M’he allunyat una mica de vosaltres. Estava inspeccionant el terreny. -, va contestar. – A unes catorze jornades d’aquí he trobat el lloc ideal per construir un nou assentament, que espero que aviat es converteixi en una ciutat, fins i tot l’he posat nom: Eridu es dirà. -, va explicar Nergal. Ereshkigal escoltava atentament. - Anant cap el nord el riu es divideix en dos abans d’arribar he trobat un lloc on la gent podrà creuar el riu sense gaires problemes.- Li va explicar amb tot detall la ruta del viatge.

- Així ens allunyarem del lloc de caiguda de la nau. Què faràs? Vindràs amb nosaltres?-, va preguntar Ereshkigal.

- No. Vetllaré per vosaltres però em quedaré per la zona d’Eridu. Vull saber-ho tot del lloc i els seus voltants abans de que arribeu.-, va dir Nergal.

Ereshkigal li va fer una abraçada. – Et trobaré a faltar. Ens veiem a Eridu, doncs.-, va dir la sacerdotessa.

Es van separar. Nergal es va enlairar i va desaparèixer entre les ombres del capvespre.

(Continua)

Fonamentalment humans (VI)

2007-07-10T18:27:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (V)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

L’assentament bullia d’activitat tot i ser de nit. Els Sumeris, als que només els hi quedava per recollir les pells que cobrien les tendes, havien muntat una gran festa per celebrar la derrota dels depredadors Nim a mans d’un Déu que els havia escollit per anar cap al nord a una terra millor lluny del perill que suposaven els Nim.

Nergal s’ho mirava assegut des de dalt d’un turó que dominava la vall. El seu bio-vestit li proporcionava tot el que necessitava per sobreviure. Nutrients, aigua, escalfor, higiene... tot, de manera indefinida en qualsevol ambient, inclús el buit de l’espai. Ereshkigal el va anar a trobar.

- Nergal.-, el va cridar suament. – Estan fent una festa en el teu honor, no vols participar? -, va dir-li a cau d’orella.

- M’has convertit en un Déu. I els deus no s’han de barrejar amb... Com els has anomenat abans?... humans?. -, respongué Nergal irònicament.

- No t’ho prenguis malament, Nergal.-, va dir dolçament Ereshkigal. - No has desitjat mai crear la teva pròpia civilització? Ara tens la oportunitat. Pensa-ho bé. Un grup de primitius que fas progressar usant els teus coneixements adquirits durant 10.000 anys. Una civilització perfecte, construïda per la ment més brillant de entre els Orions. Pensa-hi.-, va dir-li mentre l’abraçava per la esquena.

Nergal es va aixecar i es va deixar anar suament de l’abraçada de la jove esposa i sacerdotessa. Va recordar el perquè l’havien enviat a envoltar el planeta que anomenaven Terra. Va recordar qui era ell. El poderós general dels Orions, el destructor de mons i, a la vegada el portador de la pau. Va ser ell qui va acabar amb la guerra i amb el sofriment d’incomptables éssers de més d’un miler de mons. I l’havien enviat a un planeta de primitius a prendre mesures biomètriques. L’Alt Consell havia decretat que la forma d’acabar amb la guerra havia estat errònia segons els seus patrons ètics, que ell, evidentment, no compartia. Va recordar el judici, on va exposar què l’havia empès a canviar de bàndol enmig de la batalla decisiva per considerar que els habitants de las Plèiades eren massa freds, massa tècnics, massa lògics, massa deterministes, sense compassió. En veure allò, l’aliança de mons rebels es va rendir, i de retruc també els mons de les Plèiades. Ara el control el tenien els Orions. Aparentment...

Es va girar cap a la sacerdotessa que estava esperant una resposta.

- Aquest món de primitius es mereix que algú amb experiència i saviesa els dirigeixi.-, va dir Nergal. – Ereshkigal. M’ajudaràs usant la sabiduria d’Aurora i els teus coneixements sobre el teu poble? -., demanà Nergal.

- Es clar que si! -, digué Ereshkigal llançant-se als braços de Nergal i abraçant-lo amb força.

Nergal apartà a la noia suament. – Ereshkigal. –, va dir-li mirant-la als ulls i agafant-li les mans. – Sense tu aquí em sentiria perdut. Gràcies. -.

Va deixar anar a la noia i tornà a seure mirant a les fogueres i la gent de l’assentament. Meditant sobre el futur va passar la nit assegut, mirant a la vall, amb Ereshkigal dormint sobre la seva espatlla, al seu costat.

(Continua)

Fonamentalment humans (V)

2007-07-10T17:01:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (IV)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Era evident que aquella gent s’havia confós. Era evident també per Nergal que aquells primitius el consideressin un Déu, al cap i a la fi li havien vist fer coses extraordinàries. Era evident també que Ereshkigal, que se suposava que seguia els dictats d’Aurora, no abandonaria al seu poble. També era conscient que en 50 dies arribarien els Orions a buscar-los i, el que havia fet, per molt justificat que ho hagués trobat mirant als ulls d’Ereshkigal, no rebria la aprovació de l’Alt Consell. I l’Alt Consell un error el permetia, però amb aquest ja en portava dos.

Tots aquests pensaments li venien al cap, amb la gent encara postrada als seus peus, Ereshkigal li va fer veure que havia de fer alguna cosa al respecte. Va ajustar mentalment el bio-vestit perquè les seves paraules poguessin ser enteses.

- Sumeris! – La seva veu va sonar com un tro., - Jo sóc Nergal. Podeu alçar-vos. -, ordenà.

Els habitants de l’assentament es van alçar i van començar a murmurar entre ells. El recentment escollit cap del poble, un home jove però molt astut, es va dirigir a Nergal.

- Poderós senyor, sóc Alulim, cap del poble. La gent es pregunta si esteu amb nosaltres o contra nosaltres. Heu destruït als Nim com només un Déu ho podia haver fet. Us reconeixem com a tal i us demanem la vostra protecció. -, va dir Alulim amb una cuidada actitud cerimoniosa.

Nergal, no s’esperava aquesta petició. Pensava que li donarien les gràcies, li oferirien un banquet i potser escollir entre les noies del poble i prou. Va mirar cap a Ereshkigal i la va interrogar sobre el que calia fer usant telepatia. Ereshkigal li va respondre que Aurora tenia un pla i li va demanar que li deixés parlar a ella en nom seu. Nergal va accedir.

- Alulim! -, va cridar enfadada al cap del poble. – Com goses dirigir-te al totpoderós Nergal! Qui et penses que ets! Dona gràcies que Nergal és misericordiós perquè et mereixeries el mateix destí dels Nim!. -, va bramar assegurant-se que tothom la sentia. Alulim va empal·lidir. La noia va continuar: - Sóc Ereshkigal. I el Déu Nergal m’ha transformat. Jo havia mort a la platja i m’ha ressuscitat. M’ha pres com a esposa i ara sóc la seva sacerdotessa. No goseu parlar amb ell si no us pregunta directament. -, va mirar cap a Nergal i, malgrat no veure-ho gaire clar, va confiar amb la sabiduria subjacent d’Aurora i va assentir de forma que el poble el veiés. Alulim començà a tremolar i va caure sobre els seus genolls implorant perdó.

- Alulim! Alçat! Nergal t’ha perdonat. -, va dir-li al líder del poble. – Poble de Sumer. Aquestes terres no son segures. Recolliu tot el que posseïu i marxarem demà cap el nord. Nergal ens guiarà a terres millors, on podrem establir-nos i prosperar. -, va dir Ereshkigal.

Alulim es dirigí cap el poble. – Ja ho heu sentit. Estem sota la protecció de Nergal. Marxem cap el nord!. -, i es va allunyar amb el poble a preparar-ho tot.

- Ara em diràs quin és el pla? –, va preguntar Nergal a la seva nova esposa i sacerdotessa.

- El pla és sortir d’aquí. El rastre d’energia de la nau quan s’ha destruït ha impregnat aquesta zona. Si viatgem deu dies cap el nord no ens podran seguir.-, contestà Ereshkigal.

- I perquè no haurien de trobar-nos? -, va preguntar Nergal esperant-se la resposta.

- Per que és la segona vegada que la teva tendència a prendre partit en una disputa que ni et va ni et ve et traeix, i els Mestres d’Orió no donen una tercera oportunitat.-, va respondre la sacerdotessa.

Nergal assentí. Realment, aquella joveneta tenia raó, estava en un bon embolic.

(Continua)

Fonamentalment humans (IV)

2007-07-09T19:22:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (III)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

Nergal es dirigí cap a la població corrents de manera que Ereshkigal el pogués seguir. Els genets de Nim s’acostaven però va calcular que encara hi havia temps. Durant el camí es va transformar usant el bio-vestit en mode de combat. Amb un exosquelet complet, cobert amb una armadura que deixava veure el cap i armat amb una espassa i amb un ceptre amb el que semblaven dos caps de lleó es preparà per a la batalla.

La gent corria per amagar-se, sense cap ordre, esporuguits. Quan van veure a l’imponent Nergal caminant amb calma seguit tranquil·lament per Ereshkigal, es van aturar obrint un camí flanquejat de gent a banda i banda. Nergal ni se’ls va mirar. Així va seguir fins a la sortida del poble, per la zona on convergien els genets. Nergal es va aturar. Els braços oberts i cap avall. Amb l’espasa daurada brillant al Sol i el ceptre apuntant cap a terra.

Els genets ja estaven a la vista i no feien esma d’aturar-se. Nergal ordenà telepàticament als cavalls que s’aturessin. Tots van obeir espantats. Els genets, amb l’aturada sobtada van caure i van rodolar per terra. La confusió es va apoderar dels rossins i dels genets. Els Sumeris que s’havien col·locat darrere de Nergal estaven palplantats uns metres darrere de Nergal i Ereshkigal observant amatents l’espectacle.

Els cavalls, incontrolats, fugien dels seus genets cap a les muntanyes, com si els perseguís el mateix diable. Els que abans anaven muntats o bé jeien a terra masegats o bé restaven de peu. Evidentment estaven en un desavantatge tàctic clar.

El cap dels Nim va donar ordres als seus homes de agrupar-se. No eren conscients que aquella figura que hi havia davant d’ells era qui els havia desmuntat. Els Sumeris tampoc tenien clar que havia passat. Després de la confusió els Nim van començar a avançar, ara a peu. Corrents i proferint uns udols que gelaven la sang.

El primer dels Nim va arribar a Nergal, que estava immòbil. Va colpejar amb el garrot a l’Orió. El garrot es va esmicolar i el Nim va caure de cul a terra. Nergal va moure el ceptre cap a ell i el que semblava un llamp va sortir de les puntes. El Nim va quedar fulminat.

En veure allò la tropa s’aturà de cop. Van començar a llençar pedres amb les fones i llances amb puntes d’estany. Nergal ni s’immutava. Va sentir un crit de dolor. Havien ferit a Ereshkigal en un braç. Enfadat, Nergal aixecà l’espasa i la deixà caure cap a terra amb força en la direcció de la formació de les tropes de Nim. Les dues primeres files d’homes van quedar tallats per la meitat. La resta, en veure allò, va fugir. Nergal els va perseguir i va acabar amb tots llevat d’un.

- Digues els teus que el poble Sumeri està ara sota la protecció de Nergal. Si torneu a atacar, la meva ira caurà sobre el vostre poble. Ara ves-te’n! ., sentencià Nergal.

Mentre tornava cap a l’assentament, en direcció a Ereshkigal, que encara estava ferida va canviar el bio-vestit de mode de combat a mode curació. Va posar les mans sobre la ferida de Ereshkigal i en segons la va curar. Va mirar doncs Nergal cap a la gent de l’assentament, que continuava dreta mirant-lo amb reverència i temor. Va aixecar el cap. Tot el poble es va postrar davant d’ell. S’havia convertit en un Déu.

(Continua)

Fonamentalment humans (III)

2007-07-09T18:24:00.000+02:00

Ve de: Fonamentalment humans (II)
La història comença a: Fonamentalment humans (I)

A través d’Ereshkigal, Nergal va saber que, a menys de mitja jornada de camí, darrere les dunes del que semblava un incipient desert, hi havia un assentament dels primitius. Al costat d’un cabalós riu. Quan la va trobar venia de pescar en el mar per després vendre al mercat del poble el peix de mar que era molt més apreciat que el de riu.

Van arribar a una elevació des d’on es dominava l’assentament i una gran extensió de terreny. Una vall immensa que, al voltant del riu floria, fèrtil com poques havia vist en els planetes que havia visitat. Va preguntar a Ereshkigal com es deien a ells mateixos els habitants d’aquella vall.

- Sumeris. Som el poble de Sumer. -, va respondre la noia.

- Un nom ridícul per una civilització ridícula. -, va respondre Nergal entre dents.

- No subestimis el seu potencial Nergal. Son com tu. La única diferència es que encara no han arribat al nivell dels Orions, però no tardaran. En menys temps dels deu mil anys que portes a l’Univers, aquesta civilització ridícula superarà en molts aspectes a la teva espècie.-, va argumentar Ereshkigal.

- Parles com a filla de Sumer o com Aurora?-, va preguntar amb to descregut Nergal.

- Sóc filla de Sumer i parlo com a tal. La sabiduria d’Aurora, que hauries de respectar, és la que ha projectat aquest pensament de futur. -, va respondre Ereshkigal.

- Està bé. Perdona, no volia ofendre’t. Però es que per una banda estic a gust aquí i ansiós per la possibilitat d’interactuar amb aquests primitius, i per l’altre, estic neguitós perquè encara queden cinquanta dies per que ens vinguin a buscar.-, va lamentar-se Nergal.

Van veure molt de moviment pel poble. Del nord van veure un núvol de pols que avançava cap a l’assentament. Ereshkigal va cridar:

- Genets! Són els Nim, els habitants de les terres altes. Venen a saquejar. Hem d’anar a ajudar-los!.-, digué Ereshkigal començant a córrer cap a l’assentament.

Quan portava menys d’un minut corrents, va girar el cap. Nergal no s’havia mogut del lloc, i en la distància podia percebre que se l’estava mirant amb perplexitat. De sobte va notar una veu dins del seu cap. Era Nergal!.

- Perquè hem d’intervenir? És potser problema nostre que els primitius es matin per menjar o un tros de metall o de terra? Ets conscient del que pot passar si intervenim? -, va dir en Nergal.

- Es igual! Allà estan els meus pares, la meva família, els meus amics! Els he d’ajudar! Si no vols venir no vinguis. Però si em maten em mataran a mi i a Aurora. I tu tindràs la culpa!-, va cridar la noia, obviant el contacte telepàtic.

Es va girar i va tornar a córrer cap a l’assentament amb el cap baix. Va ensopegar amb en Nergal.

Nergal, que portava integrat en el seu cos el bio-vestit, havia recorregut sense esforç en un segon la distància que li havia costat dos minuts a Ereshkigal.

Nergal es va quedar mirant a la noia, la qual el mirava amb ulls plorosos.

- Està bé. Intervindré. -, va sentenciar. – No se perquè Aurora no m’ho desaconsella. Crec que ens penedirem d’això.-. I Nergal mirà cap el lloc d’on venien els Genets.

(Continua)

Fonamentalment humans (II)

2007-07-09T17:10:00.000+02:00

La història comença a: Fonamentalment humans (I)

- Ha estat un aterratge gairebé perfecte Aurora, les meves felicitacions. -, va dir Nergal alleujat.

- Felicitacions també per a tu. Pensava que no ho comptàvem. -, va respondre Aurora.

Nergal estava content i satisfet. Des de que havia arribat que tenia la necessitat de baixar al planeta, observar i contactar amb la gent d’aquell món. Per altra banda els considerava primitius i, en el fons, els depreciava. Era una cosa que no podia explicar; el perquè d’aquella fascinació per aquell món. Aurora el va distreure dels seus pensaments:

- Nergal. Estem molt a prop d’un assentament. Hauries d’amagar-te, i la nau... s’hauria de destruir. No seria gens convenient que la veiessin.-, va avisar Aurora.

Nergal va dubtar. - Si destrueixo la nau, destruiré la teva consciència. No pot ser. Se que vas escollir traspassar la teva consciència a la màquina, però sense poder-te transferir a un altre lloc... em deixaràs sol. -, es va lamentar Nergal.

Tot això era observat de ben a prop per una noia. Nergal es va adonar que hi havia algú i es va girar. La noia estava aterrida, no devia tenir més de dotze anys i portava a la mà una xarxa amb peix. Nergal va intentar dir-li alguna cosa. La noia deixà anar la xarxa i començà a córrer, amb tanta mala fortuna que ensopegà i caigué de cap sobre un pedra.

Nergal va anar a auxiliar-la. La noia s’estava morint. Telepàticament es va comunicar amb ella. Es deia Ereshkigal i tenia unes 150 llunes. Nergal l’agafà en braços i la va acostar a la nau. Estava dessolat. Una nena anava a morir per culpa seva. Li va demanar a Aurora si podia fer alguna cosa.

- Puc prendre possessió del seu cos i la seva ment i sanar-la. D’aquesta manera la salvaré a ella i podré sortir de la nau. Però s’ha de fer ara, abans de que mori. -, va urgir Aurora.

- I que he de fer? -, va preguntar Nergal.

- Entra-la a la nau i fes que segui a la cadira de comandament.-, va instruir Aurora.

Nergal ho va fer com li havien dit. La noia gairebé no respirava.

Un cop la va seure, el cos de la noia es va ajustar a la cadira. La cadira començà a canviar, a adaptar-se a la forma de la noia. Una llum començà a omplir tota la cabina. En uns segons tot va tornar a la normalitat. La noia va obrir als ulls.

- Aurora? -, va preguntar Nergal.

La noia el va mirar. - Sóc Ereshkigal, Aurora forma ara part de mi, però sóc Ereshkigal. I tu ets Nergal. Ara se tot el que Aurora sap i el que és important és la missió.-, es queda parada, com si hagués dit una inconveniència. Va reaccionar. – Abans de destruir la nau posat a la cadira. Necessitaràs el bio-vestit per sobreviure en aquest entorn.-, va ordenar Ereshkigal.

Nergal va obeir. Malgrat tenir l’aspecte d’una jove humana, tenia la saviesa d’un mestre d’Orió de més de cent mil anys, com ell, i la respectava.

Un cop el bio-vestit es va integrar al seu cos, van sortir els dos de la nau. Amb un moviment del braç de Nergal, la nau es va desintegrar.

Estaven sols en terra desconeguda, Havien de passar 50 dies abans de que els vinguessin a buscar. Van deixar la platja enrere i van entrar al desert.

(Continua)

Fonamentalment humans (I)

2007-07-09T11:50:00.001+02:00

Voltes i voltes. Al principi la feina estava bé. L’allunyava d’un passat que preferia oblidar i mantenir ben lluny i li donava temps per pensar en que faria quan tornaria. A més, la companyia era molt bona i interessant, a més de tenir una veu molt dolça i melodiosa.

La seva companya de feina li va parlar:

- Hem completat ja 100 voltes -, digué suament.

Això volia dir que, a dos voltes per dia, portaven ja 50 dies orbitant i prenent dades d’aquell planeta.

- Aurora, només queden doncs, 100 voltes més i ens vindran a recollir, no? - Va preguntar Nergal.

- Efectivament. -, va contestar la companya.

L’Alt Consell d'Orió havia donat prioritat a aquella missió, se l’havien ofert a ell després del gran fracàs i es sentia bé. Però no entenia perquè, tractant-se d’una missió "tant important", només haguessin assignat a ell i a Aurora. De fet, la única que sabia la veritable naturalesa de la missió i, per tant, l’autentica raó per estar donat voltes sense baixar al planeta i amb la prohibició de fer contacte amb els habitants que estaven observant. Es preguntava que nassos tenia d’important aquella espècie, que si bé, segons les dades a la que havia tingut accés eren com els orions, tecnològica i socialment eren clarament una espècie inferior.

Es va treure aquests pensaments del cap i va posar-se a comprovar que tots els sistemes funcionaven bé. Navegació, tot correcte... al cap i a la fi només donarem voltes, qui vol controls de navegació. Gravetat artificial, perfecte. Suport vital, funcionant. Deflectors,... desconnectats?!

- Aurora! -, va cridar. - Els deflectors estan desconnectats, que passa? -, va preguntar.

- Hi ha hagut una averia. -, contestà. - Es veu que durant els segons de regeneració, un micrometeorit ha xocat contra el generador extern i l’ha destrossat. Estarem sense deflectors un dia fins que es regeneri. Per cert, els sensors també estan fallant. -, va informar.

Allò era inaudit. I una mostra més de com la casualitat es pot convertir en qualsevol moment en fatalitat. Esperava que no fallés res més.

La petita nau va ser sacsejada i la energia va començar a fallar.

- Aurora! Estàs bé? Què ha passat? No tinc lectures.-, va dir Nergal.

- Alguna cosa ha xocat contra la nau. Jo tampoc veig res, però em sembla que els danys son greus. Hem començat a girar i ens acostem al planeta.-, va informar Aurora amb veu cansada.

- Ens hem d’estabilitzar i tornar a una òrbita estable. Com està el control de navegació? -, va preguntar.

- M’arriben dades. Operatiu en un 45%. No hi haurà prou per arribar a l’òrbita d’abans, ni per mantenir una d’estable fins que ens vinguin a recollir. A més el suport vital falla i calculo que no es regeneraria a temps. El més assenyat seria aterrar.-, va aconsellar Aurora.

- Doncs aterrem. Allà és un bon lloc. Nau estabilitzada. Entrem a l’atmosfera. Preparem-nos per l’impacte. -, anava assenyalant Nergal.

La nau va aterrar gairebé suaument rebotant en el mar fins una platja de sorra blanca.

(Continua)

Un petit retall de vida

2007-07-07T11:01:00.000+02:00

La fresa era increïble. La terrassa del bar estava plena i les converses bullien per tot. Els cambrers i cambreres anaven amunt i avall servint i buidant taules. Feia calor, però una suau brisa agradablement sostinguda, balancejava les fulles dels oms que flanquejaven el carrer i refrescaven ostensiblement l’ambient fent-lo més còmode. Era el capvespre ideal per passar una estona a una terrasseta prenent un refresc, parlant animadament amb els amics o sopant de forma distesa a base de tapes.

El dia havia estat intens. Treballar ja té això. La veritat es que les feines poden no ser dures físicament, però poden cansar mentalment per l’esforç que pot suposar atendre diverses peticions, diverses tasques a la vegada. Però ja estava, per aquell dia ja s’havia acabat. El millor moment del dia arribava. Seure en una terrasseta amb els amics, demanar un granissat de llimona i disfrutar de la conversa que es va enfilant, de vegades interessant, de vegades intranscendent, de vegades, perquè no, avorrida i sense sentit, però conversa al cap i a la fi, on es podia participar en qualsevol moment o es podia callar i escoltar, disfrutant només de la companyia.

No només els adults disfrutaven de la terrassa. Hi havia pares entre els adults, i on hi ha pares, hi ha nens. I els nens disfruten dels jocs a qualsevol lloc, inclús, com no, en mig d’una terrassa. Corrien amunt i avall, els nens més grans jugaven amb els més petits, tots s’ho intentaven passar bé, concentrant-se en el que estaven fent, al cap i a la fi són nens i és el que han de fer.

I on hi ha adults i nens, també hi ha mascotes. Gossos grans, gossos petits, gossos mitjans, gossos tranquils, gossos cridaners, gossos peluts, gossos pelats, gossos nets, gossos no tant nets. Gossos que esperen que els seus amos s’aixequin de la cadira i els portin a passejar. Gossos que, quan es trobaven amb altres gossos feien el que s’espera que havien de fer i, de vegades els havien de separar, fet que momentàniament cridava l’atenció de tota la gent de la terrassa.

Les hores anaven passant i la gent també. Les rondes s’anaven succeint i la conversa anava fent. La terrassa es buidava i la gent s’anava anat a casa o a un altre lloc a continuar disfrutant la nit a la seva manera, o a dormir perquè a l’endemà hi havia feina.

Però sempre queda algú a la terrassa. Algú que no té res a fer, o si que té a fer, però es queda per posposar el moment d’afrontar el que acabarà no podent esquivar. La matinada refresca l’ambient i el bar, els que fa hores que serveixen la terrassa estan cansats. Recullen les taules i les cadires, i els que no se’n van, es queden aïllats fent la seva. Vist des de dalt semblaven una illa en mig del buit. Però no hi ha excuses, s’havia de tancar. Els últims clients se’n van.

És només un petit retall de vida. Una petita cosa comparada amb el que passa pel món. Però que seria de la vida sense les coses petites?

L’enemic interior

2007-07-06T11:03:00.000+02:00

El bé i el mal, dues cares de la mateixa moneda. Dos aspectes de la mateixa personalitat. El blanc i el negre. Dualitat difusa quan parlem de moral, que va passant per totes les tonalitats del gris des de la llum a la foscor. Els humans basculem a banda i banda d’un pèndol en constant moviment que ens porta a pensar en actuar en blanc o en negre, en tonalitats de gris, bé o malament o tot el contrari.

A vegades quan el pèndol, en la seva oscil·lació eterna i continua, que només acabarà quan s’aturi i s’acabi la nostra vida, assenyala clarament el mal, ens podem quedem parats o actuar. Es preferible, encara que no és habitual, quedar-se expectants, tenint prou sang freda, prou coneixement, prou valentia i prou respecte pels demés per esperar que el pèndol retorni a una posició més bondadosa i actuar llavors en conseqüència.

Normalment però, els humans actuem dominats pel pèndol. Quan la vida, les circumstàncies, a voltes l’atzar, els situen en un punt on han de decidir, ens deixen portar. Després tot son plors i penediments: que si l’alcohol, que si se m’ha anat el cap, que si no volia... El problema, de sang freda? potser si, potser no. De coneixement? potser de manca. De valentia? Cedir a la violència és d’incompetents i de covards. De respecte cap els demés? Segurament d’una falta infinita, no només de respecte si no d’amor cap els nostres iguals. L’egoisme és una de les principals causes de la maldat humana. Afortunadament hi ha humans que el proven de desterrar i practiquen, de forma, potser de vegades massa arrauxada, i també perillosa, per que desperta recels i incomprensió, l’altruisme. L’altruisme ens transporta a una època on tothom mirava pel benestar de tothom, petits i grans, independentment dels vincles familiars. Avui en dia això està mal vist. En una societat on l’egoisme impera i es considera amb qualsevol excusa com una virtut, l’altruisme i l’amor fraternal cap els demés no és entès, sent confós, vilipendiat i condemnat.

Però això no és més que un altre aspecte de la dualitat. L’egoisme i l’altruisme, el bé i el mal, el blanc i el negre, l’amor i la ignorància (perquè l’antítesi de l’amor no és l’odi, és la ignorància)...

Podem doncs afirmar que l’enemic interior és la dualitat?

Potser aquesta mateixa dualitat és el que ens fa veure clarament, si l’enfrontem de manera clara i decidida, allò que hem de fer i allò que no hem de fer. No podem ser conscients del que és el mal si no el reconeixem dins de nosaltres mateixos, de la mateixa forma, ens seria impossible fer bé sense saber que és el que fa mal.

Dolor i pler, blanc i negre, llum i foscor, amor i ignorància, bé i mal...

Podem afirmar doncs que el nostre amic interior és la dualitat?

Potser la dualitat no és ni amic ni enemic. Simplement és part de la nostra naturalesa. Llavors potser el nostre enemic interior és també el nostre millor amic, som nosaltres mateixos.

L’amor és pels poetes

2007-06-29T11:24:00.000+02:00

La vida s’escola, des del naixement. S’escola lentament, imperceptiblement, sense cap pressa, però sense aturar-se. La vida s’escola, i el que ja s’ha viscut ja només queda com un record que, no només es va difuminant amb el temps sinó que també es va transformant. El que creiem que son records vívids, ja no ho són. El nostre cervell ens enganya. Els records no son més que imatges fugisseres, sensacions, sabors, colors, olors, sorolls, sentiments, un quadre incomplert de peces trencades i perdudes, que la nostra ment reconstrueix sempre de manera lleugerament diferent, reconstrucció però, que donem per bona i abracem com a real cada vegada que recordem.

La vida s’escola, i els records, que són el que ens demostren cada dia que hem viscut també. La imatge de les persones que hem anat deixant enrere apareixen com a flaixos estroboscòpics. Passat el temps, ens costa fixar la imatge en moviment d’aquelles persones. Però els reconstruïm cada vegada que pensem en elles. En els racons de la nostra ment guardem instantànies de la nostra vida, que, al recordar, transformem en pel·lícules completes.

El temps fa aquests records més indefinits, però no menys febles. La nostra ment supleix perfectament a la realitat, a la seva fortalesa i la seva contundència. Això ens permet abandonar-nos en la melangia dels records, en l'Univers complet del que va ser i del que podria haver estat.

Recordar els sentiments. Els sentiments fora del seu context espaitemps poden ser amplificats o atenuats, però sempre estan immersos en una atmosfera irreal. Recordar l’amor és com recordar entre boires allò que sentirem alguna vegada, és com mirar al nostre futur des del nostre passat, deslligant-nos del present per convertir-nos, per un temps finit indeterminat, en un ésser atemporal, fluint d’un temps a un altre, gaudint sense mesura de la melangia dels records, dels que perduren, dels oblidats i dels creats per la nostra ment.

De vegades, al recordar els sentiments, les imatges i els records dels sentits desapareixen i ens trobem amb un lloc buit, fosc, amb el no res. Però no és un buit terrorífic, ni angoixant, ni bondadós, és un buit format per... res. Però a la ment no li agrada la buidor i, de seguida, un torrent de records s’escola, com la vida mateixa, com un salt d’aigua impetuós, pel buit de la nostra memòria, composant una nova situació, que pot ser real o no. Però, es clar, què és la realitat fora del nostre present. La realitat passada és la dels records, i els records a part de la seva naturalesa, tenen el seu propi llenguatge. Un llenguatge semblant al de l’amor, clar però indefinit, cortès però voluptuós. Per això: Deixem que els records els descriguin els poetes, que siguin ells els que desgranin la realitat que ja no hi és.

Nosaltres limitem-nos a deixar-nos abraçar per ells, pels records, i a deixar-nos caure en les seves profunditat. Per que, així com l’amor és pels poetes, els records, també.

Final de l’estiu

2007-06-19T11:16:00.000+02:00

Finals d’agost, a mitja tarda, a la porxada que mira al carrer, a l’ombra d’un Sol inclement, assegut al balancí, amb el càntir a un costat i el terra, amb un llibre dipositat a l’altre costat, rellegint als clàssics, absort en les aventures i desventures d’Ulisses per tal d’arribar a Ítaca.

Un buf de vent ve de l’esquerra, del cantó del pou, una alenada d’aire calent, un remolí que porta pols de l’hort i la vinya, es nota el seu tast sec. L’aigua del càntir de fang, encara fresca, treu la sensació arenosa que ha quedat als llavis. Sembla que el vent es fa més intens. A batzegades remou les fulles dels ametllers, dels pruners i de la figuera, fent tentinejar les seves fulles com si fossin mil criatures demanant silenci fent totes plegades una fressa seca característica.

El Sol se’n va i torna. Cada cop se’n va més i torna menys. Les fulles dels arbres parlen més sovint. Criden amb excitació anunciant que alguna cosa s’acosta, com els murmuris de la multitud quan espera que algú aparegui a dalt d’un escenari. Els remolins de pols en i davant de la porxada es succeeixen i dansen davant meu. Deixo el llibre per mirar l’espectacle que se m’ofereix mirant de front, cap a la creu que marca una fita del poble, Ulisses pot esperar una mica més per arribar a la seva llar.

El Sol se’n va i sembla que no torna. L’aire, abans càlid, ara posa la pell de gallina. Per contemplar el que està arribant deixo el balancí balancejant-se, buit, ja no hi sóc a la porxada. Pel camí de la cuina envolto la casa, deixo a l’esquerra el magnífic avet i tot creuant el camp de pomeres noto que el cel s’enfosqueix més. A l’horitzó es veuen línies de llum que parteixen el cel. Darrera la caseta de les eines, amb l’espatlla contra la paret, amb la vinya estesa davant dels ulls, al fons s’albira Montserrat. L’aire és net però ja és fred, el cel ja és negre. Un llamp amenaçador cau prop del cementiri, poc més enllà i un so atordidor fa remoure els ciments de la terra.

I comença a caure.

Sobre la resseca terra l’aigua colpeja amb fúria, gota a gota, un martell humit que la terra engoleix sense immutar-se. És hora d’anar a buscar recer. Mentre corro cap a casa, la mare em crida. Pel camí que volta la casa per la part del pou, entro a la porxada. L’aigua ja cau en forma de cortina i la terra, abans resseca es vincle davant la seva insistència i comença a cedir per donar forma a tolls i a petites torrenteres que escolen aigua pendent avall. Dins de casa la mare m’ha preparat el berenar i em crida.

Tot menjant, miro per la finestra com cau l’aigua, el setembre és a la volta de la setmana i la pluja anuncia que l’estiu ja s’acaba. M’assec al sofà i obro el llibre, la història, la vida, continua: Ulisses ha desembarcat a Ítaca...

Dedicat a la meva mare: Fa més de 15 anys que te'n vas anar i sembla que va ser ahir...

Humans amb classe (A,B i C) - (i IV)

2007-06-13T11:38:00.000+02:00

Ve de: Humans amb classe (A,B i C) - (III)
La història comença a: Humans amb classe (A,B i C) - (I)

Allò era un centre d’alta tecnologia. Amb coses que no havia vist mai. No hi havia pantalles, les imatges semblaven flotar a l’aire, la misèria que havia vist a fora, no existia, tot era pulcre i net. No entenia res. Va mirar cap a Maria. Es va sorprendre, ella també havia canviat. Estava molt confós.

Maria el va tranquil·litzar. - Tranquil. Ara t’ho explico tot.-. El va conduir a una saleta amb panells de vidre, que lluïen amb colors fantàstics i amb una música de fons que no podia definir però era meravellosa.

Va seure i es va fixar que ell també havia canviat, era com si l’ambient l’hagués netejat de dalt a baix, per fora i per dintre, la sensació de benestar era meravellosa. I era també tot orelles per escoltar la explicació a tot allò.

Maria va començar a explicar:

- Recordes com va anar el gran desastre? No, es clar, no hi eres. Simplement, la humanitat, de fet, els que ostentaven el poder, el que coneixes com a classe A i els seus assistents, que serien més tard la classe B, van destruir el planeta, per pura avarícia. Ells es van amagar sota terra i, la majoria, es va quedar a la superfície. Van passar cent anys i van posar funcionament el dispositiu automàtic Brotoni, que, segons ells, va netejar el planeta. Deu anys després van tornar a viure a la superfície i es van trobar amb nosaltres. Es van pensar que érem els supervivents dels humans que havien abandonat i ens van anomenar Classe C.-

El funcionari va interrompre. - Com? -

Maria va seguir:

- Quan varem arribar ja era massa tard. El que quedava de la vida en aquest planeta era irrecuperable. Varem alleujar als que quedaven i varem aprendre tot el que varem poder de vosaltres. Pensàvem que era un planeta buit i el varem netejar i colonitzar. Quan va aparèixer el dispositiu Brotoni ens varem adonar que encara quedaven humans i varem canviar per assemblar-nos a vosaltres i, des dels centres de control com el que has vist, evitar que us tornéssiu a destruir. -, va sentenciar Maria.

- Per què? -, va preguntar Jaume.

- Nosaltres us varem crear, ens varem anar i varem negligir les nostres responsabilitats. Quan varem tornar era massa tard. No cometrem el mateix error. -, va justificar Maria.

- Però. La Classe A té el poder, us domina, treballeu com esclaus i obeïu les seves lleis. -, va dir en Jaume.

Maria va somriure suaument. - Aquest poder que tenen és una il·lusió. El que veuen de nosaltres és una il·lusió. No saben que els mantenim vius nosaltres, i així ha de continuar sent.-

En Jaume va comprendre. - Però ells saben que estic aquí. Tinc un dispositiu de seguiment implantat... -.

Maria el va interrompre:

- On creus que estàs? -. En la paret del despatx s’obrí una finestra. El fons de l’exterior era negre i al mig la Terra en tot el seu esplendor. - I aquí et quedaràs, nosaltres et cuidarem.-, va concloure Maria.

El cap de la policia va entrar en el despatx del supervisor de la zona 2435.

- Senyor Supervisor. Fa cinc hores que hem perdut el contacte amb l’agent Jaume Colp.-, va dir el cap de la policia.

El supervisor es va acomodar a la cadira. - Haurem de buscar a algú altre doncs, no?.-, va concloure.

(Fi)

Humans amb classe (A,B i C) - (III)

2007-06-07T20:57:00.000+02:00

Ve de: Humans amb classe (A,B i C) - (II)
La història comença a: Humans amb classe (A,B i C) - (I)

Es va despertar amb un mal de cap terrible. Sentia soroll al seu voltant. La fressa el molestava. Va intentar llevar-se però es va adonar de seguida que el cap no era l’únic que li feia mal. Una veu el va confortar: - Descansa, t’han pegat molt fort i pots tenir lesions internes. Cal que descansis. - Acaronat per la veu es va deixar caure una altre vegada en les profunditats del son.

Es va llevar de cop, angoixat. Al voltant seu només hi havia foscor i silenci. Al principi va pensar que estava a casa seva i que tot havia estat un mal son. De seguida va notar que no era així. La olor d’aquella estança no era pas familiar. Una porta es va obrir i, a contrallum va veure la silueta d’una dona que portava a les seves mans una safata.

- Ja t’has despertat? - , va dir amablement la veu. - Ara has de menjar i beure. -.

- Quant de temps he dormit? - Va preguntar.

- Portes dos dies aquí. Pensàvem que no et despertaries mai. - , va indicar la dona mentre li oferia un plat d’un líquid calent.

Va acabar amb el menjar i es va aixecar. La dona va fer un discret gest de voler-ho impedir però va arribar tard.

- Et van apallissar a base de bé. -, va observar la dona. - No ets d'aquí, t'han deportat? -, va preguntar.

- Si. No els hi agradava el que feia a València i m’han convidat a unes vacances a Barcelona.-, va contestar intentant creure-ho ell mateix.

- Ja. I que va ser? -, va insistir la dona.

- Coordinava un grup de persones amb interessos comuns.-, va contestar el primer que li va venir al cap.

La dona va assentir amb el cap. - Llavors ets dels nostres. -, va somriure. - Em dic Maria, et vull presentar als meus amics. -, li digué mentre amb una mà li agafava l’espatlla i amb l’altre l’indicava el camí cap a la porta.

Quan va sortir de l’habitació es va adonar on estava. Era una estació de metro sense servei que servia de refugi a un munt de gent. Mentre ho mirava bocabadat i sorprès, Maria el va dirigir cap a una de les vies. Van començar a caminar en penombra i van arribar al peu d’una escala.

Van pujar i es van trobar a dins d’una gran claveguera, prou gran per poder caminar tranquil·lament. Maria li indicava el camí. Al cap d’un quart d’hora van arribar a una paret. Maria va prémer unes pedres en un ordre que Jaume va memoritzar i la paret es va obrir. Al fons hi havia una porta. Quan van entrar la paret es va tancar. Es van dirigir cap a la porta il·luminats per un llum d’emergència. Van entrar. I ho va veure:

Allò era impossible! Com podia ser! Eren només Classe C!

(Continua)

Humans amb classe (A,B i C) - (II)

2007-05-31T10:45:00.000+02:00

La història comença a: Humans amb classe (A,B i C) - (I)

El cap de policia l'acompanyà a l'heliport de la part superior del complex governamental. En Jaume Colp va pensar que no tindria temps ni d'avisar a la seva família, això el va angoixar encara més del que l'afectava no saber si podria complir amb la seva missió.

Durant el viatge es va animar a ell mateix. Es repetia que un humà civilitzat es pot comportar com un salvatge. I els de la classe C ho eren. Es barallaven per qualsevol cosa, no col·laboraven entre ells, això estava prohibit per llei però era normal que fos així, en el gran desastre van ser incapaços d'anar tots a una i ni tant sols van intentar fer un sacrifici, encara que fos petit, per salvar el sistema, per sort els classe A, amb l'ajuda dels classe B si que ho van fer. Ara els tocava a ells pagar la seva desídia. Es va posar a estudiar el dossier que li havien donat.

En una hora van aterrar al centre de control de Barcelona.

Van entrar en una habitació. A sobre la taula hi havia roba bruta, de la que usen els de classe C. També hi havia un parell de policies. A la que es va tancar la porta, el van agafar i li van començar a pegar. Els cops venien d'aquí i d'allí, no tenia temps ni de cridar. Quan van acabar tenia la cara inflada i el cos ple de dolorosos morats. Es va quedar mirant al cap de policia. - Perquè? -, va sanglotar.

- Així ningú sospitarà de tu. Simplement ets un classe C deportat a la ciutat. I, evidentment, havien de ser evidents els senyals d'un "tracte especial". -, va contestar el funcionari.

- Han fet una bona feina, doncs. -, va intentar riure mentre es canviava de roba. Li feia mal tot.

- Hem canviat els codis del seu xip identificador. Ara és un classe C, però no es preocupi, el seguirem tot el temps i sabem qui és. Compleixi la seva missió i el recollirem. Bona sort. -, el cap de policia es va acomiadar.

Va sortir de l'habitació i els que l'havien apallissat el van acompanyar a un vehicle patrulla. El van deixar al peu del Tibidabo. A partir de llavors s'hauria d'espavilar sol. Tenia gana i va veure un punt de repartiment de menjar.

Hi havia cua. Era més tranquil·la del que es pensava. La imatge que tenia dels classe C era de salvatges barallant-se per un mos de pa. Donava gràcies per que no estava en condicions de barallar-se amb ningú, aquells dos policies havien fet be la seva feina, es sentia marejat i li feia mal tot. I allà estava, fent cua, civilitzadament i en silenci, fins que algú li va parlar i el va agafar dolçament de les espatlles.

- Estàs ferit. Vine, et curarem i et donarem de menjar. -, va dir una veu de dona jove.

- Gràcies. -, va contestar amb un fil de veu. Estava massa feble. Es va sentir defallir. Va notar uns braços forts que l'agafaven i va perdre el coneixement.

(Continua)

Humans amb classe (A, B i C) - (I)

2007-05-30T19:54:00.000+02:00

Certament era difícil confiar en algú en els temps que corrien. L'individualisme més ferotge s'havia imposat per llei sobre qualsevol forma de col·laboració entre les persones de classe C. No passava el mateix entre les de la classe B, més acomodats, tenien permís per organitzar-se mínimament i treballaven directament per a la classe A; de fet, eren els únics que podien tenir contacte amb ells. La classe A; aquests si que podien fer el que volguessin, col·laborar entre ells, de fet, aquesta era la base del seu codi ètic. Eren els dirigents, els que havien salvat a la humanitat de la destrucció, els que vetllaven pels pobres diables de la classe C.

Jaume Colp era l'ajudant del supervisor de la zona 2435, ocupava el litoral mediterrani de la península ibèrica. Era de la classe B i estava content de la seva feina. El seu cap era de classe A, només els de classe A podien ser supervisors de zona, i el càrrec que tenia Jaume era el més alt al que podia aspirar un classe B.

Estava preparant la documentació per quan arribés el seu cap. Va parar atenció a un informe de la policia (tots classe B) en que s’avisava d'un increment dels delictes d'associació, i la conseqüent i justa repressió en tota la zona 2435. Estava en això quan el supervisor va entrar, va deixar de llegir i va acabar d'ordenar els papers mentre el supervisor seia a la seva cadira.

Va repassar els informes mentre el funcionari esperava. Quan va acabar es va dirigir cap a ell.

- Senyor Colp, necessito una persona de total confiança per una missió, i crec que vosté és el més indicat. -, digué el supervisor amb un to de veu agradable.

En Jaume Colp es quedà de pedra. Mai abans el supervisor li havia parlat d'aquella manera.

- Abans de dir-li de que es tracta, l'he d'avisar que no pot escollir i que espero que compleixi la missió, pel seu bé... i el de la seva família. -, el to del supervisor ja era al que Colp estava acostumat.

- L'enviaré a Barcelona, es farà passar per un classe C i s'infiltrarà en alguna d'aquestes associacions il·legals que tants mals de cap ens estan donant. Vostè és fidel al regim, veritat ? -, el supervisor li va dirigir una mirada acusadora.

- Si senyor, fidel per sempre als que ens van salvar i ens donen tot el que necessitem. -, va dir en Jaume Colp quadrant-se.

- Doncs parli amb el cap de policia, ell li donarà les instruccions i el material que necessita. Té una setmana per a complir la seva missió. Si no, la seva família baixarà de classe, i ja sap el que vol dir això. -, amenaçà el supervisor.

Sabia perfectament el que volia dir. Descendir de la classe B a la classe C significava la pèrdua dels privilegis que s'havien guanyat a pols. El dret d'associació restringida, el de vot en l'assemblea dels B, les ajudes del govern de zona, l'educació dels fills... No es podia permetre cap errada.

- Adéu senyor Colp. -, conclogué el supervisor.

Jaume Colp va sortir del despatx. L'esperava el cap de la policia. El va seguir.

(Continua)

El portal de l'eternitat (XVI)

2007-03-27T16:19:00.000+02:00

Ve de: El portal de l'eternitat (XV)
La història comença a: El portal de l'eternitat (I)

24 de setembre de 1939. Les bombes dels Stukas cauen sobre Varsòvia, la capital de Polònia. Ja fa 24 dies des del començament del malson que la humanitat coneixerà com a Segona Guerra Mundial. En un bar un home pren tranquil·lament un cafè amb llet. Una bomba cau i explota a prop. Tot tremola les ampolles cauen, els vidres es trenquen. La gent s'amaga sota les taules. Tots tenen por menys aquell home que pren tranquil·lament el seu cafè amb llet.

Quan va acabar de beure, es va aixecar de la cadira, va deixar sobre la taula l'import de la seva consumició i es va dirigir cap a la porta.

- Quant de temps haurem d'esperar? -, li va preguntar al portal.

- Fins que les tropes d'ocupació entrin, llavors suplantarem al comandant, anirem a Alemanya i farem el que hem de fer.-, respongué el Portal.

- I que hem de fer? Encara no m'ho has dit. - , va preguntar.

- T'ho diré quan arribi el moment. Encara falten sis setmanes, t'has d'adaptar a la situació abans de saber més detalls. -, respongué el portal finalitzant la conversa.

Les bombes continuaven caient en un altre sector de la ciutat. Aquella nit seria moguda. Igual que les tres següents. El 27 de setembre els polonesos van capitular i Varsòvia va caure en mans de l'exercit alemany.

El portal el va conduir a la vora de l'edifici de correus. Un cop allà, el seu aspecte va canviar. Ara era el Comandant Shultz de les forces d'ocupació de Varsòvia, o més ben dit, el seu doble mentre el portal no se'n fes càrrec d'ell.

Va avançar cap a la porta del darrere. Els soldats es van quadrar i el van saludar. El portal li va indicar com els hi havia de tornar la salutació. Va recórrer els passadissos de l'edifici fins entrar en un lavabo. El comandant Shultz, el de debò va sortir i es va quedar amb la boca oberta contemplant al seu doble. El va empènyer sense contemplacions i el Vòrtex del portal el va engolir.

Sempre ben dirigit pel portal, que semblava conèixer tots els detalls del que havia de fer es va dirigir cap el seu despatx. Va saludar al seu assistent i va entrar. Va seure a la cadira i va començar a mirar els papers de sobre la seva taula. Hi havia sentències de mort, ordres de detenció, ordres de deportació...

- Com vols que faci això! És una monstruositat!-, es va queixar al portal.

- Tot això ja ha passat. Pensa que ho estem revivint. No podem fer res per aturar-ho. D'aquí un mes et traslladaran a Alemanya, a l'Estat Major, com a premi al que faràs aquí, i des d'allà podrem fer el que cal fer.

- He estudiat història, se les monstruositats que van fer els nazis en aquesta època i la de la bogeria del pertorbat assedegat de sang que els dirigia. Què coi cal fer que és tant important per que firmi sentències de mort i rubriqui les altres abominacions que hi ha sobre aquesta taula! -, va reclamar.

- Salvar la vida del pertorbat assedegat de sang. Has de salvar a Adolf Hitler. -, va contestar el portal.

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 27 de març de 2007

Nota:
Aquest és l’inici d’una història de ciència ficció que especula sobre les raons que van fer fracassar l’intent d’atemptat de Georg Elser contra la cúpula de l’Estat Nazi el 8 de novembre de 1939. Si la bomba de la cerveseria hagués esclatat tretze minuts abans del que estava previst, hagués canviat la història d’una forma que mai no sabrem.
Més informació a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Georg_Elser

El portal de l'eternitat (XV)

2007-03-26T11:47:00.000+02:00

Ve de: El portal de l’eternitat (XIV)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

- Punt i final. Ja està! -, va dir el Moisès.

- Et felicito, ara només ens queda passar el comandament del poble i ja podràs "morir" en pau.-, va contestar el portal.

- No se pas si Josué serà capaç de dirigir al poble. No ho se. Tants anys aquí entre ells, veient com creixien, com tenien fills, com morien. Hem estat tres generacions en aquest desert. Se’m fa difícil deixar-los ara.-, va replicar.

- Ho entenc. Però s'ha de fer. Tot està lligat i ben lligat, a partir d'ara han d'anar sols. Josué i els sacerdots han estat ben instruïts, saben que cal fer i com fer-ho. Tindran el poder i no el voldran perdre. Tot anirà com estava planejat.-, va concloure el portal.

Van reunir doncs al poble. No quedava ningú dels que van sortir d'Egipte llevat d'ell. Els sacerdots i ell mateix van fer la cerimònia d'unció de Josué com a nou cap del poble. Acabada la cerimònia, el Moisès camina cap a la muntanya i s'allunyà. El poble l'acomiadà entre crits i plors. Per la seva cara molla corrien les llàgrimes.

Va arribar al cim de la muntanya. Li esperava la seva nau. Va entrar i va recuperar el seu aspecte, semblava que no havia passat el temps. Va preparar la nau per l'enlairament i va començar l’ascensió.

El poble des de baix va veure una llum que pujava al cel des del cim de la muntanya i va interpretar que Moisès havia estat transportat al cel per Déu. Tot estava lligat i ben lligat.

Un cop en òrbita el portal li va parlar.

- Què t'ha semblat l'experiència? -, li va preguntar.

- És... No se com explicar-lo... He viscut molt més temps com a Moisès que com a jo mateix, i, en canvi, aquí estic, com si haguessin passat només uns segons. Havia arribat a estimar al meu..., al poble.-, va contestar.

- Hem posat les bases per una major estabilitat en la història de la humanitat. Hem creat la religió que servirà com a base a les dues grans religions monoteistes de la humanitat. Estigues orgullós i satisfet.-, va dir-li el portal.

- Però el munt de lleis absurdes i contradictòries que els hem donat... Hem estat cruels. El Déu que els hi hem donat és cruel. És inhumà... -, va observar.

- Era necessari. El control es basa en la por. I un Déu cruel, implacable fa por. És la dualitat càstig - recompensa. Arribarà un temps en que els humans se n'adonaran de les incongruències que hem escrit i que escriuran els nostres successors i serà quan comencin a buscar les respostes dins seu enlloc de buscar-les fora.-, va dir el portal.

- Això ho puc entendre. I ara què farem? -, va preguntar.

- Hauríem de corregir una situació que es va donar al segle XX. Preparat per una mica de moviment i aventura? -, va dir el portal.

- Preparat! -, va respondre.

Un Flash de llum i ja hi eren.

Any 1939...

(Continua)

Ramon de Calasanz
Xàtiva, 26 de març de 2007

El portal de l'eternitat (XIV)

2007-03-24T10:56:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (XIII)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

- De moment els hi dones això. -. El portal li va donar quatre làmines de pedra gravades en hebreu.

- Són els 20 manaments bàsics que hauran de complir... per començar. Després ja vindran més lleis i preceptes. S'ha de deixar tot ben lligat per que no hi hagin dubtes.-, va dir el portal.

Va agafar les làmines de pedra, que pesaven força i les va baixar de la muntanya. Quan va arribar a la vista del poble els va cridar. Tothom va deixar el que estava fent i va anar a escoltar-lo. L'acústica de la zona era perfecte.

Va començar el seu discurs:

- Poble, escolteu i admireu-vos. Déu en persona us parla. Amb la seva pròpia mà ha gravat amb foc sobre la pedra d'aquesta muntanya la seva llei.-, una de les pedres va relliscar de la seva mà i va caure, esmicolant-se al contacte amb el terra. La gent va murmurar. El Moisès es va quedar callat un moment sense saber que dir. Una altre de les làmines va caure amb idèntic resultat. Va agafar les làmines que quedaven una amb cada mà i es va refer.

- Les làmines que han caigut eren la portada i la contraportada, així que no us preocupeu.-, va dir intentant arreglar-ho.

El poble el va mirar amb cara de no saber que estava dient.

En veure que no entenien res, va pensar ràpidament que, si no sabien que era un llibre, tampoc sabrien el que era la portada i la contraportada.

Va continuar, cridant. - És la paraula de Déu! No teniu per que entendre-la, només obeir-la.-, va dir.

El poble això si que ho va entendre i es va sentir un murmuri d'aprovació.

- Deu m'ha donat aquests manaments. -, va mirar les taules i els va comptar. - Aquests deu manaments per que els compliu i per que sapigueu que el vostre senyor és Déu.-, va concloure.

Va anar a la seva tenda i es va jeure. Estava suant i nerviós, totalment esgotat. El portal li va parlar.

- Te n'has sortit prou bé.-, li va dir en un to sorneguer.

- Em podries haver donat un cop de mà! -, li respongué irat.

- Era divertit veure com improvisaves. -, va respondre el portal.

- Divertit? No sabia que tenies sentit de l'humor!-, digué el Moisès.

- Ja et vaig dir que hi ha moltes coses de mi que no saps, i el fet de que tinc sentit de l'humor era una d'elles. Ara ja ho saps.-, li respongué el portal.

El Moisès va sospirar. - I ara què? Falten deu dels vint manaments, els tornes a fer? -, va preguntar.

- No cal, deu seran més fàcils de memoritzar i, a més encara hem d'inventar-nos i escriure tota la història del poble des de la creació del món, que serà... fa uns quatre mil anys et sembla bé? I tota la llista de normes absurdes que han de tenir en compte. No t'oblidis que has d'ordenar tot un cos sacerdotal per que en tingui cura de tot.-, va dir el portal.

- Doncs comencem, no? tenim per anys! -, va dir el Moisès.

I van passar els anys...

(Continua)

Ramon de Calasanz
Xàtiva, 24 de març de 2007

(Dedicat a Mel Brooks, que ens ha fet riure tant!)

El portal de l'eternitat (XIII)

2007-03-23T19:09:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (XII)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Van baixar al planeta. El seu aspecte ara era el d'un dels habitants de l'espècie dominant. Era un aspecte una mica estrany però, essencialment, era molt semblant als humans: Bípede, amb dos braços, el cap en forma d'ou, la pell fosca, d'un color verdós, sense pel en tot el cos, els ulls molt grans i sense orelles.

Van entrar en una sala comunitària que semblava un bar. Tothom es van quedar mirant la porta en silenci, però una marcada agressivitat es notava en l'ambient.

- Portes la banda de color porpra a l'altre costat. Posa-te-la bé. -, va indicar el portal.

Un cop fet, tothom va tornar a les seves coses. De sobte, en una paret del local van aparèixer unes imatges en moviment i un so semblant a música. Tothom es va posar de peu.

Es veu que era una espècie de butlletí informatiu. Es parlava de com anava la guerra de tots contra tots i cada cop que apareixia qualsevol del bàndol contrari, una escridassada d'odi sacsejava la sala.

El portal li va fer notar que tots els "enemics" duien la banda d'un color o en una posició diferent.

- Cada banda, en cada posició indica un clan, una forma diferent de veure les coses. Tots són de naturalesa religiosa, però en aquest planeta, les religions són tant diferents les unes de les altres per haver-se desenvolupat de manera paral·lela durant molts segles sense contacte entre elles que, ara, que fa poc que es troben en la fase d'emergència tecnològica, no troben punts en comú, i estan en guerra constant.-, va comentar el portal.

- I com és que no han tingut contacte? -, va preguntar.

- A la Terra, la naturalesa de les religions, sobretot les monoteistes, és expansionista, així que el contacte i l'exploració de tot el planeta uns centenars d'anys abans de l'accés al coneixement de la tecnologia capaç de autodestruir-vos era molt probable. En aquest món no ha estat així. El desenvolupament de la tecnologia s'ha produït independentment a diversos clans del planeta i al mateix temps que entraven en contacte entre ells. Al principi va haver intercanvi pacífic però un cop tothom va tenir accés a la tecnologia que necessitava les relacions es van anar deteriorant i va començar la lluita pels recursos naturals. Tot acabarà demà, tal com vas veure. -, va explicar el portal.

- I no podem fer res? -, va preguntar.

- Potser si, però ens hauríem de remuntar uns quants milers d'anys enrere i fer el mateix que estem fent a la Terra. Si vols, quan acabem amb la feina que tenim entre mans, que encara és molta, es pot fer. -, va respondre el portal.

- Tens raó. Primer hem d'acabar la feina a la Terra, no voldria que acabéssim així.-, va sentencià sortint del local.

- Però abans dóna’m de menjar, o si no ens quedarem atrapats aquí.-, va demanar el portal.

Va seguir a un habitant del planeta cap a un carreró. La mateixa escena de sempre: Vortex, empenta i silenci. Van tornar a la nau i al cim del Sinaí, allà on tocava estar en aquell moment.

(Continua)

Ramon de Calasanz
Xàtiva, 23 de març de 2007

El portal de l'eternitat (XII)

2007-03-23T11:34:00.000+01:00

Ve de: El portal de l'eternitat (XI)
La història comença a: El portal de l'eternitat (I)

Aconsellat pel portal, el Moisès postís, va ordenar ensinistrar unitats militars. Van escollir homes d'entre aquells camperols, pastors i artesans i els van convertir en guerrers, en una zona de pas de bandits i invasors d'Àsia a Egipte calia estar preparats.

Per fer-ho amb comoditat és van aturar en un lloc segur, fàcilment defensable, entre muntanyes, del desert del Sinaí.

A mesura que s'acabava el gra de les carretes que els egipcis els hi havien donat, omplien aquestes de mercaderies i comerciaven amb les tribus de la zona a canvi de menjar i armes.

Quan les carretes tornaven amb menjar venien per un camí elevat i semblava que caiguessin del cel, el poble va anomenar a aquelles carretes el Manà que cau del cel.

El problema de l'aigua es va resoldre ràpidament, el portal va indicar on estaven els pous i les fonts, i amb aquesta informació van poder comerciar els drets de l’aigua amb els beduïns de la zona, a canvi de mercaderies valuoses.

Al cap d'un temps, quan la situació s'havia estabilitzat, el portal li va dir que ja era temps que comencessin a deixar constància escrita de tot el que havia passat, i, al repassar-ho es van adonar que fins aquell moment tot el que havia passat era qualsevol cosa menys heroic. Necessitaven amanir els escrits per donar-lis un toc més èpic, o si no la intervenció divina no colaria.

Però, abans de tot havien de donar al poble unes lleis que complir. Mentre parlaven d'això, Moisès va fer-li una pregunta al portal:

- Perquè és necessari crear religions? Què passaria si no ho estiguéssim fent?, va preguntar.

- Mes val que t'ho ensenyi, si no, no ho entendràs. Digues al poble que puges a la muntanya a rebre la llei de mans de Déu. Que t'esperin fins que baixis.-, li digué el portal.

Va fer el que el portal li havia manat i pujà a la muntanya del Sinaí. en arribar a dalt es trobà davant de la seva nau. En entrar va recuperar el seu aspecte habitual.

- Retrocedim tres milions d'anys. Anem a 300 anys llum de la Terra. -, va indicar el portal.

Un Flash de llum i estàvem en una òrbita alta al voltant d'un món que no va reconèixer. Estaven a la part nocturna. Era un món habitat! Es veien les estructures il·luminades per una civilització avançada.

- Baixarem? -, li va preguntar al portal.

- Encara no. Observa. -, va contestar el portal.

De sobte la atmosfera es va omplir de rastres de coets que acabaven caient, una explosió i després la foscor. Així va anar passant durant dues hores. Atacs i contraatacs. No podia dir ni una paraula. La mirada fixada en aquell planeta que estava morint davant d'un únic espectador, ell.

Al cap de dues hores i poc ja res es movia, ja res estava il·luminat, un núvol de pols a escala planetària cobria la superfície d'aquell món. Els sensors, no mostraven cap senyal de vida.

- Perquè? -, va aconseguir preguntar amb un fil de veu.

- T'ho ensenyaré. Retrocedirem un dia i baixarem -, va contestar el portal.

(Continua)

Ramon de Calasanz
Xàtiva, 23 de març de 2007

El portal de l'eternitat (XI)

2007-03-22T17:22:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (X)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Va mirar cap a la dona gran i li va dir:

- Déu m'ha parlat i m'ha dit: He vist el sofriment del meu poble. Tu el trauràs d'Egipte i el conduiràs a la terra promesa, la terra d'on els seus avantpassats van sortir.-, va dir cridant per que tothom que estigués a prop el pogués sentir.

La gent va començar a murmurar entre ells. Comentant que era cert, que feia un temps que les coses no anaven bé i que hi havia rumors de guerres i una possible fam generalitzada a l'imperi egipci.

Havien arribat a Egipte feia unes quantes generacions, fugint de la fam que assolava la seva terra. Egipte els va rebre amb els braços oberts, doncs estava en plena expansió econòmica i necessitava esclaus per construir una ciutat a la vora del Delta, aquesta ciutat era Ramesés. Un cop construïda la ciutat i ja sense una feina específica es dedicaven a l'artesania, l'agricultura i al pastoreig, a més del gra que els proporcionava l'estat egipci com a manutenció pel fet de ser esclaus. La vida allà havia estat relativament còmoda fins feia poc.

Una força emergent, els Hikses, unit a les guerres civils entre els Nomos, les províncies de l'imperi, havien debilitat Egipte fins a un punt en que la seva integritat territorial i la seva sobirania estava en perill.

- El senyor m'ha dit:-, va continuar. - Convoca a l’assemblea d'ancians i aneu-vos d'Egipte. Sigues ungit tu, Moisès líder i protector del poble, per que jo sóc el Déu dels vostres pares i així us ho ordeno.-, va concloure.

Convèncer al poble va resultar fàcil. La seva família era força coneguda i ell era apreciat com artesà de la fusta. Tenien d'ell una imatge de persona tímida però molt piadosa, per la qual cosa no els va estranyar que Déu l'escollís per parlar-li. Un cop reunida l'assemblea, un parell de trucs de màgia van acabar de convèncer als ancians i a la resta de la gent.

Així, doncs, havia estat fàcil convèncer al poble per que emprengués la marxa cap a la terra dels seus orígens. I molt més fàcil va ser convèncer al Nomarca local (governador de la província) que els deixés anar. De fet els hi va regalar carruatges i gra per un mes de viatge, comparat amb els recursos que estalviarien quan s’haguessin anat, que podrien dedicar a la guerra contra els Hikses i els Nomos veïns, allò no era res.

Llavors, amb el blat que tenien van celebrar una nova festa religiosa, la Pasqua, amb les instruccions que el nou Moisès els hi va donar com a líder del poble i únic intermediari entre el Déu veritable i ells.

Van sortir doncs de la ciutat de Ramesés i es van encaminar cap a la frontera nord-est d'Egipte cap a la terra dels seus pares, dirigits per un tècnic de sistemes controladors de mines, nascut 4.000 anys després, i inspirat per una entitat anomenada El portal de l'eternitat, al qual considerarien a partir d'aquell moment, el seu únic Déu.

(Continua)

Ramon de Calasanz
Xàtiva, 22 de març de 2007

El portal de l'eternitat (X)

2007-03-21T16:54:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (IX)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

- I ara què? - , li va preguntar al portal.

- Ara tu ets Moisès. -, va respondre. - Has acceptat viure una vida i jo et dono una de ben intensa. El Moisès que m'has donat era un esclau que hagués mort esclau. Tu seràs un alliberador que fundarà una nació i una religió.-, afirmà el portal.

- Això em sona. De fa anys. La classe d'història de les idees. La sortida d’Israel d’Egipte i la creació de la religió jueva! Vols dir que si no es pel que farem nosaltres, Moisès no hagués fet res?-, va preguntar excitat pel descobriment que estava a punt de fer.

- Això mateix.-, va respondre amb calma el portal.

- Això vol dir que tot el que vindrà després és conseqüència del que farem els propers anys? Que sense nosaltres no hi hauria cristianisme ni Islam?-, va preguntar.

- Efectivament. Veig que comences a entendre la naturalesa de la nostra missió.-, va dir el Portal.

- Això és massa gran per a mi! Estic canviant la història!-, Va dir el nou Moisès posant-se les mans al cap.

- No és això. El que estem fent és assegurant-nos que tot és com ha de ser per arribar a l'objectiu final.-, va dir el portal.

- I quin és aquest objectiu final?.-, va preguntar.

- Ja ho descobriràs tu mateix quan arribis al final del que tot just hem començat. Només et diré una cosa. Hem de crear estructures basades en la fe. Hem de crear religions. La fe és important mentre la humanitat està en el bressol, és important per contenir-la, és important donar-li respostes per què no es dissolgui i s’atomitzi mentre no té les eines necessàries per donar explicació a l’entorn en que viu i a les coses que li passen. Per això les hem de crear. Però quan la vostra espècie es faci adulta i descobreixi les eines necessàries per interpretar el seu entorn, la fe, com a cosa de nens que és, quedarà enrere, i serà la raó, a la vista dels fets unit als sentiments positius que guardeu dins, la que us porti a una nova etapa en el camí de la humanitat, quan deixeu la infantesa enrera i us convertiu en adults. Llavors entendreu la naturalesa de l'Univers i la vostra també. Ho has entès?-, preguntà el portal.

- Fins fa un moment pensava que si. Però ara m'he fet un embolic.-, contestà amb sinceritat.

- No esperava que ho entenguessis, encara et falta molt per viure i per experimentar. I la humanitat de la teva època, fa segles que coneix les eines però encara no ha après a usar-les correctament. Jo t'ajudaré i tu m'ajudaràs. Llavors, quan comprenguis la teva naturalesa, comprendràs la meva, i segur que la resposta et sorprendrà. No obstant, tranquil. Tenim feina a fer ara. Segueix aquest camí, porta a Ramesés i a la teva nova casa. No tinguis por del que has de dir i del que has de fer, jo t'inspiraré.-, va concloure.

I així el nou Moisès va emprendre el camí cap a Ramesés i cap a la missió de tota una vida.

Va arribar a un llogarret, als afores de la ciutat i, guiat pel portal, es va dirigir cap a una cabana de fang i palla. Va sortir una dona gran a rebre'l.

- Moisès!- ,va cridar la dona. - Què t'ha passat? Vens amb les mans buides! On és l'aigua? I el teu cabell i la teva barba? Estan tant blancs!.-, va continuar agafant al seu fill de les dues galtes amb el palmell de les seves mans.

Aconsellat pel portal va mirar fixament a la dóna i va contestar. - He vist Déu. –

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 21 de març de 2007

El portal de l'eternitat (IX)

2007-03-14T16:52:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (VIII)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

La vista que s'oferia a través de la finestra de la nau era espectacular. La Terra, serena i enormement bella girava majestuosa com una bala de vidre suspesa en el buit. Es va deixar portar per la extasiant visió i es enfonsar en la bellesa que s'oferia davant dels seus ulls, que era de tant colpidora, que els seus sentits no eren prou per abastar-la en tota la seva magnitud, de cobrir tota la seva realitat.

El portal el despertar d'aquest estat. - Et vull proposar una cosa. -, li digué el portal.

- Una altre canvi en el contracte? - manifestà de manera sorneguera.

- Més aviat una clàusula extra. -, respongué el portal. - Et vull explicar més detalls sobre la meva naturalesa i la simbiosi que poden arribar a mantenir, però, per fer-ho, necessito exemplificar-ho.-, explicà. - Estaries d'acord en que jo et guiés per l'espai i el temps? Garanteixo totalment la teva seguretat. A més aprendràs moltíssim. Ja se que no és exactament el que havíem parlat, però et demano que confiïs en mi.-, explicà el portal.

La proposta no el va sorprendre. Ja no el sorprenia res. Però la curiositat cada cop era més intensa i necessitava satisfer-la. - Endavant, confio amb tu. -, respongué. - Quin remei em queda...-, va pensar.

- D'acord. Encara que és cert que no tens cap altra opció raonable.-, contestà el portal.

Va observar un to de broma en la veu que sentia del portal. I no li va agradar que, a part del que deia, també sabés el que pensava.

- Posem-nos en marxa doncs. Ens quedem amb la Terra, però en un altre temps. Estas disposat a viure una vida sencera? -, va preguntar.

- Si, es clar. -, va contestar.

- Controls temporals. Anem a l'any 1.795 aC, segons el vostre calendari. Quan vulguis. -, ordenà el portal.

Va veure un flash de llum. No semblava que res hagués canviat, però això no volia dir res.

- Aterrarem a prop de la desembocadura del riu Nil. Dirigeix la nau cap allà.-, va ordenar el portal. Quan estaven a punt d'arribar va indicar una bosc de canyes prop d'una ciutat. - Ocultarem la nau aquí, ben amagada. Tardarem uns quants anys en recuperar-la. -. Van aterrar.

El portal explicà breument la situació: - Ara et donaré un aspecte més d'acord amb el paper que faràs. Tothom et veurà com has de ser i t'entendrà en la seva llengua.-, explicà el portal.

Va sortir de la nau transformat. Va allunyar-se de la nau i aquesta va ser literalment engolida pel bosc de canyes.

Ara camina cap allà. Anem a Ramesés. Trobaràs un home pel camí. El necessito per menjar. Donem-el i continuarem endavant.

Va caminar en direcció a la ciutat i es va trobar amb un home de mitjana edat. Es va acostar i va encetar una conversa per entretenir-lo.

- Com et dius?, va preguntar.

- Sóc Moisès, fill de Amram y Jochebed. Ets el meu reflex! Que vols de mi? -, contestà.

- La teva vida. -, el va empènyer i el vòrtex del portal el va engolir.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 14 de març de 2007

El portal de l’eternitat (VIII)

2007-03-12T11:49:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (VII)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Estava marejat. Marejat i confós. Marejat, confós i enfadat, molt enfadat. - Portal! -, cridà. - Què ha passat!? Què has fet!? -, va rebre el silenci com a resposta.

Mirà per les finestres de la nau. Estava a La Terra, no hi havia cap dubte. Molts arbres. Va reconèixer el lloc. Encara estava on havien aterrat. I suposava també que a la mateixa època. De sobte va notar la presència del Portal. - On estaves? -, li va preguntar.

- Desfent la torre, la bassa i tornant a fer rajar les fonts. Un cop Sant Jordi ha derrotat al drac ha de tornar tot a la normalitat. Així va ser i així ha estat. -, va contestar el Portal.

- No entenc res. Em faràs parar boig! - , va cridar visiblement pertorbat. - Vols dir que tot això era un muntatge per fer teatre! Per que la gent es cregui la llegenda de Sant Jordi! Quina classe d'estupidesa és aquesta! I perquè m'estàs enganyant i utilitzant!-, va continuar bramant.

- Hem de sortir d'aquí. Encara tenim feina a fer, tots dos, en un altre lloc, en un altre temps. -, va dir el Portal.

- Això no era el que havíem acordat! Havies de servir-me, no fer el que tu volguessis! -, va protestar.

- Si creus que has estat enganyat, busca'm un altre company i et deixo aquí. Podràs continuar fent la teva vida normalment en aquesta època, si això és el que realment vols. -, va dir-li el Portal.

Va dubtar. Pensant-ho bé, quedar-se a la edat mitjana amb els seus propis mitjans no era un escenari que li fes gaire il·lusió. I el Portal, encara que tenia la sensació de que l'estava enganyant i utilitzant, de moment, l'havia protegit i li havia fet viure situacions i ambients que mai hauria ni tant sols somiat. I el que podia venir podria ser millor encara.

Ja no era l'ambició, era la curiositat qui l'empenyia a continuar al costat del Portal. D'una emoció humana a una altra. El Portal ho va percebre.

- Un canvi d’actitud interessant. Els humans amb els que he tingut contacte m'usaven servint a la seva ambició, com has fet tu ara en l'episodi del drac, però cap havia canviat aquesta ambició per a res... tan ràpid. Ara vols venir amb mi per curiositat, i només han passat dos dies. Això és molt interessant. Potser és hora que t'expliqui més coses sobre mi i sobre la naturalesa de les coses.-, va dir el Portal.

No el veia, ni sabia on estava, però la veu ressonava dins el seu cap. Va assentir amb un moviment reflex.

- Però abans, sortim d'aquí. Estan a punt d'arribar uns pastors amb tot el ramat i no seria convenient que ens veiessin. Ni per a ells ni per a nosaltres -, va recomanar el Portal.

Va posar els motors en marxa i la nau s'enlairà ràpidament. En cinc minuts ja estaven en una òrbita estable al voltant de La Terra.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 12 de març de 2007

L'espasa del poder (IV)

2007-03-09T11:54:00.000+01:00

Ve de: L'espasa del poder (III)
La història comença a: L'espasa del poder (I)

Estupor.

Aquella era la paraula que definia exactament com se sentia en aquell moment. El que a ell li havia semblat un somni, es mostrava real de la manera més contundent. Es va acostar a Morgan Le Fay que l'observava esperant la resposta a la pregunta que li havia llançat. Va moure la seva mà, titubejant per a tocar la figura que es mostrava davant d'ell. Va posar la mà en la seva galta. Era càlida, molt real. Morgan Le Fay no es va immutar. Després d'uns instants, la dona va prendre la seva mà i va parlar:

- Tu ets Artur -, va dir serenament.

- Com? No, em dic Joan. -, va respondre automàticament.

- No. Si tens l'espasa ets Artur, com altres que la van posseir abans que tu. -, va afirmar la dona.

- I tu? Què tens a veure amb tot això? -, va preguntar.

- Ja t'ho he dit. Sóc la guardiana de l'espasa. - , va contestar.

- Però, ets de carn i os. Com has arribat fins aquí? L'espasa porta un GPS o alguna cosa així? -, va preguntar amb sorna intentant relaxar la seva tensió.

- Jo he estat sempre aquí, amb l'espasa. Estic en la teva ment, només tu em pots veure i tocar. Només existeixo per a tu mentre portis a Excalibur. -, va respondre.

- I per a què serveix tot això? És la cosa més estranya que m'ha passat mai. Això que l'espasa es dissolgui i que apareguis tu i semblis real. És impossible. No m'ho crec. No vull creure-ho. -, va començar a córrer cap a la sortida.

Va pujar les escales amb una agilitat sorprenent i, en el tram final, d'un bot, es plantà sobre el forat de la piscina. El Sol estava en el seu zenit i la transició de la foscor a la llum el va cegar momentàniament. Tot allò era molt estrany. No obstant semblava que haver sortit a l'exterior, l'havia relaxat. Sol i aire pur van banyar la seva cara i van omplir els seus pulmons. Va pensar que la cambra on hi havia entrat, estant tancada durant tant de temps... Segur que hi havia quelcom en l'aire... Tant de temps tancat... La humitat, algun gas estrany. Estava molt brut a causa de les caigudes. Va anar a la casa a dutxar-se i a canviar-se de roba.

Per a acabar la dutxa va llevar l'aigua calenta. L'aigua freda li va aclarir de cop. Va tancar l'aixeta, es va posar les sabatilles i va sortir del bany mentre s'eixugava. Va fer un salt cap arrere. Una altra vegada ella. Asseguda en la butaca davant del llit de la seva habitació. Com havia entrat? El seu cap no acceptava el que estava passant. Va començar a vestir-se tractant d'ignorar-la.

- No pots donar l'esquena al teu destí -, li va dir Morgan Le Fay

- Quin destí? Jo només he comprat aquesta casa i estava fent una piscina. Vull viure tranquil. Passejar per la muntanya, llegir i escriure. Res més. Aquest és el meu destí. No se el que pretens però, si estàs en el meu cap, surt ara mateix d'ell. -, va contestar visiblement enfadat.

- Deixa que t'expliqui una història abans de dir res més. Per favor... -, va suplicar la guardiana de l'espasa.

- Està bé. -, va concedir ell. - Anem al saló, estarem... com a mínim jo estaré més còmode.- Va dir mentre es calçava l'última sabatilla esportiva.

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva 27 d'octubre del 2006

Si vols llegir la versió original, en castellà fes clic aquí

El portal de l’eternitat (VII)

2007-03-07T18:54:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (VI)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Es llevà de bon matí, quan el Sol encara no havia sortit de darrere de les muntanyes, es vestí amb l'armadura que el portal li havia donat i va mirar per la finestra de la torre. Havia arribat el moment. El pla era senzill. El drac atacaria el poble i faria unes quantes destrosses. Ell atacaria al drac, el feriria i el domesticaria. El poble agraït li oferiria el seu vassallatge i ell des de la torre i amb el drac al seu servei, ara, de manera "oficial", governaria la contrada. I després de la comarca, el país sencer, i després, qui sap.

Recordà que necessitava un cavall i armes de l'època per que la representació fos més creïble. Li va demanar al Portal. Va aparèixer un cavall immens totalment armat de color daurat, com anava ell. Les armes eren una espasa, una llança i un escut amb la creu de Sant Jordi.

Va muntar a sobre del cavall i es va equipar amb les armes. Un cop preparat va enviar al drac a atacar el poble. El drac va obeir. No sabia muntar a cavall però semblava que, igual que el drac, el cavall obeïa els seus pensaments. Començà doncs a cavalcar riu avall.

El drac va començar atacant el campanar de l’església. La runa s'escampà per la plaça i els carrers del voltant, però, afortunadament, no va malferir a ningú. El drac aterrà al bell mig de la plaça i llençà una flamarada que socarrà totalment un post de venda de pa. Era dia de mercat, i el caos es va fer notar. El drac començar a perseguir als comerciants i als clients pel poble fins arribar a un camp vora del riu. La gent s’escapolia com podia. El drac va acorralar a una noia jove. De sobte, del llit del riu va aparèixer un cavaller, de daurada armadura muntat sobre un cavall blanc també armat i portant una poderosa llança a les seves mans. L'escena era perfecte. Cavaller, drac, donzella i molt de públic.

- Això ja està fet. - , pensà. Es llençà furiosament contra el drac. - Un petit toc de llança, i, ferit s'estirarà a terra. -

La llança anava directe a un costat del drac, però, de sobte, el drac es mogué sense haver rebut cap ordre. La llança li partí el cor en dos i se li quedà clavada.

El drac va caure immòbil sobre un bassal de sang.

Va baixar del cavall sense creure's el que havia passat. - Això no va bé. -, va pensar. La noia que havia salvat s'agenollà als seus peus plorant i donant-li les gràcies. La gent s'apropava a ell i al drac cridant d'alegria. En un instant, el cos del drac va desaparèixer en un esclat de llum, i al lloc de la llançada va aparèixer un gran roser de roses vermelles. Allò ja era massa! Què estava passant?

De sobte va sentir com si tiressin d'ell. Va tancar els ulls de l’esglai i, quan els va obrir estava assegut davant dels controls de la seva nau.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 7 de març de 2007

De passeig pel parc

2007-03-07T09:52:00.000+01:00

- Relat dedicat a hisucacrine, per ser tant bons amics -

Ja és de nit, prop de les deu. Hora de la passejada. El gos farà el que ha de fer i, mentre ho fa, nosaltres passejarem pel parc.

El final de l'hivern ha estat testimoni de les nostres passejades nocturnes pel parc. Passejades de vint minuts en un entorn feblement il·luminat, on la remor de la font ens acompanya durant les quatre voltes que fem a aquell parc. Vint minuts no donen per més, ni tampoc per menys.

Un parc ocupat, a vegades per captaires i persones sense llar o que no volen tornar a casa seva, que dormen, mengen o beuen vi esperant que la son els engoleixi aviat, esperant que l'endemà sigui millor.

Un parc ocupat per altres gossos que passegen amb els seus amos mentre fan el que han de fer i es saluden entre ells, fent vida social, de vegades bordant, de vegades de forma silenciosa, com ho fan ells, acostant-se i sentint l'olor de l'altre.

Un parc, on, de tant en tant, alguna parella es diu adéu de la manera que les parelles ho fan, com si l'endemà quedés massa lluny per dir-se simplement "fins demà" o "adéu", i volguessin aprofitar al màxim el temps que els hi queda fins l'endemà.

Un parc on grups de persones immigrants esperen l'hora d'anar a dormir a casa d'un o a casa de l'altre, o, simplement, esperen.

Un parc on, els caps de setmana, els joves corren de l'Alameda al parc on s'amaguen per contar-se els secrets del seu grup i tornen a l'Alameda i, després, tornen al parc, passant-se els secrets de l’un a l’altre.

Un parc on, de vegades només hi ha persones de pas, sigui amb un rumb definit o indefinible.

Un parc on, de vegades només estem tu, jo i el gos fent una passejada.

Unes passejades relaxants, on, de vegades, amb la conversa, es deixen anar les tensions acumulades durant tot el dia, abocant-ho tot per alleugerir l'ànima.

Unes passejades instructives, on s'intercanvien punts de vista sobra la naturalesa de les coses i sempre s'aprenen coses noves i, a vegades, sorprenents.

Unes passejades amb un toc d'espiritualitat, on s'analitza l'ànima humana i la naturalesa d'allò que és diví.

Unes passejades divertides, on ens riem d'allò del que val la pena riures.

Unes passejades en silenci, quan el cansament del dia fa a un o a l'altre més agradable escoltar que parlar.

Quatre voltes al parc, quatre voltes de cinc minuts cada una. On el temps s'escola lenta i plàcidament per la conversa mentre el gos va a la seva.

Vint minuts de passejada. I després cadascú a casa seva. Passant per la vida, normalment durant el dia següent. Fins quan sigui una altra vegada de nit, al voltant de les deu, hora de la passejada, quan el gos farà el que ha de fer i, nosaltres, passejarem pel parc i enfilarem, altre vegada, la conversa.

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 6 de març de 2007

Si vols llegir la versió en castellà fes clic aquí

El portal de l’eternitat (VI)

2007-03-06T12:31:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (V)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

El Portal havia habilitat l'interior de la Torre amb totes les comoditats que hauria pogut trobar a la seva època. El sorprenia que pogués saber exactament el que volia i necessitava a cada moment. Tampoc entenia com la mort del mecànic l'havia afectat tant i com la mort d'aquell camperol que, perfectament, podria haver estat un avantpassat seu, no l'havia commogut gens ni mica. Li preocupava el fet de que podria estar perdent la seva humanitat. Decidí que era hora de parlar amb tranquil·litat amb el Portal.

- Portal. Qui ets i com pots saber tot de mi? Perquè em serveixes? -, Tens alguna missió?, preguntà.

- Ho vols saber? He tingut companys que en 10.000 anys no m'ho han preguntat, i tu al cap d'un dia ho fas. Molt curiós. -, medità en veu alta. - T'ho explicaré doncs, en paraules que puguis entendre. -

- Sóc un ésser viu conscient, com tu. Una de les diferències es que la meva estructura no està basada en molècules de carboni i aigua. Estructuralment sóc energia. No recordo quan vaig néixer ni on. Només se que vaig prendre consciència de la meva existència ja fa molt de temps, prop del centre de la galàxia que coneixeu com Andròmeda. Vaig errar durant molt de temps buscant algú com jo. Després de milions d'anys vaig arribar a la conclusió que estava sol. Durant aquell temps de recerca vaig visitar molts mons, uns erms, altres amb vida i molts amb éssers conscients, com tu. Vaig aprendre i vaig descobrir com la meva estructura es podia fusionar amb, per exemple, els teus circuits neurals, d'aquesta manera se tot el que tu i qualsevol amb qui entro en contacte sap, i el procés invers també funcionaria, si el teu cervell tingués prou capacitat. Vaig aprendre a dominar la transformació de la energia en matèria i la matèria en energia. Vaig créixer i vaig dominar també els camins del temps. He vist civilitzacions que han dominat galàxies i han desaparegut en l'oblit més absolut. He vist espècies que podrien haver competit amb el meu poder i, en un instant, s'han destruït a ells mateixos. He vist l'Univers i l'he entès. Però no m'agrada estar sol, i vaig descobrir que establir una simbiosi amb un altre ésser conscient era bo per a mi i bo per a ell. Missió? No en tinc cap que tu ni ningú poguessin arribar a entendre. Les coses passen, el temps i l'espai s'entrellacen, els fets es fan i es desfan. Tinc el poder de fer i desfer, poder que ara tu tens. Només cal que sàpigues que la integritat de l'Univers està garantida. Pots actuar sense por -, respongué.

- I podem canviar la història? Si aquell home que t'he donat fos un avantpassat meu, no seria una paradoxa que jo ara estigui aquí? -, preguntà.

- Si vens amb mi no hi ha paradoxes. La integritat del teixit espai temps està garantida. Menja i dorm. Fes el que hagis de fer, deixa anar la teva ambició sense cap fre. I no et preocupis dels detalls. Estic per servir-te i dels detalls m'encarregaré jo. Fins aquí el que ara pots entendre. -, va concloure.

Va menjar el que el Portal li va oferir i caigué en un són profund. Aquella nit va somiar. Va somiar en l'endemà, que ja no tardaria en arribar.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva 6 de març de 2007

El portal de l’eternitat (V)

2007-03-05T17:18:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (IV)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Caminà pel riu seguint el corrent. Al cap de poca estona va albirar el fum dels fogars de les llars del poble. Arribà a les seves oïdes el so de les campanes de l’església que tocaven furiosament. Òbviament els pastors ja havien arribat al poble i ja havien explicat el que havien vist. El Portal l'aturà.

- No és bona idea entrar en el poble ara. No tens res per oferir. Es millor recular una mica, he vist un lloc adequat i he pensat un pla que em pot, ens pot, et pot, anar bé. -, digué el Portal.

Van tornar enrere i van arribar al punt que el Portal havia proposat. El Portal era una èsser viu amb l'habilitat de manipular l'espai, el temps, la matèria i l'energia. En un moment construí un mur que aturà el riu, i en l'únic pas adjacent transitable aixecà una torre daurada impressionat, inexpugnable.

Quedà meravellat. - I això? -, preguntà?

- Els hi he assecat les fonts i tenim el control del riu, si volen aigua hauran de servir-nos, jo tindré aliment i tu tindràs... el que desitgis. Et deixo a tu els detalls. Al cap i a la fi, jo només et serveixo.- Digué el Portal.

- Hauríem de preparar algun tipus de defensa.-, va pensar. - Estem a l'edat mitjana. En aquesta època eren molt religiosos i creien en criatures fantàstiques. -. Va recordar una història que li havien explicat quan era un nen. - Tinc una molt bona idea.-, els ulls se li van il·luminar. - Podries crear dalt de tot de la torre un drac que llenci foc quan jo vulgui contra qui jo vulgui? -, va demanar.

El Portal li llegí la ment per saber de que parlava. Dit i fet. Dalt de la torre es materialitzà la figura ferotge d'un drac. - El controles amb la teva ment. El pots portar on vulguis. Amb aquest casc pots veure i sentir el que veu ell vegi i senti. És teu. -, digué el Portal.

- Molt bé... Ara només falta algú que els salvi d'aquesta calamitat, no tenen aigua i un drac terrorífic els atacarà sense pietat. Necessiten un Sant Jordi. Jo seré el seu salvador. - rigué... - Portal. Vesteix-me adequadament, amb una armadura daurada i vull que es pensin que tinc llum pròpia. Però per favor, que sigui còmode de portar - El Portal ho va fer.

Va enviar al drac cap el poble. Podia veure el mateix que aquella criatura infernal. Va destruir dues cabanes i va segrestar un dels habitants del poble que corria per salvar la vida. El drac va tornar a la Torre. - Portal. Aquí tens el teu aliment. - Es va obrir un vòrtex i el drac llençà al malaurat camperol a dins.-

- Molt bé. Demà anirem al poble. Estaran assedegats i un drac amenaçarà la seva existència. Llavors jo foragitaré al drac i els oferiré un tracte que no podran refusar.-. Va entrar a dins de la torre per esperar l'endemà. Esperant al primer dia que seria l'amo dels seus nous dominis.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva 05 de març 2007

El portal de l’eternitat (IV)

2007-03-01T20:42:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (III)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Aterraren en una clariana d'un bosc en una muntanya anomenada La Calma, a la Serralada del Montseny, al sud dels Pirineus i a prop de la costa. Necessitava visitar un lloc civilitzat. Tenia pensat baixar a peu fins a un dels pobles de la vall i agafar un transport cap a la gran ciutat més propera.

Resulta que el Portal no era una màquina, ni tant sols un cos. Era una consciència que podia actuar, i ara estava connectat amb ell. A efectes pràctics el Portal i ell eren un. Quan ell volgués el Portal apareixeria, en forma de nau o en forma que desitgés. Hi havia una simbiosi entre l'entitat i ell. Ho sentia pel mecànic però per algú estrany mecanisme psicològic, qui sap per la influència del Portal, cada cop ho sentia menys i estava més conforme amb la nova situació.

Ara només calia pensar en pujar a un transport i buscar un hotel ben confortable. L'endemà ja pensaria en que fer. Ser com un Déu no sonava tant malament.

Es pensava que coneixia aquella muntanya, però els camins no quadraven amb el que recordava de la seva infantesa, jugant a explorar aquella zona. Va continuar caminant, sempre cap a la vall. Va arribar al riu i el seguí corrent avall. Sentí un so familiar però llunya en la memòria. Eren ovelles el que sentia? S'acostà a la direcció d'on venia el so i es trobà, efectivament, amb un ramat d'ovelles, i dos homes que semblaven sortits d'un llibre d'història. Se'l quedaren mirant. Portava el vestit espacial i era d'un color daurat molt reflectant, i encara ho era més per la llum del Sol que s'hi emmirallava. Els pastors, en veure'l es van agenollar i el van començar a adorar. Parlaven la mateixa llengua que ell però sonava molt... antiga. L'havien pres per l'enviat d'un Déu! Va demanar mentalment al Portal que li donés un cop de mà per convèncer-los encara més de la seva "divinitat". La idea que el confonguessin amb un enviat diví li va fer gràcia. Notà una sensació de calor que sortia de dins cap a fora i sentí que perdia peu, i s'elevava, mentre que del seu cos irradiava una llum daurada. Molt bé Portal! Si no es convencen així, no se com ho faran. Pensà rient-se. Els dos pastors en veure el "prodigi" sortiren corrents cridant com esperitats i deixant a les ovelles bevent aigua, alienes a tot plegat.

- Com potser que encara hi hagi gent que cregui en aquestes coses? -, es preguntà en veu alta. - Pensava que en la meva època això estava superat. I has vist quina roba portaven? I aquestes ovelles... Fa segles que no hi ha ovelles per aquí.-

El Portal contestà. - No estem a la teva època. Recorda que abans d'anar a Tità vas retrocedir un miler d'anys. Et trobes en l’època que els humans anomeneu el final de l'edat mitjana.-

- Millor! -, contestà. – Quan més primitius més fàcil dominar-los. – Es va oblidar del transport i de l’hotel, i va seguir als pastors riu avall. Si hagués tingut cos el Portal hagués somrigut satisfet.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva 01 de març 2007

L’espasa del poder (III)

2007-03-01T10:41:00.000+01:00

Ve de: L'espasa del poder (II)

Amb decisió va prendre l'espasa per l'empunyadura i va tirar suaument per a provar fins que punt estava presonera de la pedra.

Per a la seva sorpresa, va cedir ràpidament. No s'ho esperava.

Ja la tenia en les seves mans.

Era extremadament lleugera. Es manejava molt bé. Es va sentir com un cavaller de l'Edat Mitjana. La va moure d'un costat a un altre. Es va descuidar i colpejar l'altar de dalt a baix.

Sorprenent!

L'espasa va partir per la meitat el sòlid altar de pedra com un ganivet calent travessa la mantega. Es va quedar perplex amb l'espasa en la mà, mirant l'altar, ara partit en dos grans trossos i a l'espasa. De sobte l'espasa va començar a brillar, a il·luminar la totalitat de la gran sala amb una llum blanc blavosa encegadora. Va intentar desfer-se de l'espasa però no va poder. Va agitar la mà, tot el cos. La llanterna va caure i es va apagar. Va observar amb horror com l'empunyadura s'estava dissolent en i al voltant de la seva mà i ara l'espasa semblava un apèndix del seu braç. Va sentir com si li corregués foc per les venes i artèries del seu braç dret. L'espasa estava minvant, disminuint de grandària. S'estava introduint en el seu cos. Va caure a terra horroritzat. No sentia dolor. Era una sensació molt estranya. No era dolorosa però si que era intensa. Sentia com si per tot el cos una marea d'un líquid estrany i ardent estigués prenent possessió de tot l'organisme, de fins el més recòndit racó del seu cos. Li faltava l'aire, respirava amb molta dificultat. El cor va començar a bategar irregularment. Una sensació d'ansietat es va apoderar d'ell, semblava que la vida se li escapava. La llum blanc blavosa se va anar apagant a mesura que l'espasa desapareixia en l'interior del seu cos. La foscor es va apoderar de la sala, i finalment, també dels seus sentits.

Qualsevol metge hauria certificat la seva mort en aquell instant...

Va obrir els ulls. O això creia, perquè només va poder veure la més absoluta foscor. Va buscar a les palpentes la llanterna. La va trobar i la va encendre. Tènia la sensació que acabava de despertar d'un malson. Es va incorporar. Es va sorprendre per la rapidesa amb què s'havia alçat. Recordava vagament com si fóra un somni d'alguna manera relacionat amb una espasa que li havia posseït i matat, i una dolça veu femenina que li havia murmurat – dorm – abans de morir. Però evidentment era un somni. Quina bogeria! Aquella sala li havia fet somiar amb un conte medieval. Va mirar cap enrere i va enllumenar amb la llanterna. Va veure un altar de pedra partit en dos, netament. Tot va tornar a la seva ment... I la veu.... que ara vènia de la seva esquerra... - Ja has despertat – Va dir la veu. Va girar el cap a l'esquerra i la va veure. Era una bella dona abillada amb una vaporosa túnica blanca i blava. - Qui ets? - Li va preguntar. - Sóc Morgan Le Fay, la guardiana de l'espasa -, va respondre la dona, i va continuar: - Per què has alliberat a Excalibur?-

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 27 d'octubre del 2006

Si vols llegir la versió original, en castellà fes clic aquí

L'espasa del poder (II)

2007-02-28T09:50:00.000+01:00

Ve de: L'espasa del poder (I)

Va sortir del forat i es va dirigir al cotxe. Va agafar una llanterna de la guantera del cotxe va tornar al forat i es va introduir en el passadís.

El passadís estava recobert de pedra tallada, amb petits esglaons i en bon estat, semblava que ho havien construït a consciència. Després d'uns 20 metres va trobar una sòlida porta. - Fins aquí hem arribat -, va pensar, les portes estan per a guardar el que hi ha dins... i no tenia la clau d'aquesta. Instintivament la va espentar per a provar la seva solidesa i, per a la seva sorpresa, la porta va cedir amb un sonor cruixit.

Va entrar. Era un espai immens que s'introduïa en l'interior de la terra a través d'una escala que, a diferència de la del passadís, era més basta i baixava abruptament cap a les profunditats. Una sensació de paüra li va envaïr. Va pensar a tornar a l'exterior i explorar en un altre moment i acompanyat, però la curiositat va poder més que l'incipient por i va començar el descens. Va tardar tres llargs minuts a arribar al seu destí. Una gran sala plena d'objectes antics. Amb la llanterna va enfocar armadures, escuts, armes de qualsevol tipus, allò semblava un arsenal de l'edat mitjana. De sobte, va observar que quelcom reflectia la llum de la llanterna. Es va estranyar.

Tot el que havia observat en la sala estava oxidat, florit, no havia vist res que poguera generar un reflex tan pur, tan brillant com aquell. Es va acostar amb atenció, l'ambient no era precisament agradable i començava a notar que la por començava a apoderar-se d'ell. Ho va superar i va continuar avant.

Es va sorprendre del que es presentava davant d'ell. El que havia brillat era una espasa. Bé, més aviat mitja espasa; la meitat del tall estava enfonsat en una pedra sobre un altar del mateix material.

A la llum de la llanterna, de prop, l'espasa semblava nova, no tènia res a veure amb el que es guardava al seu voltant. Semblava que l'acabaven de polir i de posar allí. Impossible. A més la pedra en què estava acanada i l'altar havien acumulat pols durant segles, inclús la ranura on estava fes el tall de l'espasa. Va fer un salt cap arrere. No podia ser. El tall que sobreeixia de l'espasa reflectia la llum de la llanterna com si fóra un líquid.

No , no podia ser. Va sentir un desig irrefrenable de tocar el tall. Acostà els dits. Ho va tocar. El tall de l'espasa semblava un estany al què hagueren tirat una pedra en el lloc on va posar el dit. El va retirar. Es va emportar amb ell una gota d'espasa que es va desprendre del seu dit quan s'havia allunyat un centímetre. I no obstant això al tacte li havia semblat una espasa sòlida. Allò era al·lucinant.

Va tindre la sensació que l'espasa el cridava, desitjava que l'agafaren, que la tragueren de la seva presó de pedra, que l'empunyaren, que la brandaren. I ell estava allí, i podia fer-ho si volia. Al cap i a la fi era la seva propietat, havia comprat la casa que reposava en la superfície i tot el que contenia era seu. Ja no sentia por.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 27 d'octubre del 2006

Si vols llegir la versió original, en castellà fes clic aquí

L'espasa del poder (I)

2007-02-27T17:31:00.000+01:00

Feia calor, això estava clar. A quasi mil metres d'altura en el mes d'agost en el Pirineu, fa calor. El 4x4 avançava lentament entre un núvol de pols, feia prou que no plovia. Passat el poble d'Oix es trobava el Casal dels Baturell, hereus dels senyors de Bestracà, un llinatge que fia ja temps que s'havia extingit i que havia posseït un castell en la cima de la muntanya del Bestracà, un niu d'àguiles que s'elevava imponent a quasi dos mil metres d'altura. D'aquell castell a penes quedaven quatre pedres, però era una mostra de fins que punt va ser dura la vida a l'edat mitjana en el Pirineu. La zona, entre muntanyes i de bells paratges boscosos, feia ja temps que havia cridat la seva atenció.

Estava lluny de tot i, al mateix temps, prop de tot, gràcies a la nova carretera que arribava des de la costa passant per la zona nord de la comarca de La Garrotxa, al costat de l'antiga frontera amb França i, a través d'aquesta via de comunicació, a l'abast de la resta del món.

Havia comprat el Casal dels Baturell feia poc i, a pesar del seu bon estat i que l'anterior propietari l'havia restaurat, volia fer unes reformes per a deixar-lo tot al seu gust. La reforma estrella era la piscina, que estaria coberta durant l'hivern; li encantava nadar i no estava disposat a renunciar a això pel fet d'haver-se mudat a un poble de muntanya.

La situació del Casal sobre el poble era privilegiada, elevada sobre ell i amb unes vistes fantàstiques, tant sobre el poble d'Oix com cap al Bestracà i les muntanyes que la rodejaven.

Va creuar el pont de pedra i va arribar a l'esplanada del Casal. Les obres estaven en marxa. Va baixar del vehicle i va observar que els operaris ja havien excavat un forat important enfront de la casa. No hi havia ningú treballant. Va descarregar les maletes i va entrar a la casa. El saló de l'entrada era imponent, amb dos nivells. Va deixar les maletes al costat de l'entrada. Es va dirigir a la cuina i va beure aigua. Mentre buidava el got va mirar per la finestra i es va fixar en el forat de la piscina. Va deixar el got sobre el marbre i va sortir de la casa. La incipient piscina formava un pla inclinat en direcció a la vivenda. Va decidir baixar per a inspeccionar l'obra. La terra tènia un color rogenc, excepte... Va cridar la seua atenció el fons del cantó més pròxim a la casa. La terra era d'un color diferent. Va excavar una mica amb les mans i va anar descobrint un tros de terra que, efectivament, no era d'allí, algú l'havia posat. Va furgar un poc més i va topar amb el que semblava una pedra. La va colpejar i, de sobte, el sòl va cedir...

Va caure i va quedar atordit un moment. Es va alçar. Va veure que havia caigut un parell de metres i que havia cedit una llosa que havia davall de la terra que estava removent. Estava molt brut i lleugerament magolat. Es va netejar la pols i va observar que, en direcció a la casa hi havia un passadís que baixava.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 27 d'octubre del 2006

Si vols llegir la versió original, en castellà fes clic aquí

El portal de l'eternitat (III)

2007-02-26T11:14:00.000+01:00

Ve de: El portal de l’eternitat (II)
La història comença a: El portal de l’eternitat (I)

Era difícil de creure. Tenia un vehicle capaç de viatjar per l'espai i el temps, i que, a més, podia pilotar tot sol si li demanaven. Les possibilitats que se li acudien eren tantes i tan variades que va sentir un vertigen.

- Bé. Portal, anem cap a casa, a la Terra. - Ordenà mentre es posava còmode. - I porta tu el control de navegació, no vull més ensurts. -, puntualitzà.

En un obrir i tancar d'ulls tingué davant La Terra. No l'havia vist mai tant blava, tant cristal·lina. Pensà que un mes i mig fora li havia despertat l’enyorança.

De sobte, començaren a sonar les alarmes, estaven caient. - Què passa ara ! - , cridà - Portal! No tens el control tu ? - El Portal respongué. - No tinc prou energia, m'has de donar de menjar. No puc mantenir-me despert. -

Vaig omplir els dipòsits abans de sortir, i les lectures de nivell mostren que no n'has gastat gairebé res!-, respongué.

- Sóc el Portal de l'eternitat. No sóc una màquina, sóc un ésser viu. Necessito menjar. El sac, dóna’m al que hi ha al sac de la bodega. Ràpid o caurem -

Corregué donant cops contra les parets de la nau cap a la bodega. En un racó trobà un sac, com li havia dit el portal. No recordava haver-lo posat allà. Li anava a preguntar com li donava quan, darrera seu es va obrir un vòrtex. - Llença el que hi ha al sac aquí dins. Ràpid, no tinc forces, estem caient. -

Obrí el sac. Va donar un bot cap enrera horroritzat. Era el mecànic que li havia regalat el Portal. Semblava adormit però no respirava.

- Dóna’m de menjar! - Ordenà el Portal.

- Però sembla que està en estasi. Com vols menjar-te un humà viu. Em nego a donar-te'l! Quina classe de monstre ets! -

- Sóc el Portal de l'eternitat. Et puc convertir en un Déu o et puc destruir. Jo et serveixo i tu em serveixes, aquest és el tracte. Necessito consumir vida intel·ligent per estar despert, una vida cada dos viatges. Estem caient. Si caiem moriràs i ell també. Jo sobreviuré adormit fins que trobi menjar. Si me'l dones viuràs. Et puc donar el que vulguis, jo només vull menjar... i servir-te... -

- Però això que em demanés... No pot ser! Està viu encara! -, va gemegar.

- Dintre d'un minut no ho estarà, ni tu tampoc. Donem-el, no n'has de fer res, quan em va donar a tu ja estava condemnat, el vaig fer viure durant milers d'anys, el vaig servir i ara ens servirà a nosaltres. No entens el perquè et va fer aquest regal? Estava cansat de viure, per que havia viscut molt. Et va oferir la eternitat que ell ja no volia. Fes-ho, o moriràs d'aquí 30 segons. -, va concloure el Portal.

Horroritzat agafà el cos del mecànic i el llençà al vòrtex. La nau s'estabilitzà. Va caure sobre els seus genolls i va començar a sanglotar.

Potser no. El regal no era tant bo com es pensava.

(Continua)

Ramon de Calasanz Reig
Xàtiva, 26 de febrer 2007